Die 11. Feuerbachthese

12 Octubre 2017

Els filòsofs només han interpretat el món de diferents maneres, però el que importa és transformar-lo. Karl MARX “Tesis sobre Feuerbach”

Onzena tesi de “Tesis sobre Feuerbach” de Karl MARX gravada a la pared central del vestíbul de la Humboldt-Universität, Berlin.

Anuncis

Luter, una profunda inquietud religiosa. Apunts de lectura

21 Setembre 2017

La Reforma com a moviment religiós i teològic, dins del seu corresponent context econòmic, polític i social, és la temàtica del llibre de Geoffrey R. ELTON titulat La Europa de la Reforma. 1517-1559. Any 1517, evocant el 31 d’octubre de 1517, dia que segons tradició, Martin Luter, professor de teologia a la Universitat de Wittenberg, clavà a la porta de l’església del castell un full en el que exposava 95 tesis atacant, entre altres abusos, la venda de les indulgències amb les que es comprava el perdó diví dels pecats. La proclama fou una guspira que inicià el procés de trencament amb Roma. Any 1559, evocant la mort del papa Pau IV, gran enemic de l’emperador Carles V (mort al setembre de 1558); el papa havia declarat la guerra a l’emperador i veia en els objectius imperials d’unitat un enfortiment d’aquest i un debilitament de la figura papal; amb la mort de Pau IV (creador de l’Index librorum prohibitorum, 1559) s’acabà un estil ben negatiu d’actuació papal, el seu successor, Pius IV, mostrà viu interès en reformar l’església de Roma.

El llibre d’Elton es centra en la Reforma, però ofereix, amb molt de detall, una visió d’altres aspectes il·luminadors de l’avenç del moviment reformador. Martin Luther (1483-1546) i l’emperador Carles V són els protagonistes, però es dediquen capítols a altres reformadors afins o oposats a Luter i igualment a pluralitat de referències a l’actitud i estratègies de diferents prínceps alemanys.

Foren extraordinaris els esforços de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles V, per evitar el cisma. Sempre fou conscient d’una missió divina consistent en mantenir la unitat de l’Imperi sota una mateixa fe. Fou un emperador amb ideals i objectius medievals fora ja de temps. Es comenta que, al quedar vacant la corona de l’Imperi amb la mort de Maximilià el gener de 1519, es presentaren per obtenir aquest títol candidats rivals, així Enric VIII d’Anglaterra i Francesc I de França. Als set prínceps electors els desagradava el gran poder dels Habsburg, però després d’aconseguir concessions constitucionals i enormes quantitats de diners, el candidat Carles fou elegit emperador el juny de 1519. Es recorda que en aquest segle Alemanya estava molt fragmentada i l’autoritat imperial limitada. Hi havia un gran nombre de prínceps independents amb els seus propis territoris, entre ells els set prínceps electors, tres d’ells eclesiàstics. Hi havia unes 85 ciutats imperials, que només reconeixien l’autoritat de l’emperador. Hi havia abundants cavallers imperials, els Reichsritter, petits nobles, senyors de petits territoris i exèrcit, que es posaven al servei de qui els convenia.

Ja des dels anys de formació vivia Martí Luter una sincera set de Déu, però obsessivament sentia el pes dels seus pecats; una personalitat angoixada i turmentada per la seva salvació. Partint de la lectura de les Cartes de sant Pau i de textos de sant Agustí, arribà al convenciment de que el que justifica o salva a l’home és la fe i només la fe; les paraules sola fide es convertiren en la contrasenya de la Reforma. Ni obres ascètiques, ni obres de caritat, ni oració, ni dejuni, ni mortificacions justifiquen o salven; només la fe en Déu, que no és altra cosa que confiar plenament en la paraula de l’Evangeli. L’atac a les indulgències era un atac a un promès camí de salvació oposat al missatge evangèlic: les indulgències suposaven un rebuig al nucli de la seva teologia. Així ho proclamava en les seves 95 tesis fetes públiques el dia 31 d’octubre de 1517.

Wittenberg. Porta de l’església del castell

El juny de 1520 es publicà la butlla de Lleó X Exsurge Domine advertint a Luter dels seus errors i donant-li un termini de 60 dies per tal de retractar-se. Al desembre es signà la butlla d’excomunió, document que implicava la seva persecució per part de l’autoritat civil; Luter la cremà publicament. Al llarg de l’any 1520 redactà Luter tres grans obres (A la noblesa cristiana de la nació alemanya, La captivitat babilònica de l’Església i De la llibertat del cristià) en les que exposa les bases de les seves creences i de la seva doctrina.

Amb l’objectiu de resoldre el conflicte i ple d’expectatives, Cales V convocà la Dieta, presidida per ell mateix, a Worms pel gener de 1521. En aquests moments, Luter ja havia esdevingut una figura pública amb molts seguidors. La seva compareixença a Worms resultà ser el vertader inici de la Reforma: l’heretgia luterana fou condemnada, però no frenada i sí proclamada i argumentada. Just després fou l’erudit amic Philipp Melanchton qui sistematitzà bona part del luteranisme. El condemnat heretge Luter restà amagat al castell de Wartburg, protegit pel príncep Frederic de Saxònia; fou un temps que es concentrà en la traducció del Nou Testament a l’alemany.

(Imatge castell de Wartburg)

Castell de Wartburg, sota la protecció de Frederic de Saxònia

El 1525, després de les revoltes dels camperols i les repressives matances, Luter es posà sense ambigüitats al costat dels prínceps amb el polèmic manifest Contra les hordes assassines i lladres de la pagesia.

El punt d’arribada, després d’avenços i conflictes, fou la Dieta d’Ausburg (1555) on, ja mort Luter, s’acordà tolerar a Alemanya per totes les esglésies que cada territori segueixi  la religió del seu príncep, acord que es condensa en la famosa frase, però que no apareix en les actes de la Dieta, cuius regio, eius religio.

El llibre d’Elton fa referència a diversos els reformadors coetanis de Luter, així a Ulrich Zwingli, que igualment proclamava la convicció que la salvació és conseqüència exclusiva de la fe i aquesta només arriba a aquells que han estat escollits per Déu. Tant la revolució de Luter com la Zwingli eren revolucions només religioses, per això en certa manera es parla de conservadorisme. Però les revolucions socials a més de religioses i en forma de sectes, més radicals, no tardaren en arribar. Entre altres es cita al radical Thomas Müntzer (1485-1545), que aviat trencà amb Luter. Apocalíptic i mil·lenarísta anunciava la fi del món i que calia separar els escollits, els bons, i eliminar els dolents. D’aquestes en sorgí el moviment anabaptista.

El moviment anabaptista, arrelat a Suïssa, defensava que no s’havia de batejar els nens, només els adults que lliure i deliberadament renunciessin a la naturalesa pecadora. Aquesta elecció pressuposava que estaven predestinats a la salvació eterna i que ni les lleis ni les autoritats civils no tenien res a veure amb ells, estaven reservades a governar només els pecadors; òbviament, foren perseguits i forçats a abandonar Suïssa.

El cop que rebé Roma amb la Reforma fou molt dur, però el Papat mostrà una sorprenent resistència. La Reformà va dividir a l’església, però també obligà a Roma a reorganitzar-se i equipar-se amb nous i més eficients poders, si bé requerí cert temps i es féu un cop esgotades totes les esperances de reconciliació.

A instàncies del papa Pau III, el 1537, s’iniciaren intents de reformar l’església, però amb pocs resultats; el desig papal era de convocar un concili, cosa que no s’aconseguí fins el 1545 i intermitentment a la ciutat de Trento. Començava la Contrareforma. En el capítol centrat en el ressorgiment de Roma, destaca un apartat dedicat a Ignacio de Loyola (1491-1556) i a l’aportació de l’Ordre dels Jesuïtes. L’aposta de Loyola, que ell havia experimentat íntimament, era un procés intern de regeneració espiritual, però sense perdre la integració al món.

Acabada la Contrareforma, el principal enemic de Roma no era el luteranisme, sinó el protestantisme més intransigent de Jean Calvin (1509-1564). Les lluites de Calví per assolir la rectitud van començar als seus 22 anys amb una vivència de la total omnipotència de Déu, considerant-se ell un instrument d’aquest Déu. La teologia de Calví no té la càrrega emotiva present en Luter, el seu Déu creador és semblant al primer motor o a la primera causa racionalista. Com Luter, creu que només la fe justifica, no les obres, i que la fe és un do de Déu, una mostra de la seva misericòrdia; però més enllà de Luter accentua rigorosament la doctrina de la predestinació. Des del començament del temps, Déu ha predestinat uns homes a la salvació i altres a la condemnació, i aquesta elecció es fa mitjançant la fe que, al mateix temps és una gràcia que es concedeix als elegits (i cap mèrit es degut a l’elegit). Però cap home sap quin és el seu destí; es pot tenir esperança, però no seguretat de la salvació. El calvinisme era una fe severa i inflexible davant un pecat que ho envaeix tot; exigeix el compliment del deure per sobre de tot.

L’autor qüestiona la coneguda interpretació segons la qual existeix una profunda connexió entre la Reforma i el sorgiment del capitalisme, una visió que fou exposada per primera vagada en el famós llibre del sociòleg alemany Max Weber titulat L’ètica protestant i l’esperi del capitalisme (1904). Per Weber, el protestantisme i més rellevantment el calvinisme, establiren les precondicions necessàries per a l’aparició del modern capitalisme industrial, van fer caure l’hostilitat contra l’activitat econòmica típica del cristianisme medieval. Contra les tesis de Weber, l’autor defensa que capitalisme estava plenament desenvolupat a Itàlia i al sud d’Alemanya molt abans de Luter. L’esperit comercial havia arrelat als Països Baixos molt abans que el calvinisme hi arribés. També argumenta que no és cert que el progrés econòmic es produís especialment en els països reformats. Fou més que res l’emancipació de l’home del domini de la religió i de la teologia el que possibilità seguir la lògica de l’economia.

 

L’autor argumenta que la Reforma fou abans que res una revolució profundament religiosa, no una denúncia dels abusos de l’església. Luter, com a professor de teologia, es rebel·là contra la concepció medieval i romana segons la qual hom podia accedir racionalment a Déu, es rebel·là contra una religió tranquil·litzadora i consoladora; considerava blasfem tot intent de conquerir el favor de Déu: no era aquesta l’essència del missatge cristià. Així exposa l’autor, textualment i en el darrer capítol del llibre, la visió de Déu que Luter creia estar present en la Bíblia.

“Esta insistencia en los ‘abusos’ pierde totalmente de vista el verdadero problema y la verdadera revolución, aunque, desde luego, es cierto que la indignación ante las immoralidades contribuyó a apartar a muchos de Roma. Lo mismo Lutero que, después de él, Calvino eran hombres profundamente religiosos y además versados en teología; su revolución se desarrolló precisamente en el campo de la teología y de la religión. Y este es el hecho por el que hay que empezar la historia, sean cuales fueran los subproductos y efectos secundarios que, además, puede haber en ella. Lutero no riñó con la iglesia solo porque la consideraba enferma y corrupta, sino porque veía en ella algo diabólico, algo que no era cristiano. En opinión de Lutero. La religión papista no quería ‘dejar a Dios ser Dios’ (para usar su forma de decirlo), sino que trataba de adaptar a Dios a las necesidades del hombre. (…)  Su teologia presentaba un universo comprensible y útil para el hombre. (…)  Lutero, sin embargo, parte de la primacía de Dios y hace hincapié en su relación con el hombre. Lutero saca del concepto judeocristiano de la omnipotencia de Dios su conclusión lógica: el hombre no puede influir, ni persuadir, ni sobornar, ni amenazar a Dios; lo único que puede hacer es abandonarse, rendirse a la omnipotencia divina. La salvación del hombre no es, por tanto, consecuencia de la justícia de Dios, que recompensa así los esfuerzos del hombre para evitar el pecado, o para arrepentirse si sus fuerzas no fueron suficientes para evitarlo, sino de la misericordia y el amor de Dios, que concede su gracia sin tener en cuenta ni los méritos ni los esfuerzos del hombre.“ [Pàgines 294-5]. ELTON Geoffrey R. “La Europa de la Reforma. 1517-1559” Madrid, Siglo XXI de España Editorial, 2016


Erasme i Luter. Contrasts

30 Mai 2017

Malgrat la inicial voluntat d’entesa, l’agudització de posicions féu més i més difícil la conciliació entre l’humanista Erasme de Rotterdam (1467-1536), que el 1509 havia escrit l’Elogi de la follia, i el reformador Martí Luter (1483-1546), que el 1517 -aquest any commemorem el 500è aniversari- havia escrit i publicat les seves 95 Tesis a Wittenberg. Les respectives concepcions sobre la naturalesa i la llibertat humanes, amb les seves corresponents implicacions, esdevingueren aviat irreconciliables.

L’humanista Erasme i el reformador Luter compartien crítica i rebuig de la corrupció eclesiàstica; Luter seguí inicialment les passos d’Erasme en aquesta crítica, ambdós exigien una urgent regeneració del clergat. Compartien la necessitat, d’una manera radical i personal en Luter i respectant la tradició en Erasme, d’un apropament o retorn a les Sagrades Escriptures, tot alliberant-se així de les normes externes no presents en el missatge bíblic. Compartien un rebuig de la espiritualitat convencional i exterior oposada a l’autenticitat evangèlica. Les diferències, però, inicialment contingudes, es van anar fent profundes.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero  arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

Erasme i Luter tenen plantejaments radicalment oposats sobre l’ésser humà i la seva llibertat. L’ésser humà defensa Luter, està marcat negativament pel pecat original, és a dir, està determinat per la maldat; d’ell no en poden sortir les accions o obres que li permetrien guanyar-se la salvació. Creure que l’ésser humà es por guanyar la salvació ja és una mostra condemnable d’orgull i predicar que amb les almoines que hom pot donar per aconseguir indulgències s’obté una promesa de salvació és una immoralitat. La salvació només pot venir de Déu, que dota els escollits amb la gràcia de la fe. Luter, ben allunyat de la filosofia i del món dels clàssics, considera incompatibles l’afirmació de l’omnipotència divina i la llibertat humana; l’ésser humà està totalment subordinat a aquesta omnipotència, tot el que el és, depèn de Déu.

L’humanista Erasme, tolerant i amic dels clàssics, no comparteix aquesta visió tan negativa de l’ésser humà. Defensa el valor i la dignitat humanes, que es manifesten en la seva llibertat i capacitat d’acostar-se a Déu amb les seves obres, des les quals n’és responsable. En l’activitat humana s’hi reconeix mèrit i responsabilitat. La salvació personal, vital tema del moment, s’explica per la concurrència de dos factors, la gràcia concedida per Déu i la pròpia natura humana amb una llibertat que possibilita l’actuació d’acord amb els preceptes divins.

 


Més sobre Erasme
Més sobre Luter

„Die Philosoffen“ del grup pop alemany Wise Guys

3 Desembre 2016

El títol de la cançó Die Philosoffen és un compost de Philosophen i besoffen (beguts o borratxos) i és cantada a capel·la pel grup vocal pop alemany Wise Guys. La composició no es creada per cap dels cinc membres del grup, sinó per l’amic Tom van Hasselt. Si bé el text és un pèl descarat o desvergonyit -als filòsofs, per veure-hi clar els cal “beure-hi clar”-, s’hi troben referències -més o menys encertades- a Aristòtil, a Diògenes, a Schopenhauer, a Hegel i a Plató. El grup, socialment compromès, inicià la seva trajectòria a Colònia el 1985; té previst fer el seu darrer concert a Colònia, el juliol de 2017, després d’un 2016 en el que n’està fent a gran nombre de ciutats alemanyes

Die Philosoffen

Der Mann Aristoteles
war blöd, doch ich erzähl es:
Er spielte Philosoph
und fragte wie klein Doof:
“Warum ist etwas da,
das da vorher noch nicht war?
Hm, das hat bestimmt ‘nen Grund…”
Vielen Dank für diesen Fund!

Ein Mann, genannt Diogenes,
der tat was Ungezogenes:
Er hat, wie alle wissen,
sich selber weggeschmissen.
So lebte er mit Wonne
in einer dicken Tonne,
und das war ein echter Renner –
heute macht des jeder Penner.

L’home Aristòtil
era babau, però ho explico:
Jugaba a filòsof
i es preguntava com un ximplet:
“Perquè és alguna cosa,
que anteriorment encara no era?
Hm, això té un determinat fonament!”
Moltes gràcies per la teva troballa.

Un home, anomenat Diògenes,
que feia coses de maleducat:
Ell, com tots sabem,
es va ben deixar anar.
Així vivia amb delícia
en una grossa bota,
i així era un original super-vendes –
avui ho fa un qualsevol.

Die Philosoffen waren alle besoffen!
Das ist kein Witz und auch kein Neid:
Die waren breit, die ganze Zeit.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Liest man nur kurz in ihren Texten,
merkt man, dass sie Wodka exten.
Wahrheit ist zu später Stund’
eben ein Fass ohne Grund.
Doch mal ganz offen:
Das lässt mich hoffen,
dass man’s im Leben zu was bringt,
wenn man trinkt.
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Això no és cap acudit ni cap enveja:
Ells estaven beguts a totes hores.
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Si es dóna un cop ull els seus textos,
es nota que ells el vodka bebien.
La veritat és a hora tardana
precisament en una bota sense fons.
Però ben francament:
això em permet esperar,
que es pot fer alguna cosa a la vida,
si hom beu.
Ein Mann, der Schopenhauer,
der macht mich wirklich sauer:
Der hatte einen Willen,
den konnt er aber nicht stillen.
Er fand, es sei Beschiss,
dass die Welt ist, wie sie is’.
Nun, das ist uns allen klar –
Schopi machte das zum Star.Ein Mann mit Namen Hegel,
das war ein rechter Flegel:
der konnte etwas meinen
und es gleichzeitig verneinen.
Er widersprach sich ständig.
Das fand man wohl sehr wendig,
und man nannte diese Hektik
hochtrabend ‘Dialektik’.
Un home, el Schopenhauer,
que em fa realment enfadar:
Tenia una voluntat,
que no podia però satisfer.
Ell trobà que era una estafa,
que el món és, com és.
Ara, això ens és a tots clar –
Schopi ha esdevingut una estrella.Un home amb nom Hegel,
era un vertader gamberro:
ell podia quelcom pensar
i això al mateix temps negar.
Es contradeia contantment.
Això semblà molt intercanviable,
i anomenà aquesta agitació
altisonant ‘Dialèctica’.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Sie sah’n der Wahrheit ins Gesicht
und waren hackestrunzendicht.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Liest man nur kurz in ihren Werken,
merkt man, wie sich Denker stärken:
Mit ‘nem tiefen Blick ins Glas –
in vino veritas!
Doch mal ganz offen:
Das lässt mich hoffen,
dass es im Leben besser läuft,
wenn man säuft!
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Ells miraven la veritat cara a cara
i eren hackerexperts.
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Si es dóna un cop ull a les seves obres
es nota com els pensadors s’enforteixen:
amb una copa de més –
in vino veritas!
Però ben francament:
això em permet esperar,
que la vida millor va,
si hom s’engata!
Ein Mann – das war der Platon –
da erzähl’ ich euch noch grad von,
der wollt’ was von Sokrates,
doch Sokrates, der verbat es.
Drum erfand der Platon Liebe,
die auskommt ohne Triebe –
na, wie soll denn das jetzt gehn?!
Im Suff hat man Ideen!
Un home -que era Plató-
d’ell us en explico ara,
volia alguna cosa de Sócrates,
però Sócrates no ho permetia.
És per això que Plató inventà l’amor,
que s’ensortia sense impulsos –
com deu doncs ara anar?
En la beguda hom té idees!
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Sie waren voll bis unter’n Rand,
das nennt sich nüchterner Verstand.
Die Philosoffen waren sowas von besoffen!
Liest man nur kurz in ihren Schriften,
merkt man, dass sie wohl auch kifften:
Erst ‘ne große Tüte bau’n
und dann die Wahrheit schaun’!
Doch mal ganz offen:
Das lässt nicht hoffen!
Ich bin betroffen
und könnt mich zoffen,
denn mir wird auf einmal klar,
was der Grund des Übels war –
drum ist alles schief gelaufen
und sie fingen an zu saufen,
waren sie auch noch so schlau:
Ihnen fehlte was.
Na, was war denn das?
Na, was wohl? Ja, genau: Eine…
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Estaven plens fins a tocar la ratlla,
que s’anomenava sobri enteniment.
Els filòsofs estaven com borratxos!
Si es dóna un cop ull als seus escrits,
es nota que ells bé esnifaven:
Primer una gran bosa construien
i después la veritat miraven!
Però ben francament:
això no em permet esperar!
Jo estic afectat
i podria enganxar-me,
doncs em ve de cop clar,
el que era la causa del mal –
per això tot ha anat tort
i ells començaren a beure,
tot i que eren tan espavilats:
que els passava alguna cosa.
I bé, què era això?
I bé, què era? Sí, justament: una …
…Frau findet man schwerlich
in der Philosophie, doch mal ehrlich,
es wäre auch verlogen,
zu sagen: Frauen nehmen keine Drogen.
Und doch ist etwas anders
als beim Mann. Ja, Mann, was kann das
denn nur sein? Ich denk und denk…
Jetzt brauch ich erst mal ein Getränk!
… dona difícilment es troba
en la filosofia, dit sincerament,
seria una mentida
dir: les dones no prenen drogues.
Es quelcom ben diferent
que amb els homes. Sí, home, que pot
doncs ser això? Penso, penso…
Ara necessito jo per primera vegada una beguda!

Leibniz, commemorant els 300 anys

23 Novembre 2016

Gottfried Wilhelm Leibniz naixé el 1646 a Leipzig i morí el 14 de novembre de 1716 a Hannover. Ara commemorem els 300 anys de la mort d’aquest polifacètic pensador racionalista que mostrà gran universalitat d’interessos. Les seves obres donen testimoni del domini de pràcticament tots els àmbits del coneixement humà. Als 21 anys es doctorà en dret, però destacà en filosofia, matemàtica, lògica, física, lingüística, etc.

gottfried-leibniz

Leibniz és caracteritzat com a pensador racionalista, però un racionalista que accepta i incorpora idees de pensadors no racionalistes, així dels empiristes anglesos, assolint així rellevants aportacions. Un pensador obert a les idees dels altres: tot un exemple.

Leibniz ocupa un reconegut lloc en la història de la matemàtica: descobreix, al mateix temps que Newton, el càlcul infinitesimal, és a dir, el càlcul de derivades i integrals. Se sap que de jove s’apassionà per la lògica sil·logística aristotèlica. Tota la seva vida procurarà descobrir una forma de matemàtica generalitzada, que ell anomenà Characteristica Universalis, amb la qual creia possible de substituir el pensament pel càlcul. Aplica el simbolisme algèbric a la lògica formal; és un dels fundadors de la lògica matemàtica. Cal dir que els seus treballs de lògica s’inspiren en els tractats lògics del mallorquí Ramon Llull.

En l’àmbit de la física formulà la llei de la conservació de l’energia, la matèria no és només extensió com afirmava Descartes, és també energia. Les seves mònades són punts inextensos d’energia.

Leibniz féu profundes aportacions psicològiques: molt abans de Freud ja parlà de dimensions inconscients en la persona. Es dedicà també a l’economia, arribant a dissenyar projectes d’explotació de mines. Com a historiador Leibniz és admirable, marca un retorn a l’estudi dels documents originals, és a dir, a les fonts d’informació. Leibniz és filòleg: desenvolupa estudis sobre l’antiga llengua alemanya i l’antiga llengua celta, tot analitzant textos amb escriptura xinesa. Expert en dret, intervingué en complicats temes jurídics. Reflexionà profundament sobre qüestions polítiques: després de la Guerra del Trenta Anys de la qual en sorgí una Alemanya fragmentada, ell portà a terme iniciatives políticoreligioses per la unió d’Alemanya. Durant gran part de la seva vida exercí de diplomàtic i home de cort: conseller de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Tractà també temes de teologia: redactà una justificació de Déu i de la providència davant el mal al món i, per altra banda, féu intents amb per a la unificació de les esglésies cristianes separades.

Coneixedor dels autors grecs i llatins clàssics i de la nova ciència, aspirà a harmonitzar i conciliar pensament antic i ciència moderna.

Clica damunt de Leibniz a l’Escola d’Atenes Moderna de Filòpolis i obtén més sobre el seu pensament:


Històries filosòfiques de Bertold Brecht

31 Mai 2016

Tres històries relacionades amb la Filosofia del llibre de Bertold Brech (1898, Ausburg – 1956,  Berlín) titulat Geschichten vom Herrn Keuner (“Històries del senyor Keuner”)

 

Weise am Weisen ist die Haltung
Zu Herrn K. kam ein Philosophieprofessor und er zählte ihm von seiner Weisheit. Nach einer Weile sagte Herr K. zu ihm: “Du sitzt unbequem, du redest unbequem, du denkst unbequem.” Der Philosophieprofessor wurde zornig und sagte: “Nicht über mich wollte ich etwas wissen, sondern über den Inhalt dessen, was ich sagte.” “Es hat keinen Inhalt”, sagte Herr K. “Ich sehe dich täppisch gehen, und es ist kein Ziel, das du, während ich dich gehen sehe, erreichst. Du redest dunkel, und es ist keine Helle, die du während des Redens schaffst. Sehend deine Haltung, interessiert mich dein Ziel nicht.”

Allò savi en el savi és l’actitud
Un professor de filosofia visità una vegada el senyor K. i es posà a parlar-li de la seva saviesa. Al cap d’una estona, el senyor K. li va dir: “T’asseus incòmodament, parles incòmodament, penses incòmodament”. El professor de filosofia s’enrabià i digué: “No era sobre mi que volia saber quelcom, sinó el contingut d’allò que he dit”. “No té cap contingut”, va dir el senyor K. “Et veig caminar maldestrament i, mentre t’observo, no assoleixes cap meta. Parles obscurament, i en parlar no dónes cap llum. En veure la teva actitud, no m’interessa la teva meta”.

 

Sokrates
Nach der Lektüre eines Buches über die Geschichte der Philosophie äußerte sich Herr K. abfällig über die Versuche der Philosophen, die Dinge als grundsätzlich unerkennbar hinzustellen. “Als die Sophisten vieles zu wissen behaupteten, ohne etwas studiert zu haben”, sagte er, “trat der Sophist Sokrates hervor mit der arroganten Behauptung, er wisse, daß er nichts wisse. Man hätte erwartet, daß er seinem Satz anfügen würde: denn auch ich habe nichts studiert. (Um etwas zu wissen, müssen wir studieren.) Aber er scheint nicht weitergesprochen zu haben, und vielleicht hätte auch der unermeßliche Beifall, der nach seinem ersten Satz losbrach und der zweitausend Jahre dauerte, jeden weiteren Satz verschluckt.”

Sòcrates
Després de la lectura d’un llibre sobre història de la filosofia, el senyor K s’expressà despectivament sobre els intents dels filòsofs per presentar les coses com fonamentalment incognoscibles. “Quan els sofistes afirmaven saber molt sense haver estudiat res –digué–  es llüí el sofista Sòcrates amb l’arrogant afirmació de que ell sabia que no sabia res. S’hauria esperat que afeguís a la seva frase: doncs jo tampoc he estudiat res. (Per a saber alguna cosa, cal estudiar). Però sembla que no continuà parlant i potser els incommensurables aplaudiments que es desfermaren després de la seva primera frase i que perduraren dos mil anys, engoliren qualsevol frase posterior.

 

Die Frage, ob es einen Gott gibt
Einer fragte Herrn K., ob es einen Gott gäbe. Herr K. sagte: “Ich rate dir, nachzudenken, ob dein Verhalten je nach der Antwort auf diese Frage sich ändern würde. Würde es sich nichtändern, dann können wir die Frage fallenlassen. Würde es sich ändern, dann kann ich dir wenigstens noch so weit behilflich sein, daß ich dir sage, du hast dich schon entschieden: Du brauchst einen Gott.”

La pregunta sobre de si existeix un déu
Algú va preguntar al senyor K. si existia un déu. El senyor K. va respondre: “T’aconsello que reflexiones si el teu comportament canviaria segons la resposta a aquesta pregunta. Si no canviés, podríem abandonar la pregunta. Si canviés, jo podria almenys oferir-te alguna ajuda dient-te que ja t’hi has decidit: tu necessites un déu”.


Índex de Popularitat Històrica

3 Abril 2014

Em plau veure que és el gran Aristòtil qui encapçala el ranking Pantheon del MIT, un ranking o classificació que mesura la freqüència de presència i referència a la Wikipedia de personalitats mundials de tots els temps.

L’Índex s’ha elaborat partint de dades recollides des del gener de 2008 fins el desembre de 2013, però en constant actualització. Considerant pluralitat de quantificacions com ara el nombre d’idiomes en els que la Wikipedia té un article sobre el personatge, s’ha obtingut un Índex de Popularitat Històrica (Historical Popullarity Index).

Aquestes són les 10 primeres personalitats mundials de més elevada popularitat segons Pantheon. Com podem constatar, les personalitats reconegudes coma filòsofs ocupen llocs rellevants.

1. Aristòtil

2. Plató

3. Jesucrist

4. Sòcrates

5. Alexandre el Gran

6. Leonardo da Vinci

7. Confuci

8. Juli Cèsar

9. Homer

10. Pitàgoras

Aristòtil

Aristòtil

Es pot accedir al ranking fent ús de diferents criteris o paràmetres com ara lloc de naixement, àmbit del coneixement o moment històric.

Accés: ranking Pantheon dem MIR

—————

Sobre Aristòtil a filopolis.cat

– Taller de conceptes. Escola d’Atenes: Aristòtil

– Taller de conceptes. L’abstracció: Aristòtil i Picasso

– Barri Antic. Aristòtil, superació de Plató