Nou domini

www.nonomesfilo.com

Nou domini d’aquest blog, amb aquests continguts i altres nous.

Que mi imperativo sea categórico

“Quiero un querer activo, que sea objetivo”, és un dels versos que es canten en la paròdia de “Despacito” que porta per títol Imperativo i on es fa referència a idees de l’ètica kantiana.

El concepte d’imperatiu categòric és el més innovador de l’ètica de Immanuel Kant (1724-1804), oposant-se a les anteriors ètiques que proposaven imperatius hipotètics (Si vols ser feliç, comporta’t bé). L’ésser humà, major d’edat, ha de decidir per ell mateix, la seva ètica ha de ser autònoma. L’imperatiu categòric és un principi universalitzable i obliga a tractar tot ésser humà com a fi en si mateix.

Afirma Kant en la seva Fonamentació (Fonamentació de la metafísica de les costums. Segona secció): “L’imperatiu categòric, per consegüent, és únic i precisament aquest: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal.”

Imperativo (paròdia de Despacito)

https://www.youtube.com/watch?v=ankhMOuZhGM&feature=share

Nadal amb versos de Píndar

Amb els versos de Píndar de Tebes “Oh ànima meva, no aspiris a la vida immortal, esgota el camp del possible” voldria expressar els meus bons desitjos en aquest Nadal de 2017; els versos corresponen a la seva 3a Pítica.

El poeta grec Píndar naixé a Cinocèfals, prop de Tebes, l’any 522 o 518 aC; morí a Argos cap el 450 aC. Educat a Atenes i vinculat a Delfos, cosmopolita i poeta líric panhel·lènic.

S’han conservat d’ell, quasi íntegres, unes odes destinades als vencedors de les quatre grans competicions atlètiques panhel·lèniques, conegudes com epinicis.  Així, les Olímpiques, celebrant els jocs d’Olímpia; les Pítiques, dotze odes celebrant els jocs de Delfos i en honor a la Pítia; les Ístmiques, celebrant els jocs de l’istme de Corint; les Nemees, celebrades a l’Argòlida i en honor de Zeus.

Die 11. Feuerbachthese

Onzena tesi de “Tesis sobre Feuerbach” de Karl MARX gravada a la pared central del vestíbul de la Humboldt-Universität, Berlin.

“Els filòsofs només han interpretat el món de diferents maneres, però el que importa és transformar-lo.” Karl MARX Tesis sobre Feuerbach

.

1 d’Octubre de 2017 – Ònega

.

Article de Fernando Ónega publicat a La Vanguardia el dia 3 d’octubre de 2017. Clica per accedir-hi.

 

1 d’Octubre de 2017 – Puigverd

.
Article d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia el dia 2 d’octubre de 2017. Clica per accedir-hi.

…

… ¿Policías de un Estado democrático destrozando bienes públicos para evitar que la gente se exprese? Cuesta entenderlo, pero es así. Otros muchos policías, algunos de paisano, asaltan el patio. Han entrado. Allí se encuentran con otra gente. Se oyen gritos y llantos. El cronista llora con ellos. Ahora ya no es el momento de los guantes de seda argumental ni de las dudas ideológicas. Es hora de elegir entre quien reclama derechos y quien desenvaina porras.

Qui ha trencat el Pacte?

Dos fragments de l’entrevista feta al catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo i publicada a La Vanguardia el dia 26 de setembre de 2017. Clica per accedir a l’entrevista completa.

¿El fallo del TC contra el Estatut vulneró la Constitución?

Lo llevo diciendo desde 2007. Ya en mi primer artículo sobre el recurso al Tribunal Constitucional contra el Estatut argumenté que lo que se estaba poniendo sobre la mesa era un “golpe de Estado”. Lo escribía cuando se hizo la sentencia sobre la recusación del magistrado Pérez Tremps. Y avisé de que si el “golpe” triunfaba, nos íbamos a enterar y las consecuencias serían terribles. Cuando llegó la sentencia, en 2010, insistí por activa y por pasiva en que eso era cargarse la Constitución. Y lo mantengo.

¿Por qué?

Recapitulemos. En el 78, el constituyente tuvo en la cabeza desde el primer momento a Catalunya. Se trataba de no repetir la experiencia del 31, cuando Catalunya aprobó el estatuto de autonomía antes de la propia constitución republicana. Se trataba de evitar a toda costa que Catalunya diera el primer paso sin el visto bueno previo del Estado. Por eso, se diseñó una fórmula de integración de Catalunya que se fundamentó en dos garantías. La primera jugaba a favor del Estado: Catalunya no podía imponer un estatuto con el que el Estado no estuviera acuerdo. La segunda, que jugaba a favor de Catalunya, fue que la última palabra la tenían los ciudadanos catalanes en referéndum.

Entrevista completa