Luter, una profunda inquietud religiosa. Apunts de lectura

21 Setembre 2017

La Reforma com a moviment religiós i teològic, dins del seu corresponent context econòmic, polític i social, és la temàtica del llibre de Geoffrey R. ELTON titulat La Europa de la Reforma. 1517-1559. Any 1517, evocant el 31 d’octubre de 1517, dia que segons tradició, Martin Luter, professor de teologia a la Universitat de Wittenberg, clavà a la porta de l’església del castell un full en el que exposava 95 tesis atacant, entre altres abusos, la venda de les indulgències amb les que es comprava el perdó diví dels pecats. La proclama fou una guspira que inicià el procés de trencament amb Roma. Any 1559, evocant la mort del papa Pau IV, gran enemic de l’emperador Carles V (mort al setembre de 1558); el papa havia declarat la guerra a l’emperador i veia en els objectius imperials d’unitat un enfortiment d’aquest i un debilitament de la figura papal; amb la mort de Pau IV (creador de l’Index librorum prohibitorum, 1559) s’acabà un estil ben negatiu d’actuació papal, el seu successor, Pius IV, mostrà viu interès en reformar l’església de Roma.

El llibre d’Elton es centra en la Reforma, però ofereix, amb molt de detall, una visió d’altres aspectes il·luminadors de l’avenç del moviment reformador. Martin Luther (1483-1546) i l’emperador Carles V són els protagonistes, però es dediquen capítols a altres reformadors afins o oposats a Luter i igualment a pluralitat de referències a l’actitud i estratègies de diferents prínceps alemanys.

Foren extraordinaris els esforços de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles V, per evitar el cisma. Sempre fou conscient d’una missió divina consistent en mantenir la unitat de l’Imperi sota una mateixa fe. Fou un emperador amb ideals i objectius medievals fora ja de temps. Es comenta que, al quedar vacant la corona de l’Imperi amb la mort de Maximilià el gener de 1519, es presentaren per obtenir aquest títol candidats rivals, així Enric VIII d’Anglaterra i Francesc I de França. Als set prínceps electors els desagradava el gran poder dels Habsburg, però després d’aconseguir concessions constitucionals i enormes quantitats de diners, el candidat Carles fou elegit emperador el juny de 1519. Es recorda que en aquest segle Alemanya estava molt fragmentada i l’autoritat imperial limitada. Hi havia un gran nombre de prínceps independents amb els seus propis territoris, entre ells els set prínceps electors, tres d’ells eclesiàstics. Hi havia unes 85 ciutats imperials, que només reconeixien l’autoritat de l’emperador. Hi havia abundants cavallers imperials, els Reichsritter, petits nobles, senyors de petits territoris i exèrcit, que es posaven al servei de qui els convenia.

Ja des dels anys de formació vivia Martí Luter una sincera set de Déu, però obsessivament sentia el pes dels seus pecats; una personalitat angoixada i turmentada per la seva salvació. Partint de la lectura de les Cartes de sant Pau i de textos de sant Agustí, arribà al convenciment de que el que justifica o salva a l’home és la fe i només la fe; les paraules sola fide es convertiren en la contrasenya de la Reforma. Ni obres ascètiques, ni obres de caritat, ni oració, ni dejuni, ni mortificacions justifiquen o salven; només la fe en Déu, que no és altra cosa que confiar plenament en la paraula de l’Evangeli. L’atac a les indulgències era un atac a un promès camí de salvació oposat al missatge evangèlic: les indulgències suposaven un rebuig al nucli de la seva teologia. Així ho proclamava en les seves 95 tesis fetes públiques el dia 31 d’octubre de 1517.

Wittenberg. Porta de l’església del castell

El juny de 1520 es publicà la butlla de Lleó X Exsurge Domine advertint a Luter dels seus errors i donant-li un termini de 60 dies per tal de retractar-se. Al desembre es signà la butlla d’excomunió, document que implicava la seva persecució per part de l’autoritat civil; Luter la cremà publicament. Al llarg de l’any 1520 redactà Luter tres grans obres (A la noblesa cristiana de la nació alemanya, La captivitat babilònica de l’Església i De la llibertat del cristià) en les que exposa les bases de les seves creences i de la seva doctrina.

Amb l’objectiu de resoldre el conflicte i ple d’expectatives, Cales V convocà la Dieta, presidida per ell mateix, a Worms pel gener de 1521. En aquests moments, Luter ja havia esdevingut una figura pública amb molts seguidors. La seva compareixença a Worms resultà ser el vertader inici de la Reforma: l’heretgia luterana fou condemnada, però no frenada i sí proclamada i argumentada. Just després fou l’erudit amic Philipp Melanchton qui sistematitzà bona part del luteranisme. El condemnat heretge Luter restà amagat al castell de Wartburg, protegit pel príncep Frederic de Saxònia; fou un temps que es concentrà en la traducció del Nou Testament a l’alemany.

(Imatge castell de Wartburg)

Castell de Wartburg, sota la protecció de Frederic de Saxònia

El 1525, després de les revoltes dels camperols i les repressives matances, Luter es posà sense ambigüitats al costat dels prínceps amb el polèmic manifest Contra les hordes assassines i lladres de la pagesia.

El punt d’arribada, després d’avenços i conflictes, fou la Dieta d’Ausburg (1555) on, ja mort Luter, s’acordà tolerar a Alemanya per totes les esglésies que cada territori segueixi  la religió del seu príncep, acord que es condensa en la famosa frase, però que no apareix en les actes de la Dieta, cuius regio, eius religio.

El llibre d’Elton fa referència a diversos els reformadors coetanis de Luter, així a Ulrich Zwingli, que igualment proclamava la convicció que la salvació és conseqüència exclusiva de la fe i aquesta només arriba a aquells que han estat escollits per Déu. Tant la revolució de Luter com la Zwingli eren revolucions només religioses, per això en certa manera es parla de conservadorisme. Però les revolucions socials a més de religioses i en forma de sectes, més radicals, no tardaren en arribar. Entre altres es cita al radical Thomas Müntzer (1485-1545), que aviat trencà amb Luter. Apocalíptic i mil·lenarísta anunciava la fi del món i que calia separar els escollits, els bons, i eliminar els dolents. D’aquestes en sorgí el moviment anabaptista.

El moviment anabaptista, arrelat a Suïssa, defensava que no s’havia de batejar els nens, només els adults que lliure i deliberadament renunciessin a la naturalesa pecadora. Aquesta elecció pressuposava que estaven predestinats a la salvació eterna i que ni les lleis ni les autoritats civils no tenien res a veure amb ells, estaven reservades a governar només els pecadors; òbviament, foren perseguits i forçats a abandonar Suïssa.

El cop que rebé Roma amb la Reforma fou molt dur, però el Papat mostrà una sorprenent resistència. La Reformà va dividir a l’església, però també obligà a Roma a reorganitzar-se i equipar-se amb nous i més eficients poders, si bé requerí cert temps i es féu un cop esgotades totes les esperances de reconciliació.

A instàncies del papa Pau III, el 1537, s’iniciaren intents de reformar l’església, però amb pocs resultats; el desig papal era de convocar un concili, cosa que no s’aconseguí fins el 1545 i intermitentment a la ciutat de Trento. Començava la Contrareforma. En el capítol centrat en el ressorgiment de Roma, destaca un apartat dedicat a Ignacio de Loyola (1491-1556) i a l’aportació de l’Ordre dels Jesuïtes. L’aposta de Loyola, que ell havia experimentat íntimament, era un procés intern de regeneració espiritual, però sense perdre la integració al món.

Acabada la Contrareforma, el principal enemic de Roma no era el luteranisme, sinó el protestantisme més intransigent de Jean Calvin (1509-1564). Les lluites de Calví per assolir la rectitud van començar als seus 22 anys amb una vivència de la total omnipotència de Déu, considerant-se ell un instrument d’aquest Déu. La teologia de Calví no té la càrrega emotiva present en Luter, el seu Déu creador és semblant al primer motor o a la primera causa racionalista. Com Luter, creu que només la fe justifica, no les obres, i que la fe és un do de Déu, una mostra de la seva misericòrdia; però més enllà de Luter accentua rigorosament la doctrina de la predestinació. Des del començament del temps, Déu ha predestinat uns homes a la salvació i altres a la condemnació, i aquesta elecció es fa mitjançant la fe que, al mateix temps és una gràcia que es concedeix als elegits (i cap mèrit es degut a l’elegit). Però cap home sap quin és el seu destí; es pot tenir esperança, però no seguretat de la salvació. El calvinisme era una fe severa i inflexible davant un pecat que ho envaeix tot; exigeix el compliment del deure per sobre de tot.

L’autor qüestiona la coneguda interpretació segons la qual existeix una profunda connexió entre la Reforma i el sorgiment del capitalisme, una visió que fou exposada per primera vagada en el famós llibre del sociòleg alemany Max Weber titulat L’ètica protestant i l’esperi del capitalisme (1904). Per Weber, el protestantisme i més rellevantment el calvinisme, establiren les precondicions necessàries per a l’aparició del modern capitalisme industrial, van fer caure l’hostilitat contra l’activitat econòmica típica del cristianisme medieval. Contra les tesis de Weber, l’autor defensa que capitalisme estava plenament desenvolupat a Itàlia i al sud d’Alemanya molt abans de Luter. L’esperit comercial havia arrelat als Països Baixos molt abans que el calvinisme hi arribés. També argumenta que no és cert que el progrés econòmic es produís especialment en els països reformats. Fou més que res l’emancipació de l’home del domini de la religió i de la teologia el que possibilità seguir la lògica de l’economia.

 

L’autor argumenta que la Reforma fou abans que res una revolució profundament religiosa, no una denúncia dels abusos de l’església. Luter, com a professor de teologia, es rebel·là contra la concepció medieval i romana segons la qual hom podia accedir racionalment a Déu, es rebel·là contra una religió tranquil·litzadora i consoladora; considerava blasfem tot intent de conquerir el favor de Déu: no era aquesta l’essència del missatge cristià. Així exposa l’autor, textualment i en el darrer capítol del llibre, la visió de Déu que Luter creia estar present en la Bíblia.

“Esta insistencia en los ‘abusos’ pierde totalmente de vista el verdadero problema y la verdadera revolución, aunque, desde luego, es cierto que la indignación ante las immoralidades contribuyó a apartar a muchos de Roma. Lo mismo Lutero que, después de él, Calvino eran hombres profundamente religiosos y además versados en teología; su revolución se desarrolló precisamente en el campo de la teología y de la religión. Y este es el hecho por el que hay que empezar la historia, sean cuales fueran los subproductos y efectos secundarios que, además, puede haber en ella. Lutero no riñó con la iglesia solo porque la consideraba enferma y corrupta, sino porque veía en ella algo diabólico, algo que no era cristiano. En opinión de Lutero. La religión papista no quería ‘dejar a Dios ser Dios’ (para usar su forma de decirlo), sino que trataba de adaptar a Dios a las necesidades del hombre. (…)  Su teologia presentaba un universo comprensible y útil para el hombre. (…)  Lutero, sin embargo, parte de la primacía de Dios y hace hincapié en su relación con el hombre. Lutero saca del concepto judeocristiano de la omnipotencia de Dios su conclusión lógica: el hombre no puede influir, ni persuadir, ni sobornar, ni amenazar a Dios; lo único que puede hacer es abandonarse, rendirse a la omnipotencia divina. La salvación del hombre no es, por tanto, consecuencia de la justícia de Dios, que recompensa así los esfuerzos del hombre para evitar el pecado, o para arrepentirse si sus fuerzas no fueron suficientes para evitarlo, sino de la misericordia y el amor de Dios, que concede su gracia sin tener en cuenta ni los méritos ni los esfuerzos del hombre.“ [Pàgines 294-5]. ELTON Geoffrey R. “La Europa de la Reforma. 1517-1559” Madrid, Siglo XXI de España Editorial, 2016

Anuncis

Vides en la Rússia soviètica (juny 2016)

18 Juny 2016

Dues intereressants narracions que ens apropen, dramàticament, a la vida quötidiana de diferents persones en la Rússia soviètica. Primera, la magna novel·la o novel·la històrica de Vasili Aksiónov titulada “Una saga moscovita”. Tres generacions que sofreixen les decisions arbitràries, totalitàries i poques vegades comprensibles del poder soviètic. La segona, la de Julian Barnes titulada “El soroll del temps”, centrada en la creació musical de Dmitri Xostakóvix i les perturbacions sofertes, ara per la prohibició de obres seves ara exigint-li, ja internacionalment reconegut, adhesió al partit.

Ambdues obres mostren les inquietuds i pors de les persones davant incertes i imminents detencions, amb la corresponent desaparició social, també les lluites personals per mantenir la integritat moral, no deixant-se atrapar per les pressions i vicissituds del poder. Tant l’obra d’Aksiónov, que va sofrir el desplaçament dels seus pares en camps de treball de Sibèria, com la recent de Barnes, recreen els esforços de les persones, en moments valentes i en moments covardes, per sobreviure i subsistir al llarg de la dilatada dictadura de Stalin. Barnes-SorollTemps

Històries filosòfiques de Bertold Brecht

31 Mai 2016

Tres històries relacionades amb la Filosofia del llibre de Bertold Brech (1898, Ausburg – 1956,  Berlín) titulat Geschichten vom Herrn Keuner (“Històries del senyor Keuner”)

 

Weise am Weisen ist die Haltung
Zu Herrn K. kam ein Philosophieprofessor und er zählte ihm von seiner Weisheit. Nach einer Weile sagte Herr K. zu ihm: “Du sitzt unbequem, du redest unbequem, du denkst unbequem.” Der Philosophieprofessor wurde zornig und sagte: “Nicht über mich wollte ich etwas wissen, sondern über den Inhalt dessen, was ich sagte.” “Es hat keinen Inhalt”, sagte Herr K. “Ich sehe dich täppisch gehen, und es ist kein Ziel, das du, während ich dich gehen sehe, erreichst. Du redest dunkel, und es ist keine Helle, die du während des Redens schaffst. Sehend deine Haltung, interessiert mich dein Ziel nicht.”

Allò savi en el savi és l’actitud
Un professor de filosofia visità una vegada el senyor K. i es posà a parlar-li de la seva saviesa. Al cap d’una estona, el senyor K. li va dir: “T’asseus incòmodament, parles incòmodament, penses incòmodament”. El professor de filosofia s’enrabià i digué: “No era sobre mi que volia saber quelcom, sinó el contingut d’allò que he dit”. “No té cap contingut”, va dir el senyor K. “Et veig caminar maldestrament i, mentre t’observo, no assoleixes cap meta. Parles obscurament, i en parlar no dónes cap llum. En veure la teva actitud, no m’interessa la teva meta”.

 

Sokrates
Nach der Lektüre eines Buches über die Geschichte der Philosophie äußerte sich Herr K. abfällig über die Versuche der Philosophen, die Dinge als grundsätzlich unerkennbar hinzustellen. “Als die Sophisten vieles zu wissen behaupteten, ohne etwas studiert zu haben”, sagte er, “trat der Sophist Sokrates hervor mit der arroganten Behauptung, er wisse, daß er nichts wisse. Man hätte erwartet, daß er seinem Satz anfügen würde: denn auch ich habe nichts studiert. (Um etwas zu wissen, müssen wir studieren.) Aber er scheint nicht weitergesprochen zu haben, und vielleicht hätte auch der unermeßliche Beifall, der nach seinem ersten Satz losbrach und der zweitausend Jahre dauerte, jeden weiteren Satz verschluckt.”

Sòcrates
Després de la lectura d’un llibre sobre història de la filosofia, el senyor K s’expressà despectivament sobre els intents dels filòsofs per presentar les coses com fonamentalment incognoscibles. “Quan els sofistes afirmaven saber molt sense haver estudiat res –digué–  es llüí el sofista Sòcrates amb l’arrogant afirmació de que ell sabia que no sabia res. S’hauria esperat que afeguís a la seva frase: doncs jo tampoc he estudiat res. (Per a saber alguna cosa, cal estudiar). Però sembla que no continuà parlant i potser els incommensurables aplaudiments que es desfermaren després de la seva primera frase i que perduraren dos mil anys, engoliren qualsevol frase posterior.

 

Die Frage, ob es einen Gott gibt
Einer fragte Herrn K., ob es einen Gott gäbe. Herr K. sagte: “Ich rate dir, nachzudenken, ob dein Verhalten je nach der Antwort auf diese Frage sich ändern würde. Würde es sich nichtändern, dann können wir die Frage fallenlassen. Würde es sich ändern, dann kann ich dir wenigstens noch so weit behilflich sein, daß ich dir sage, du hast dich schon entschieden: Du brauchst einen Gott.”

La pregunta sobre de si existeix un déu
Algú va preguntar al senyor K. si existia un déu. El senyor K. va respondre: “T’aconsello que reflexiones si el teu comportament canviaria segons la resposta a aquesta pregunta. Si no canviés, podríem abandonar la pregunta. Si canviés, jo podria almenys oferir-te alguna ajuda dient-te que ja t’hi has decidit: tu necessites un déu”.


“Continente salvaje” (gener 2015)

30 gener 2015

.
Els tristos esdeveniments dels anys de la Segona Guerra Mundial han estat tema de novel·les, de pel·lícules, de documentals i de diferents reportatges. Però els esdeveniments de just a partir de la seva fi són més desconeguts. Si bé per alguns foren moments d’alegria per aquesta fi i pel retorn a casa, per molts altres foren anys tristos i dramàtics com la mateixa guerra. Els conflictes no s’havien acabat.

En el llibre Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gurenberg, Barcelona, 2012) el seu autor Keith LOWE fa recompte del llegat de la guerra, de la revenja omnipresent, de la neteja ètnica, etc. El sofriment i la venjança van imperar un cop acabada la guerra. La lectura del llibre fa trontollar l’optimisme que hom pugui tenir sobre la condició humana.

Continente

Més enllà de la devastació física, de l’elevat nombre de víctimes mortals, dels desplaçaments, de la fam i de la destrucció moral que constitueixen el llegat immediat de la pròpia guerra, va seguir una Europa en la qual el ressentiment i la rancúnia determinaven pluralitat de situacions i relacions. I l’autor defensa que aquest és el rerefons en el qual s’ha cimentat la reconstrucció d’Europa. “Immediatamente después de la Segunda Guerra Mundial, la amenaza o la promesa de venjanza lo impregnaba todo. Estaba presente en casi todos los acontecimientos que tenían lugar, desde el arresto de los nazis y sus colaboradores a la redacción de los tratados de posguerra que configuraban la Europa de las décadas venideras.” (pàg 102)

Quant els americans i britànics van arribar als camps alliberant els presoners, no estant preparats per les escenes d’horror que els tocà veure, es desfermà la revenja. “Si los soldados que liberaron los campos expresaron el deseo de vengarse de los nazis, tambien lo hicieron los prisioneros que salvaron.” (pàg 116) I si les reaccions dels jueus contra el poble alemany no es van estendre més, s’explica en bona part per l’interès de molts d’ells d’abandonar aquesta Europa que els havia menyspreat.

Els milers de persones de diferents nacionalitats, desplaçats, que estaven en camps i que eren una mà d’obra esclava també foren alliberats. El seu comportament fou una barreja d’entusiasme inicial i de desig d’expressar la seva ira i frustració per l’esclavatge que havien viscut. Les noves autoritats militars hagueren de recloure-los, els veien com un problema logístic quan en realitat eren un problema humanitari.

La situació dels presoners militars alemanys fou molt diferent depenent de si es trobaven en mans dels Aliats Occidentals o de l’Exercit Roig, aquest amb una gran manca de recursos. Aquesta mancança i la intensa campanya de deshumanització dels alemanys expliquen l’elevada mortalitat en els camps soviètics.

No només foren empresonants soldats alemanys sinó també milers de civils de parla alemanya. Aquests civils van sofrir formes horroroses de tortura i de degradació, especialment a Txecoslovàquia i a Polònia, països que havien conviscut més intensament amb població alemanya.

S’odiava als alemnays, però s’odià encara més els col·laboracionistes dels països ocupats, considerant-los traïdors al país, un fet imperdonable. No obstant això, la depuració del col·laboracionistes fou molt desigual o en bona part fracassada. Imperà la voluntat de crear mites a favor de la idea d’unitat del país contra Alemanya. “El trato diferente a los colaboracionistas en los distintos países es sólo una de las muchas incoherencias que dificultaban la búsqueda de justícia en Europa después de la guerra.” (pàg 191)

Sí que fou pública i universal la represàlia contra les dones que s’havien relacionat amb els soldats alemanys, les “col·laboracionistes horitzontals”. “En la mayoría de los casos, el castigo impuesto era el afeitado de la cabeza, que muchas veces se realizaba en público para maximizar la humillación de las mujeres implicadas.” (pàg 205)

Els nens nascuts de soldat alemany i mare de zona ocupada (entre un i dos milions) no foren gens ben rebuts en les comunitats en les que van néixer. “La calificación de los niños como débiles mentales por su nación, su comunidad y algunas veces hasta por sus maestros añadía un nuevo nivel de persecución a un grupo ya de por sí vulnerable.” (pàg. 213)

Quan els jueus foren alliberats i van tornar a les seves respectives comunitats, es van trobar que la majoria d’aquestes ja no existien. Els seus intents per recuperar les propietats foren una lluita amb molt poc èxit. “Toda esta gente solía contemplar a los judíos con distintos grados de resentimiento, y maldecían su suerte porque, de todos los judíos que habían ‘desaparecido’ durante la guerra, tenían que ser los ‘suyos’ los que volvieran.” (pàg 238). Així, l’objectiu a llarg termini de gran part de jueus era abandonar totalment una Europa que es mostrava antisemita i la opció majoritària preferida era Palestina.

La modificació de les fronteres després de la guerra fou una altra manifestació de revenja que provocà expulsions de gran massa de poblacions. Així el desplaçament de la frontera occidental de Polònia a costa dels territoris orientals alemanys, forçà el rebuig i expulsió de milions de civils alemanys que vivien en zones anteriorment considerades alemanyes.

El llibre de Lowe segueix mostrant dades i més dades, citant documents, sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. Un segon acte en el qual la violència i la revenja estaven presents, en alguns llocs com si encara no s’hagués acabat el primer acte, el de la destrucció completa de moltes ciutats i el de la mort de trenta-cinc milions de persones.


Una altra educació és possible (juny 2014)

26 Juny 2014

.
Em sento ben aprop del següent text de l’apreciat professor Dr. Lledó, fragment que m’ha arribat a través de Filolist. Els que vam tenir el plaer de ser alumnes seus a la UdB, recordem que les idees europees aquí mencionades ja les aplicava ell en les seves classes.

 «Nuestros bachilleres, agobiados de exámenes, asfixiados de libros de texto que tienen que aprender, y que, por supuesto, acaban haciéndoles rechazar aquello que aprenden, sin apenas tener con el saber un contacto relajado y estimulador, acaban siendo víctimas de una inícua profanación intelectual […] Es una idea distinta de enseñanza la que domina en los países europeos. […] El aspecto creativo, crítico, se cultiva fundamentalmente sobre la base de trabajos personales en los que se deja crecer y esponjar la capacidad de cada alumno. Los exámenes apenas tienen importancia, porque el profesor, a lo largo del curso, ha ido reuniendo suficientes datos objetivos, y no se cultiva esa liturgia del examen obsesivo que, en determinados mese del año, aflora como una enfermedad crónica y mortal de nuestra pedagogía. […] En nuestro país lo decisivo es que el plan de estudio se cumpla, que el grupo quede atendido y que, a su tiempo, tengan lugar los exámenes. Una Universidad que examina parece que es un Universidad que funciona, aunque el examen no sirva más que para consagrar la superficialidad, y el engaño, sobre la base de conocimientos muertos y de saberes sin substancia.»

LLEDÓ, Emilio: Ser quien eres, citado en la revista Filosofía Hoy, n. 32

He consultat Ser quien eres. Ensayos para una educación democrática i he trobat altres textos semblants.

 «Es en la educación, en los sistemas de enseñanza, en las instituciones docentes donde se hace patente com más claridad nustro atraso y, si me lo permiten, nuestra barbarie.»

«Los exámenes no se preparan. Lo que se prepara o debiera preparar es el conocimiento de una materia, de un saber, de un territorio de conocimiento. El examen es, pues, un paso subsidiario, marginal, en el que sin prisas, sin formalismos, sin la oblogació de memorizar datos insusbtanciales, el universitario pudiese, como lasa en la mayoría de universidades extranjeras, poner a prueba su madurez.»

Del capítulo  La carga de los exámenes, 1982


Tot acte de resistència és important

20 Juny 2013

.
Acabo de llegir, ben engrescat i emocionat, la novel·la de Hans FALLADA (pseudònim de Rudolf Ditzen) traduïda al català amb el títol Sol a Berlin (Barcelona, Edicions de 1984, 2011). El títol original és Jeder stirbt für sich allein; més ajustadament traduït: Tothom mort sol. Entra moltes altres consideracions, la novel·la tramet el missatge que fins i tot el més petit acte de resistència és important. Es descriu la resistència de gent humil davant del règim nazi.

L’autor mort el 1947, el mateix any que es publica la novel·la, escrita poc abans. Parteix d’expedients de la Gestapo a Berlín. Aquests documents faciliten a Fallada l’accés a les dades del procés contra un matrimoni de Berlín que durant els anys 1940-1941 havia distribuït, en diferents llocs estratègics de Berlín, postals i cartes crítiques contra el règim nazi; per aquest motiu van ser executats. Si bé inicialment el matrimoni era afí i participava en activitats del règim, arriba un moment que aquesta simpatia es trenca i s’alliberen, veient-se abocats a una acció solitària d’oposició. Inicien una lluita contra la monstruosa maquinària de l’estat nazi, esdevenint que “l’elefant es va sentir amenaçat pel ratolí”.

En l’obra, força extensa, apareix un ampli ventall d’actituds i comportaments humans en situacions conflictives. El comissari Escherich, que veu debilitada la seva policíaca seguretat; l’afany de delators, denunciants i estafadors per guanyar-se la vida; l’evolució de l’actitud dels Quangel, el matrimoni protagonista que distribueix les postals; els problemes de la jueva Rosenthal, que opta per suïcidar-se,… Tots els personatges estan exposats a un entorn ple d’intimidació, terror, traïció i delació; viuen en una època que provoca constants i profunds conflictes humans. Fallada

Adjunto un diàleg, en una cel·la de la presó, entre el protagonista Otto Quangel i un doctor ( = director d’orquestra), també pres. Els dos s’han resistit al mal.

—Ningú no pot viure plenament totes les seves facetes, Quangel. La vida és molt rica, i és molt fàcil dispersar-se. Vos­tè ha fet la seva feina i s’ha sentit sempre un home íntegre. Quan era lliure no li faltava res, Quangel. I va escriure les se­ves postals…

—Però no han servit de res, doctor! Vaig sentir que m’enfonsava quan el comissari Escherich em va demostrar que, de les 285 postals que vaig escriure, 267 havien anat a parar a les seves mans! Només 18 no van arribar-hi i, de totes maneres, tampoc no van servir de res!

—Qui ho sap? Però ha resistit al mal, perquè no s’ha tornat malvat. Vostè i jo, i molts altres dins d’aquest edifici, i moltíssims més en altres presons, i desenes de milers als camps de concentració continuen resistint avui i encara resis­tiran demà…

—Sí, i ens prendran la vida, i llavors de què haurà servit, la nostra resistència?

—De molt, perquè ens haurem pogut sentir persones decents fins a la mort. I encara servirà més al poble, que se salvarà gràcies a uns quants justos, com diu la Bíblia. Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l’any 1933. De manera que hem hagut d’actuar sols, ens han empresonat sols i haurem de mo­rir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món, i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final guanyarem.

—I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?

—I ara, Quangel! Es que s’estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè i jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí.

 

(FALLADA, Hans. Sol a Berlín. BCN, Edicions de 1982, 2011. pàg. 543-544)


Internet, debilita la capacitat de concentració?

30 Abril 2013
.

Totes les innovacions tecnològiques comporten beneficis o avantatges però també pèrdues o inconvenients. A més, l’ús concret que d’elles se’n fa modula aquestes conseqüències positives o negatives, ampliant-les o reduir-les.

Dignes de consideració són les repercussions en els costums o hàbits de comportament que es deriven de les innovacions tecnològiques, molt més ho són les repercussions o canvis que aquestes puguin provocar en els hàbits o capacitats intel·lectuals. D’aquestes conseqüències intel·lectuals tracta el llibre de Nicholas CARR, “¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? Superficiales” (Madrid, Taurus, 2011).L’autor reconeix els innumerables beneficis que Internet comporta en les nostres vides, però considera –ja ho indica el títol– que el preu que es paga és molt gran i superior al conjunt d’avantatges. Carr-Internet

Ja en el primer capítol Hal y yo ens clarifica la seva posició, una avaluació que al llarg de tot el llibre pretén anar justificant recorrent a un bon nombre d’estudis i experiments.

«Los beneficios son reales. Pero tienen un precio. Como su­gería McLuhan, los medios no son sólo canales de informa­ción. Proporcionan la materia del pensamiento, pero también modelan el proceso de pensamiento. Y lo que parece estar haciendo la Web es debilitar mi capacidad de concentración y contemplación. Esté online o no, mi mente espera ahora ab­sorber información de la manera en la que la distribuye la Web: en un flujo veloz de partículas. En el pasado fui un buzo en un mar de palabras. Ahora me deslizo por la superficie como un tipo sobre una moto acuática.» (pàgines 18-19)

I a l’Epíleg, l’autor reafirma la dificultat de resistir a la seducció de la tecnologia, reafirmant també que els ordinadors impliquen una reducció dels elements subjectius i humans en totes les tasques. Es refereix a la pel·lícula 2001: una odissea en l’espai de Stanley Kubrick recordant l’escena final quan els humans desactiva Hal; aquest, en el seus últim moments, manifesta sentiments de desesperació i por, mentre que els humans manifesten un comportament quasi robòtic.

L’estat natural del cervell humà (capítol La página profundizada) tendeix a la distracció, tot controlant l’entorn. Llegir un llibre és seguir un procés antinatural de pensament que exigeix atenció sostinguda i concentració. Submergir-se  en un llibre implica aprofundir en la pròpia consciència. Sens dubte, amb l’aparició de la impremta amb Gutenberg, la societat visqué transformacions profundes: l’escriptura i lectura de llibres amplià  y refinà l’experiència que les persona tenien dels mateixos i de l’entorn.

«Las palabras de los libros no sólo fortalecían la capacidad de las persona para pensar de manera abstracta, sino que también enriquecían la experiencia personal del mundo físico, del mundo exterior del libro.» (pàgina 97)

Una pàgina de text vista en pantalla o vista impresa estimula de manera ben diferent, no és només un canvi de format: en la pantalla el grau d’atenció i aprofundiment és menor. Els hipervincles o enllaços en pantalla inciten a abandonar el text, ells mateixos capten l’atenció, provocant distracció en relació al text. Es fa més difícil una visió global: els enllaços porten més a veure les fulles i branques que no pas els arbres o el mateix bosc.

«Cuando un libro impreso -ya sea un trabajo de erudición recién publicado o una novela victoriana con dos siglos de an­tigüedad- se transfiere a un dispositivo electrónico conecta­do a Internet, se convierte en algo muy parecido a una página web. Su texto queda preso de todas las distracciones que ofre­ce un ordenador conectado a Internet. Sus hipervínculos y demás mejoras digitales son un constante foco de atracciones infructuosas para el lector, … La linealidad del libro impreso se quiebra en pedazos; y con ella, la calmada atención que induce en el lector.»(pàgina 130)

El capítol titulat Mentalidad de malabarista comença amb la crítica pregunta: “què pot dir la ciència sobre els efectes que l’ús d’Internet està produint en la manera de funcionar del nostre cervell?” L’autor explora diferents recerques sobre el tema. Una de les conclusions és que aquells que llegeixen text lineal entenen més, recorden més i aprenen més que aquellss que llegeixen un text amb vincles dinàmics.

Una persona es pot optimitzar per realitzar “multitasques”, però potenciar aquesta activitat perjudica, en la majoria de casos, la nostra capacitat de pensament profund i creatiu.

«Las funciones mentales que están perdiendo la ‘batalla neuronal por la supervivencia de las más ocupadas’ son aque­llas que fomentan el pensamiento tranquilo, lineal, las que utilizamos al atravesar una narración extensa o un argumento elaborado, aquellas a las que recurrimos cuando reflexiona­mos sobre nuestras experiencias o contemplamos un fenóme­no externo o interno. Las ganadoras son aquellas funciones que nos ayudan a localizar, clasificar y evaluar rápidamente fragmentos de información dispares en forma y contenido, las que nos permiten mantener nuestra orientación mental mientras nos bombardean los estímulos. Estas funciones son, no por casualidad, muy similares a las realizadas por los orde­nadores, que están programados para la transferencia a alta velocidad de datos dentro y fuera de la memoria. Una vez más, parece que estamos adoptando en nosotros mismos las carac­terísticas de una tecnología intelectual novedosa y popular.» Pàgines 174-175

Quant a Google, constata que té l’estranya habilitat de donar-nos resultats rellevants en les nostres recerques, però recorda, al mateix temps, que l’empresa intenta constantment ampliar més el seu control sobre els usuaris i sobre el conjunt de continguts. Un dels seus objectius és escanejar i posseir, digitalitzats, tots els llibres mai impresos. Podria ser una eina bona, però no es tracta d’una biblioteca de llibres, sinó d’una col·lecció de fragments, una extracció aïllada de continguts rellevants que substituiria la recerca personal de sentit.

«En el mundo de Google, que es el mundo online, hay poco lugar para el silencio reflexivo de la lectura profunda o el vagar sin rumbo de la contemplación. La ambi­güedad no es una apertura a una visión diferente, sino un error que debe corregirse.» (Pàgina 212)

Pels dirigents de Google, «El cerebro humano es sólo una computadora anticuada que necesita un procesador más rápi­do y un disco duro más grande… y mejores algoritmos para dirigir el curso de su pensamiento.» (Pàgina 212). Suposant falsament que  el llenguatge matemàtic dels ordinadors és el mateix llenguatge del nostre cervell i de tot els sistema nerviós.

Si se suposa que el cervell és com un disc dur, ja no cal memoritzar, només cal saber buscar. Però la memòria humana és molt que un magatzem de dades; els continguts estan en constant renovació. A mesura que construïm el nostre magatzem de records personals, les nostres ments es tornen més agudes. Els que pretenen una “externalització” de la memòria en la web, és a dir, en una màquina, no tenen prou present que això és semblant a externalitzar el nostre intel·lecte o, fins i tot, la nostra identitat.

Volem en els nostres ordinadors software amables i servicials; ara bé, diversos experiments mostren que individus que han usat software més sobris i menys amigables es troben en millors condicions, a l’hora de pensar estratègies eficients davant problemes, que els individus que han usat software més servicials. Com si es pogués dir que quant més intel·ligent és l’ordinador, menys ho serà el seu usuari.

Es fan freqüents referències al pensament de Marshall McLuhan. Des de bon principi, l’autor recorda el conegut aforisme “El medi és el missatge”. Internet no és només un vehicle que facilita l’accés i la circulació de continguts, és també un element transformador per si mateix.

«El argumento de McLuhan es que una evaluación honrada de cualquier nueva tecno­logía, o del progreso en general, requiere una sensibilidad hacia lo que se ha perdido, así como para lo ganado. No debe­mos permitir que las glorias de la tecnología nos cieguen ante la posibilidad de que hayamos adormecido una parte esencial de nuestro ser.»(Pàgina, 255)

El llibre de Nicholas Carr certament reconeix molts elements positius en el món d’Internet, però com mostra el mateix títol, la xarxa conté elements o recursos que estimulen o propicien actituds i habilitats intel·lectuals més superficials. Penso que alguns dels factors que segons l’autor propicien superficialitat són controlables per part de l’usuari, simplement fent un ús més intel·ligent i amb mesura de la xarxa. El sol fet de no estar constantment pendent del correu o deixant de banda hipervincles, ja possibilita evitar factors de distracció i desconcentració que es critiquen.