Die 11. Feuerbachthese

12 Octubre 2017

Onzena tesi de “Tesis sobre Feuerbach” de Karl MARX gravada a la pared central del vestíbul de la Humboldt-Universität, Berlin.

“Els filòsofs només han interpretat el món de diferents maneres, però el que importa és transformar-lo.” Karl MARX Tesis sobre Feuerbach

.

Anuncis

Històries filosòfiques de Bertold Brecht

31 Mai 2016

Tres històries relacionades amb la Filosofia del llibre de Bertold Brech (1898, Ausburg – 1956,  Berlín) titulat Geschichten vom Herrn Keuner (“Històries del senyor Keuner”)

 

Weise am Weisen ist die Haltung
Zu Herrn K. kam ein Philosophieprofessor und er zählte ihm von seiner Weisheit. Nach einer Weile sagte Herr K. zu ihm: “Du sitzt unbequem, du redest unbequem, du denkst unbequem.” Der Philosophieprofessor wurde zornig und sagte: “Nicht über mich wollte ich etwas wissen, sondern über den Inhalt dessen, was ich sagte.” “Es hat keinen Inhalt”, sagte Herr K. “Ich sehe dich täppisch gehen, und es ist kein Ziel, das du, während ich dich gehen sehe, erreichst. Du redest dunkel, und es ist keine Helle, die du während des Redens schaffst. Sehend deine Haltung, interessiert mich dein Ziel nicht.”

Allò savi en el savi és l’actitud
Un professor de filosofia visità una vegada el senyor K. i es posà a parlar-li de la seva saviesa. Al cap d’una estona, el senyor K. li va dir: “T’asseus incòmodament, parles incòmodament, penses incòmodament”. El professor de filosofia s’enrabià i digué: “No era sobre mi que volia saber quelcom, sinó el contingut d’allò que he dit”. “No té cap contingut”, va dir el senyor K. “Et veig caminar maldestrament i, mentre t’observo, no assoleixes cap meta. Parles obscurament, i en parlar no dónes cap llum. En veure la teva actitud, no m’interessa la teva meta”.

 

Sokrates
Nach der Lektüre eines Buches über die Geschichte der Philosophie äußerte sich Herr K. abfällig über die Versuche der Philosophen, die Dinge als grundsätzlich unerkennbar hinzustellen. “Als die Sophisten vieles zu wissen behaupteten, ohne etwas studiert zu haben”, sagte er, “trat der Sophist Sokrates hervor mit der arroganten Behauptung, er wisse, daß er nichts wisse. Man hätte erwartet, daß er seinem Satz anfügen würde: denn auch ich habe nichts studiert. (Um etwas zu wissen, müssen wir studieren.) Aber er scheint nicht weitergesprochen zu haben, und vielleicht hätte auch der unermeßliche Beifall, der nach seinem ersten Satz losbrach und der zweitausend Jahre dauerte, jeden weiteren Satz verschluckt.”

Sòcrates
Després de la lectura d’un llibre sobre història de la filosofia, el senyor K s’expressà despectivament sobre els intents dels filòsofs per presentar les coses com fonamentalment incognoscibles. “Quan els sofistes afirmaven saber molt sense haver estudiat res –digué–  es llüí el sofista Sòcrates amb l’arrogant afirmació de que ell sabia que no sabia res. S’hauria esperat que afeguís a la seva frase: doncs jo tampoc he estudiat res. (Per a saber alguna cosa, cal estudiar). Però sembla que no continuà parlant i potser els incommensurables aplaudiments que es desfermaren després de la seva primera frase i que perduraren dos mil anys, engoliren qualsevol frase posterior.

 

Die Frage, ob es einen Gott gibt
Einer fragte Herrn K., ob es einen Gott gäbe. Herr K. sagte: “Ich rate dir, nachzudenken, ob dein Verhalten je nach der Antwort auf diese Frage sich ändern würde. Würde es sich nichtändern, dann können wir die Frage fallenlassen. Würde es sich ändern, dann kann ich dir wenigstens noch so weit behilflich sein, daß ich dir sage, du hast dich schon entschieden: Du brauchst einen Gott.”

La pregunta sobre de si existeix un déu
Algú va preguntar al senyor K. si existia un déu. El senyor K. va respondre: “T’aconsello que reflexiones si el teu comportament canviaria segons la resposta a aquesta pregunta. Si no canviés, podríem abandonar la pregunta. Si canviés, jo podria almenys oferir-te alguna ajuda dient-te que ja t’hi has decidit: tu necessites un déu”.


Les formes de la vida catalana. Josep Ferrater Mora

17 Novembre 2012
.
Commemorem els 100 anys del naixement del filòsof català Josep Ferrater Mora (30 d’octubre de 1912). A moltes persones ens ha ajudat, a l’hora d’aclarir conceptes i d’establir relacions, el seu Diccionario de Filosofía, una obra que Ferrater Mora publicà inicialment el 1941, en un únic volum, però que constantment ha anat creixent; així, la seva 6a edició, de 1979, ja estava format per 4 volums. En aquest mateix any publicà De la materia a la razón, obra on els diferents nivells de la realitat es manifesten ben integrats.

Ferrater Mora morí el 30 de gener de 1991 a Barcelona; el 1939 inicià el camí de l’exili, exercint de professor una trentena d’anys a Pennsylvania. El 1989 fou creada a la UdG (Universitat de Girona) la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, entitat a la fou llegada la seva biblioteca, cartes, papers i documents privats.

En ocasió d’aquesta commemoració i pensant en els moments històrics que viu Catalunya, he rellegit el seu assaig de 1944 (també amb posteriors reelaboracions): Les formes de la vida catalana (Barcelona, Edicions 62 MOLC, 1980). Un text menor en el conjunt de la seva obra filosòfica, però que ja mostra la seva perspectiva integracionista, allunyant-se d’absolutismes i posicions extremes. Les formes de la vida catalana que selecciona i analitza són la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

Textualment:

«Les meves experiències de la vida catalana, el que jo he viscut i he sentit viure al meu entorn, pot reduir-se a quatre fonamentals ma­neres d’ésser que he designat, no sé si molt encertadament, amb els noms de continuïtat, seny, mesura i ironia. Aquestes són les que m’han semblat sobresortir i excel·lir damunt les altres, les que se m’han revelat com a tendències que s’obren sempre pas per manifestar-se.» (pàgina 30)

La continuïtat

El català considera el seu viure continu; té consciència o reconeix el pes del passat, volent que perduri, però que mai és un obstacle per a modificacions futures.

«Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit, és a dir, que cada un dels seus actes pugui ésser comprès en funció de la totalitat de la vida. El respecte que té el català envers la seva història i àdhuc envers tota his­tòria en general significa primordialment el respecte envers tot el que pot il·luminar la seva existència i atorgar-li la confiança que ni un dels seus moments essencials no podrà ésser impunement eliminat.» (pàgina 41)

«La continuïtat sig­nifica per damunt de tot clara consciència i, en efecte, només la consciència vigilant fa possible que no es comenci cap nova acció sense que les accions passades hi estiguin presents d’alguna manera. Això es revela, per altra banda, en 1’amor i el respecte que té el català pel treball.» (pàg 41-42)

I en el seu treball tendeix a la perfecció fins i tot en les feines més humils. És la continuïtat la que porta al desig d’acabar, de no deixar les coses mig fetes.

El seny

El mot “seny” està profundament arrelat en el vocabulari català; és el mot que dibuixa amb més aproximació els contorns de l’ànima catalana i que ens permet situar-nos al bell mig de la seva vida.

«Si intentem buscar altres paraules que reflecteixin amb més o menys vivacitat el que significa aquest seny, trobarem, en primer lloc, les següents: “pru­dència”, “enteniment”, “discreció”, “circumspecció”. Cap d’aquests mots no vol dir pròpiament el mateix que el seny; el seny equival alhora a tots.» (pàgina 52)

Però no s’ha de confondre seny amb sentit comú; fins i tot es pot dir que són actituds contràries.

«El sentit comú … al·ludeix a la possessió d’una tendència irreprimible al rebaixament i a la vulgarització, a 1’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit. L’home amb sentit comú és aleshores l’home incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari, el que passa per davant de les coses sense veure res més que llur aparença, el que, per dir-ho amb una fórmula procedent del quixotisme, no veu sinó molins de vent i ni tan sols per desfogament poètic no es capaç d’imaginar gegants.» (pàgina 54)

El seny comporta l’exigència de fermesa, de fortalesa d’ànim, de constància; de cap manera insensibilitat o indiferència. I quan el català predica la insensatesa, ho fa també assenyadament.

«El català és assenyat perquè és, en  darrera instància, un home que posseeix continuïtat en els seus actes i a qui el passat no destorba per a caminar amb decisió i fins i tot amb audàcia vers el futur. Per això el seny no exclou, sinó que moltes vegades postula l’atreviment i la gosadia, tot el que, des de cert punt de vista, pot semblar insensat, però que, mirat des de l’horitzó de la continuïtat, esdevé una actitud entenimentada. L’autèntic seny no es limita a perseguir el que és més accessible, les realitats quotidianes i immediates; l’autèntic seny, diríem l’ideal del seny, és perseguir el que és just, convenient i correcte, encara que aquesta persecució sigui en alguns instants l’acció mes insensata que hom pugui imaginar.» (pàgina 67)

La mesura

La mesura està present en tots els àmbits de la vida catalana. Com en totes les altres formes de vida, això no vol dir que els catalans siguin sempre mesurats: vol dir que tendiran a ser mesurats si es deixen portar per la seva inclinació natural.

«La mesura és, en primer lloc, el límit que el català troba arreu, la frontera contra la qual topa a cada instant, el llindar mitjançant el qual la seva con­ducta podrà posseir allò que l’inflarà de sentit: un perfil.
Dels tres mons [europeu, hispànic i mediterrani] que semblen bolcar-se contínuament en l’existència catalana, la mesura correspon gairebé exclusivament al Mediterrani. El món medi­terrani ha estat, efectivament, el món clàssic de la mesura.»
(pàgines 72-73)

«L’home mesurat és el que admet el “sí” i el “no” en totes les coses, el que, en limitar-ne algunes, fa possible que les altres penetrin en l’àmbit de la seva existència. Dir “En res, massa” és dir, en el fons, “Una mica de tot”. D’ací que la mesura, expressió, per una banda, de la nega­ció i de l’empetitiment, sigui, per l’altra, manifestació de l’engrandiment i de 1’afirmació. La mesura engrandeix i empetiteix alhora; admet i ensems exclou. L’home mesurat és, en suma, el que vol la justificació de tot el que és justificable, i per això aquella antiga i profunda sentència mostra, quan és conside­rada atentament, dues cares contraposades.» (pàgina 75)

La ironia

Una de les realitats que constitueix pilar de la vida catalana és la ironia. Però què és la ironia?

«Ironia és aquella actitud que renuncia a la drecera, que deixa d’expressar-se directament per a dir el mateix a través d’un rodeig. Tal és poc més o menys el sentit que donava a la ironia el més il·lustre de tots els irònics: Sòcrates. Ell sabia que no tot es pot enunciar directament, que hi ha veritats que han de dissimular-se, d’encobrir-se per a esdevenir després més transparents i més clares. Perquè la ironia no és una manera de velar i ocultar el que vol dir-se, sinó cabalment una manera de fer-ho més evident, més patent encara. La ironia no és una vel·leïtat del sentiment: és una necessitat de la raó.» (pàgines 90-91)

L’individualisme del català no té a veure amb una lluita contra tota forma d’ordre o de govern, sinó a la seva obstinació per conservar el domini sobre si mateix.

«En sostenir enèrgicament la seva individualitat o, millor en­cara, la seva personalitat, el català vol conservar la possibilitat de lliurar-se a una cosa per la seva pròpia decisió. Per això brolla en el català de manera natural i espontània la ironia quan se li brinda quelcom que no val la pena d’una consagració absoluta.» (pàgina 97)

Cloenda:

«En realitat, tot el que fa el català, tot el seu amor al seny, el seu afany de mesura, la seva tendència a la ironia, no semblen proposar-se altra cosa que mantenir aquesta consciència ben desperta, com si d’ella i només d’ella depengués la vida mateixa. Seny, me­sura i ironia semblen, doncs, estar al servei de la continuïtat i de la consciència.» (pàgines 102-103)

«L’existència catalana és, en efecte, aquella forma d’ésser que s’afanya amb delit en allò que potser  constitueix l’essència mateixa de la vida humana, però que ella potencia fins a l’infinit: a perdurar.» (pàgines 103-104)


Wagensberg: aforismes o pensaments concentrats (gener 2012)

23 gener 2012

Sempre he trobat molt suggerents –en el sentit de que conviden a pensar intensament- les obres de Jorge Wagensberg. Primer, les Ideas sobre la complejidad del mundo (Barcelona: Tusquets, 1985); força posteriorment La rebelión de las formas (Barcelona: Tusquets, 2004);  també El gozo intelectual (Barcelona: Tusquets, 2004);  però, especialment el seu llibre de 2002 titulat Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? y otros quinientos pensamientos sobre la incertidumbre (Barcelona: Tusquets, 2002). I sobre aquest estimulant llibre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conversa o entrevista de la mà de Xevi Xirgo i el mateix Jorge Wagensberg. L’acte tingué lloc al CaixaForum de Girona, el dimecres dia 18 de gener, a les set.

El llibre o llibret conté 531 aforismes o pensaments concentrats i organitzats en quatre seccions. La primera sobre la realitat, centrada en l’atzar i el temps. La segona, la vida, filtra pensaments sobre l’ésser viu, què vol dir seguir viu, l’evolució, el progrés, els estímuls. Una altra sobre el coneixement, reflexionant sobre la ciència, la revelació, l’art. I, finalment, sobre la civilització, suggerint sobre identitats col·lectives, sobre la conversar i altres. Recullo alguns dels aforismes que es van citar o comentar en aquesta trobada o que jo he retrobat rellegint el llibre.

Ja en les primeres obres de Wagensberg es formula la pregunta que va obrir la conversa: [3] ¿Es el azar un producto de nuestra ignorancia o un derecho intrínseco de la naturaleza? La física clàssica és determinista; la quàntica, indetermista.

Les preguntes són més atratives que les respostes. Un canvi de pregunta és una revolució; un canvi de resposta és una evolució.  [283] La historia de la ciencia es la historia de las buenas preguntas.  [284] La historia de las creencias es la historia de las buenas respuestas.  [213] Preguntar es rebelarse, responder es adaptarse.

S’aprèn més  d’un error que no pas de cent encerts. S’aprèn més d’una partida d’escacs perduda que no pas de cent guanyades. (Es respira un rerafons d’epistemologia d’Einstein i de Popper).

Tant en ciència com en la vida de les societats s’entra en una crisi quan els models ja han caducat; sense crisi, no hi ha evolució.

Què és progresar? Certament, no és crèixer. No és l’increment de la probabilitat de supervivència. Davant una explosió, un bacteria té més probabilitat de sobreviure que un humà. [131] Progresar es ganar independencia respecto de la incertidumbre del entorno.  [132] Entre la primera bacteria y Shakespeare… algo ha tenido que ocurrir.

El cervell va permetre guanyar independència respecte a l’entorn: puc surtir de casa a cercar menjar. La memòria em permet tornar a casa.  [93] La inteligencia es una capacidad para anticipar la incertidumbre del entorno.  [84] Seguir vivo equivale, tàcticamente, a comer y no ser comido.

A més recerca científica, més benestar i riquesa en un país. Uns diuen: “Que inventen ellos” (Unamuno); altres en temps de crisi encara inverteixen més en recerca.

Què sóc jo? [24] Yo soy la intersección de todas mis vivencias.

Monotonia i  manca d’estímuls, una ofensa al cervell. Excés i imcomprensió dels estimuls, frustració.  [106] La mente se nutre del cambio.  [107] El aburrimiento es por desnutrición de cambio.

L’ou o la gallina?  [116] El viejo dilema de qué fue antes, el huevo o la gallina, hace tiempo que tiene una solución: fue el huevo, aunque, claro, no era de gallina.  [125] La idea de Darwin de la selección natural es, probablemente, la idea más brillante de toda la historia de la civilización.  [128] Creacionismo: creencia según la cual el registro fósil es el resto de una colosal paella.

Coneixement?  [235] Una ley científica comprime –y por tanto comprende- muchos sucesos y obletos de la realidad.  [226] La comprensión es compresión.  [290] Las grietas del método científico se rellenan con pasta de ideología.

Felicitat? [489] La felicidad requiere que el futuro sea incierto.

Democràcia?  [519] El éxito masivo de algunos cantantes y escritores hace temblar los cimientos mismos de la democracia.

Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál es la pregunta?


Enllaç articles de La Vanguardia, any 2011

1 Juliol 2011

.
Enseñanza: entre el fetiche y la vocación

Autor: Antoni Puigverd

Publicat: dilluns, 21 de febrer de 2011

————————————————————-

¿Para qué sirve la filosofia hoy?

Text de Mayte Rius a partir d’entrevistes

Publicat: 7 de maig de 2011


El desig del desig…

22 Juny 2011
.

Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.  Aquestes són les primeres i conegudes paraules de la novel·la de Lev Tolstoi, Anna Karenina  (Barcelona. Edicions Proa, 1985). El present post, però, no es centra en aquestes paraules sinó en un  fragment del bell mig de la novel·la on es manifesta el desnivell o décalage entre el desig i la seva realització.

La vivència del desig pot ser molt més rica que la mateixa realització del desig. Aquesta és la situació que experimenta el comte Vronsky en relació al seu desig de conquerit l’amor d’Anna.  Malgrat Anna abandona el seu marit i es lliura als seus braços, Vronsky no es sent feliç.

Aquest és el fragment:

Però Vronski, a despit de la realització completa d’allò que havia desitjat durant tant de temps, no era feliç del tot. No va tardar gaire a tenir la sensació que la realització dels seus desigs li fornia només un gra d’arena d’aquella muntanya de felicitat que esperava. Això li palesà l’error etern que cometen els homes en imaginar-se que la felicitat es la realització dels anhels. A la primeria que s’uní amb ella i es posà el vestit de paisà, sentí tota la delícia de la llibertat en general, que abans no coneixia, i de la llibertat de l’amor, i estava content, però no per gaire temps. Aviat tingué la sensació que naixia en la seva ànima el desig del desig: la malenconia. [Pàgina 505 de l’edició citada]

El que escriu Tolstoi és una vivència que s’ha narrat en pluralitat de llenguatges: literari, filosòfic, poètic, musical,… Diferents postres d’aquesta vivència es poden trobar a la secció Àgora de debats de Filòpòlis, concretamente en l’espai que porta per títol:

 Desig versus realització del desig.


Acudits filosòfics (desembre 2010)

6 Desembre 2010
Els dos filòsofs nord-americans, Daniel KLEIN i Thomas CATHCART, primer van publicar Plató i un ornitorinc entren en un bar… (Barcelona, La Campana, 2008), un llibre que intenta fer entendre temes filosòfics amb acudits; així, qüestions de metafísica, lògica, epistemologia i moltes altres són esbossades recurrent a filoacudits.  L’èxit d’aquest llibre ha animat als autors a redactar un segon llibre, aquest amb el títol Heidegger i un hipopòtam travessen les portes del cel (Barcelona, La Campana, 2010), delimitat temàticament a la vida, la mort i a l’altra vida.

Els acudits filosòfics del primer llibre són, des del meu punt de vista, molt més potents i suggerents que els del segon. Vet aquí alguns dels acudits junt amb la temàtica vinculada a ells.

a) Parlant del racionalisme i aportant llum sobre el pensament de Leibniz. (“Plató i un … “; pàg 27)

L’optimista diu:
-El got està mig ple.
El pessimista diu:
-El got està mig buit.
El racionalista diu:
-Aquest got és el doble de gran del que és necessari.

b) El criteri de demarcació de Popper estableix la distinció entre els enunciats científics i els no científics. Així l’astronomia és científica i l’astrologia, no. Quin és aquest criteri? La falsabilitat. Els enunciats de l’astrologia no són falsables, sempre tenen raó; són enunciats com “els dimecres sempre plou o no plou”.` (“Plató i un … “; pàg 46-47)

 Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
 -T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre cau del costat de la mantega?
 -No -diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè després és molt empipador de netejar. Què t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
 El primer home diu:
 -Ah, sí? Mira.
 Deixa caure la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
 El segon home diu:
 -Ho veus? Ja t’ho deia.
 El primer home insisteix:
 -No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!

c) Una fal·làcia de la lògica informal és l’argument circular. La conclusió es recolza en les premisses i les premisses es recolzen en la conclusió. (“Plató i un … “; pàg 57-58)

  Era la tarda, i els indis de la reserva van preguntar al seu nou cap si l’ hivern seria fred. Educat segons els costums del món modern, el cap no havia aprés mai els vells secrets i no tenia manera de saber si l’ hivern seria fred o suau. Per curar-se en salut, va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred.  Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’ hivern seria força fred. El cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara mes llenya.
 Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic.
 -Els continua semblant que serà un hivern fred? -va preguntar el cap.
 -I tant! -va contestar el meteoròleg-. Sembla que hivern serà molt fred.
  El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin.
  Un parell de setmanes després, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern comptaven que hi hauria en aquell moment. El meteoròleg li va dir:
 -Ara preveiem que serà un dels hiverns mes freds de la història!
 -De debò? -va dir el cap-. Com en poden estar tan segurs?
 El meteoròleg va contestar:
 -Els indis arrepleguen llenya com bojos!

d) Zenó dissenyà unes paradoxes amb les que pretenia defensar, seguint el seu mestre Parmènides, la immutabilitat radical de la realitat. La més coneguda d’aquestes paradoxes és la d’Aquil•les, que no atrapa a una tortuga que comença una carrera amb un petit avantatge. El següent acudit sembla haver estat dissenyat pel mateix Zenó; ara bé, consideraria que s’ha de continuar! (“Plató i un … “; pàg 63)

VENEDOR: Senyora, aquesta aspiradora li reduirà la feina a la meitat.
CLIENTA: Fantàstic! Doni-me’n dues!

e) Plató, en la seva obra La República, defensa que la virtut o excel•lència superior del filòsof i dels que han de governar és la saviesa; a aquesta s’hi arriba entenent o intuint la idea de bé. (“Plató i un … “; pàg 101-102)

 En una reunió de la facultat, de sobte apareix un àngel i diu al cap del departament de filosofia:
 -Et concediré qualsevol dels tres dons que triïs: saviesa, bellesa o deu milions de dòlars.
 Immediatament, el professor escull la saviesa.
 Es produeix una llampegada i el professor apareix transformat, però se’l veu assegut, amb la mira¬da fixa a la taula. Un dels seus col•legues li murmura:
 -Digues alguna cosa.
 -M’he equivocat! -diu el professor.

f) El tema de la relativitat o no dels valors sempre ha estat central en les debats filosòfics. Fàcilment és pot passar d’una perspectiva a una altra. (“Plató i un… “; pàg 216)

PAT: Et truco des de l’autopista amb el meu nou mòbil.
MIKE: Vés amb compte, Pat. A la radio acaben de dir que hi ha un boig que va per l’autopista en sentit contrari.
PAT: Un boig? Què coi, n’hi ha centenars!

g) Plató, en el seu diàleg Menó i per boca de Sòcrates prova que existeixen coneixements innats. Amb un seguit de preguntes i respostes, un esclau descobreix que en el seu interior té coneixement que no ha adquirit. (“Heidegger i un …“ pàg 137)

 Un matrimoni es matricula a classes de xinès.
 El professor els demana:
 -¿Que tenen intenció d’anar a la Xina?
 -No, no -diu el marit-. És que acabem d’adoptar un nadó de la Xina, i volem entendre el que dirà quan comenci a parlar.

h) De la pluralitat de corrents filosòfics del segle XX, algun segueix l’estil filosòfic i subtilesa que Heidegger mostra en la seva obra “L’ésser i el temps”. Un estil que sembla no convèncer a sant Pere. (“Heidegger i un …“ pàg 269-270)

 Resulta que Heidegger i un hipopòtam arriben davant de les portes del cel i sant Pere els diu:
 -Nois, avui només ens queda lloc per a un més, o sigui que entrarà aquell dels dos que em doni la millor resposta a la pregunta de quin és el sentit de la vida.
 Heidegger diu:
 -Pensar l’Ésser en si explícitament exigeix el menysteniment de l’Ésser fins al punt que es fonamenti i s’interpreti en termes d’éssers i per a éssers com a seu fonament, com en tota metafísica.
 Abans que l’hipopòtam tingui temps d’emetre ni una sola paraula, sant Pere li diu:
 -Avui és el teu dia de sort, hipopòtam!

Certament, ni Plató ni Heidegger han brillat pels seus acudits ni han valorat positivament el riure; més aviat au contraire. Plató, en La República, anatematitza el riure pel que comporta de desmesura. Però altres filòsofs han reconegut les potencialitats del riure, així el mateix Aristòtil al final de la seva Retòrica; i Nietzsche, en el capítol titulat De l’home superior del seu Zaratustra, diu textualment: “Jo he santificat el riure; homes superiors, apreneu-me –a riure!”