Luter, una profunda inquietud religiosa. Apunts de lectura

21 Setembre 2017

La Reforma com a moviment religiós i teològic, dins del seu corresponent context econòmic, polític i social, és la temàtica del llibre de Geoffrey R. ELTON titulat La Europa de la Reforma. 1517-1559. Any 1517, evocant el 31 d’octubre de 1517, dia que segons tradició, Martin Luter, professor de teologia a la Universitat de Wittenberg, clavà a la porta de l’església del castell un full en el que exposava 95 tesis atacant, entre altres abusos, la venda de les indulgències amb les que es comprava el perdó diví dels pecats. La proclama fou una guspira que inicià el procés de trencament amb Roma. Any 1559, evocant la mort del papa Pau IV, gran enemic de l’emperador Carles V (mort al setembre de 1558); el papa havia declarat la guerra a l’emperador i veia en els objectius imperials d’unitat un enfortiment d’aquest i un debilitament de la figura papal; amb la mort de Pau IV (creador de l’Index librorum prohibitorum, 1559) s’acabà un estil ben negatiu d’actuació papal, el seu successor, Pius IV, mostrà viu interès en reformar l’església de Roma.

El llibre d’Elton es centra en la Reforma, però ofereix, amb molt de detall, una visió d’altres aspectes il·luminadors de l’avenç del moviment reformador. Martin Luther (1483-1546) i l’emperador Carles V són els protagonistes, però es dediquen capítols a altres reformadors afins o oposats a Luter i igualment a pluralitat de referències a l’actitud i estratègies de diferents prínceps alemanys.

Foren extraordinaris els esforços de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles V, per evitar el cisma. Sempre fou conscient d’una missió divina consistent en mantenir la unitat de l’Imperi sota una mateixa fe. Fou un emperador amb ideals i objectius medievals fora ja de temps. Es comenta que, al quedar vacant la corona de l’Imperi amb la mort de Maximilià el gener de 1519, es presentaren per obtenir aquest títol candidats rivals, així Enric VIII d’Anglaterra i Francesc I de França. Als set prínceps electors els desagradava el gran poder dels Habsburg, però després d’aconseguir concessions constitucionals i enormes quantitats de diners, el candidat Carles fou elegit emperador el juny de 1519. Es recorda que en aquest segle Alemanya estava molt fragmentada i l’autoritat imperial limitada. Hi havia un gran nombre de prínceps independents amb els seus propis territoris, entre ells els set prínceps electors, tres d’ells eclesiàstics. Hi havia unes 85 ciutats imperials, que només reconeixien l’autoritat de l’emperador. Hi havia abundants cavallers imperials, els Reichsritter, petits nobles, senyors de petits territoris i exèrcit, que es posaven al servei de qui els convenia.

Ja des dels anys de formació vivia Martí Luter una sincera set de Déu, però obsessivament sentia el pes dels seus pecats; una personalitat angoixada i turmentada per la seva salvació. Partint de la lectura de les Cartes de sant Pau i de textos de sant Agustí, arribà al convenciment de que el que justifica o salva a l’home és la fe i només la fe; les paraules sola fide es convertiren en la contrasenya de la Reforma. Ni obres ascètiques, ni obres de caritat, ni oració, ni dejuni, ni mortificacions justifiquen o salven; només la fe en Déu, que no és altra cosa que confiar plenament en la paraula de l’Evangeli. L’atac a les indulgències era un atac a un promès camí de salvació oposat al missatge evangèlic: les indulgències suposaven un rebuig al nucli de la seva teologia. Així ho proclamava en les seves 95 tesis fetes públiques el dia 31 d’octubre de 1517.

Wittenberg. Porta de l’església del castell

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Erasme i Luter. Contrasts

30 Mai 2017

Malgrat la inicial voluntat d’entesa, l’agudització de posicions féu més i més difícil la conciliació entre l’humanista Erasme de Rotterdam (1467-1536), que el 1509 havia escrit l’Elogi de la follia, i el reformador Martí Luter (1483-1546), que el 1517 -aquest any commemorem el 500è aniversari- havia escrit i publicat les seves 95 Tesis a Wittenberg. Les respectives concepcions sobre la naturalesa i la llibertat humanes, amb les seves corresponents implicacions, esdevingueren aviat irreconciliables.

L’humanista Erasme i el reformador Luter compartien crítica i rebuig de la corrupció eclesiàstica; Luter seguí inicialment les passos d’Erasme en aquesta crítica, ambdós exigien una urgent regeneració del clergat. Compartien la necessitat, d’una manera radical i personal en Luter i respectant la tradició en Erasme, d’un apropament o retorn a les Sagrades Escriptures, tot alliberant-se així de les normes externes no presents en el missatge bíblic. Compartien un rebuig de la espiritualitat convencional i exterior oposada a l’autenticitat evangèlica. Les diferències, però, inicialment contingudes, es van anar fent profundes.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero  arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

Erasme i Luter tenen plantejaments radicalment oposats sobre l’ésser humà i la seva llibertat. L’ésser humà defensa Luter, està marcat negativament pel pecat original, és a dir, està determinat per la maldat; d’ell no en poden sortir les accions o obres que li permetrien guanyar-se la salvació. Creure que l’ésser humà es por guanyar la salvació ja és una mostra condemnable d’orgull i predicar que amb les almoines que hom pot donar per aconseguir indulgències s’obté una promesa de salvació és una immoralitat. La salvació només pot venir de Déu, que dota els escollits amb la gràcia de la fe. Luter, ben allunyat de la filosofia i del món dels clàssics, considera incompatibles l’afirmació de l’omnipotència divina i la llibertat humana; l’ésser humà està totalment subordinat a aquesta omnipotència, tot el que el és, depèn de Déu.

L’humanista Erasme, tolerant i amic dels clàssics, no comparteix aquesta visió tan negativa de l’ésser humà. Defensa el valor i la dignitat humanes, que es manifesten en la seva llibertat i capacitat d’acostar-se a Déu amb les seves obres, des les quals n’és responsable. En l’activitat humana s’hi reconeix mèrit i responsabilitat. La salvació personal, vital tema del moment, s’explica per la concurrència de dos factors, la gràcia concedida per Déu i la pròpia natura humana amb una llibertat que possibilita l’actuació d’acord amb els preceptes divins.

 


Més sobre Erasme
Més sobre Luter

„Die Philosoffen“ del grup pop alemany Wise Guys

3 Desembre 2016

El títol de la cançó Die Philosoffen és un compost de Philosophen i besoffen (beguts o borratxos) i és cantada a capel·la pel grup vocal pop alemany Wise Guys. La composició no es creada per cap dels cinc membres del grup, sinó per l’amic Tom van Hasselt. Si bé el text és un pèl descarat o desvergonyit -als filòsofs, per veure-hi clar els cal “beure-hi clar”-, s’hi troben referències -més o menys encertades- a Aristòtil, a Diògenes, a Schopenhauer, a Hegel i a Plató. El grup, socialment compromès, inicià la seva trajectòria a Colònia el 1985; té previst fer el seu darrer concert a Colònia, el juliol de 2017, després d’un 2016 en el que n’està fent a gran nombre de ciutats alemanyes

Die Philosoffen

Der Mann Aristoteles
war blöd, doch ich erzähl es:
Er spielte Philosoph
und fragte wie klein Doof:
“Warum ist etwas da,
das da vorher noch nicht war?
Hm, das hat bestimmt ‘nen Grund…”
Vielen Dank für diesen Fund!Ein Mann, genannt Diogenes,
der tat was Ungezogenes:
Er hat, wie alle wissen,
sich selber weggeschmissen.
So lebte er mit Wonne
in einer dicken Tonne,
und das war ein echter Renner –
heute macht des jeder Penner.
L’home Aristòtil
era babau, però ho explico:
Jugaba a filòsof
i es preguntava com un ximplet:
“Perquè és alguna cosa,
que anteriorment encara no era?
Hm, això té un determinat fonament!”
Moltes gràcies per la teva troballa.Un home, anomenat Diògenes,
que feia coses de maleducat:
Ell, com tots sabem,
es va ben deixar anar.
Així vivia amb delícia
en una grossa bota,
i així era un original super-vendes –
avui ho fa un qualsevol.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Das ist kein Witz und auch kein Neid:
Die waren breit, die ganze Zeit.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Liest man nur kurz in ihren Texten,
merkt man, dass sie Wodka exten.
Wahrheit ist zu später Stund’
eben ein Fass ohne Grund.
Doch mal ganz offen:
Das lässt mich hoffen,
dass man’s im Leben zu was bringt,
wenn man trinkt.
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Això no és cap acudit ni cap enveja:
Ells estaven beguts a totes hores.
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Si es dóna un cop ull els seus textos,
es nota que ells el vodka bebien.
La veritat és a hora tardana
precisament en una bota sense fons.
Però ben francament:
això em permet esperar,
que es pot fer alguna cosa a la vida,
si hom beu.
Ein Mann, der Schopenhauer,
der macht mich wirklich sauer:
Der hatte einen Willen,
den konnt er aber nicht stillen.
Er fand, es sei Beschiss,
dass die Welt ist, wie sie is’.
Nun, das ist uns allen klar –
Schopi machte das zum Star.Ein Mann mit Namen Hegel,
das war ein rechter Flegel:
der konnte etwas meinen
und es gleichzeitig verneinen.
Er widersprach sich ständig.
Das fand man wohl sehr wendig,
und man nannte diese Hektik
hochtrabend ‘Dialektik’.
Un home, el Schopenhauer,
que em fa realment enfadar:
Tenia una voluntat,
que no podia però satisfer.
Ell trobà que era una estafa,
que el món és, com és.
Ara, això ens és a tots clar –
Schopi ha esdevingut una estrella.Un home amb nom Hegel,
era un vertader gamberro:
ell podia quelcom pensar
i això al mateix temps negar.
Es contradeia contantment.
Això semblà molt intercanviable,
i anomenà aquesta agitació
altisonant ‘Dialèctica’.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Sie sah’n der Wahrheit ins Gesicht
und waren hackestrunzendicht.
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Liest man nur kurz in ihren Werken,
merkt man, wie sich Denker stärken:
Mit ‘nem tiefen Blick ins Glas –
in vino veritas!
Doch mal ganz offen:
Das lässt mich hoffen,
dass es im Leben besser läuft,
wenn man säuft!
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Ells miraven la veritat cara a cara
i eren hackerexperts.
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Si es dóna un cop ull a les seves obres
es nota com els pensadors s’enforteixen:
amb una copa de més –
in vino veritas!
Però ben francament:
això em permet esperar,
que la vida millor va,
si hom s’engata!
Ein Mann – das war der Platon –
da erzähl’ ich euch noch grad von,
der wollt’ was von Sokrates,
doch Sokrates, der verbat es.
Drum erfand der Platon Liebe,
die auskommt ohne Triebe –
na, wie soll denn das jetzt gehn?!
Im Suff hat man Ideen!
Un home -que era Plató-
d’ell us en explico ara,
volia alguna cosa de Sócrates,
però Sócrates no ho permetia.
És per això que Plató inventà l’amor,
que s’ensortia sense impulsos –
com deu doncs ara anar?
En la beguda hom té idees!
Die Philosoffen waren alle besoffen!
Sie waren voll bis unter’n Rand,
das nennt sich nüchterner Verstand.
Die Philosoffen waren sowas von besoffen!
Liest man nur kurz in ihren Schriften,
merkt man, dass sie wohl auch kifften:
Erst ‘ne große Tüte bau’n
und dann die Wahrheit schaun’!
Doch mal ganz offen:
Das lässt nicht hoffen!
Ich bin betroffen
und könnt mich zoffen,
denn mir wird auf einmal klar,
was der Grund des Übels war –
drum ist alles schief gelaufen
und sie fingen an zu saufen,
waren sie auch noch so schlau:
Ihnen fehlte was.
Na, was war denn das?
Na, was wohl? Ja, genau: Eine…
Els filòsofs estaven tots borratxos!
Estaven plens fins a tocar la ratlla,
que s’anomenava sobri enteniment.
Els filòsofs estaven com borratxos!
Si es dóna un cop ull als seus escrits,
es nota que ells bé esnifaven:
Primer una gran bosa construien
i después la veritat miraven!
Però ben francament:
això no em permet esperar!
Jo estic afectat
i podria enganxar-me,
doncs em ve de cop clar,
el que era la causa del mal –
per això tot ha anat tort
i ells començaren a beure,
tot i que eren tan espavilats:
que els passava alguna cosa.
I bé, què era això?
I bé, què era? Sí, justament: una …
…Frau findet man schwerlich
in der Philosophie, doch mal ehrlich,
es wäre auch verlogen,
zu sagen: Frauen nehmen keine Drogen.
Und doch ist etwas anders
als beim Mann. Ja, Mann, was kann das
denn nur sein? Ich denk und denk…
Jetzt brauch ich erst mal ein Getränk!
… dona difícilment es troba
en la filosofia, dit sincerament,
seria una mentida
dir: les dones no prenen drogues.
Es quelcom ben diferent
que amb els homes. Sí, home, que pot
doncs ser això? Penso, penso…
Ara necessito jo per primera vegada una beguda!

Leibniz, commemorant els 300 anys

23 Novembre 2016

Gottfried Wilhelm Leibniz naixé el 1646 a Leipzig i morí el 14 de novembre de 1716 a Hannover. Ara commemorem els 300 anys de la mort d’aquest polifacètic pensador racionalista que mostrà gran universalitat d’interessos. Les seves obres donen testimoni del domini de pràcticament tots els àmbits del coneixement humà. Als 21 anys es doctorà en dret, però destacà en filosofia, matemàtica, lògica, física, lingüística, etc.

gottfried-leibniz

Leibniz és caracteritzat com a pensador racionalista, però un racionalista que accepta i incorpora idees de pensadors no racionalistes, així dels empiristes anglesos, assolint així rellevants aportacions. Un pensador obert a les idees dels altres: tot un exemple.

Leibniz ocupa un reconegut lloc en la història de la matemàtica: descobreix, al mateix temps que Newton, el càlcul infinitesimal, és a dir, el càlcul de derivades i integrals. Se sap que de jove s’apassionà per la lògica sil·logística aristotèlica. Tota la seva vida procurarà descobrir una forma de matemàtica generalitzada, que ell anomenà Characteristica Universalis, amb la qual creia possible de substituir el pensament pel càlcul. Aplica el simbolisme algèbric a la lògica formal; és un dels fundadors de la lògica matemàtica. Cal dir que els seus treballs de lògica s’inspiren en els tractats lògics del mallorquí Ramon Llull.

En l’àmbit de la física formulà la llei de la conservació de l’energia, la matèria no és només extensió com afirmava Descartes, és també energia. Les seves mònades són punts inextensos d’energia.

Leibniz féu profundes aportacions psicològiques: molt abans de Freud ja parlà de dimensions inconscients en la persona. Es dedicà també a l’economia, arribant a dissenyar projectes d’explotació de mines. Com a historiador Leibniz és admirable, marca un retorn a l’estudi dels documents originals, és a dir, a les fonts d’informació. Leibniz és filòleg: desenvolupa estudis sobre l’antiga llengua alemanya i l’antiga llengua celta, tot analitzant textos amb escriptura xinesa. Expert en dret, intervingué en complicats temes jurídics. Reflexionà profundament sobre qüestions polítiques: després de la Guerra del Trenta Anys de la qual en sorgí una Alemanya fragmentada, ell portà a terme iniciatives políticoreligioses per la unió d’Alemanya. Durant gran part de la seva vida exercí de diplomàtic i home de cort: conseller de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Tractà també temes de teologia: redactà una justificació de Déu i de la providència davant el mal al món i, per altra banda, féu intents amb per a la unificació de les esglésies cristianes separades.

Coneixedor dels autors grecs i llatins clàssics i de la nova ciència, aspirà a harmonitzar i conciliar pensament antic i ciència moderna.

Clica damunt de Leibniz a l’Escola d’Atenes Moderna de Filòpolis i obtén més sobre el seu pensament:


Els filòsofs pluralistes ja ho intuïren. Estableix connexions

31 gener 2016

No només idees actuals de diferents àmbits sinó també maneres d’organització social i política tenen les seves arrels en el món grec clàssic. Així, per una banda, constatem que el model atòmic actual entronca, després de segles d’oblit, amb les intuïcions dels presocràtics Leucip i Demòcrit i, per altra banda, també és ben conegut que el sistema polític anomenat democràcia té en l’Atenes clàssica el seu primer referent.

En aquesta línia suggerim visitar el portal Filòpolis, secció Barri Antic de filòsofs, on després de llegir textos clàssics sobre els filòsofs pluralistes del segle –V, es facilita establir connexions, d’una manera interactiva, entre aquests vuit textos clàssics i vuit visions posteriors o “actualitzacions”.


Índex de Popularitat Històrica

3 Abril 2014

Em plau veure que és el gran Aristòtil qui encapçala el ranking Pantheon del MIT, un ranking o classificació que mesura la freqüència de presència i referència a la Wikipedia de personalitats mundials de tots els temps.

L’Índex s’ha elaborat partint de dades recollides des del gener de 2008 fins el desembre de 2013, però en constant actualització. Considerant pluralitat de quantificacions com ara el nombre d’idiomes en els que la Wikipedia té un article sobre el personatge, s’ha obtingut un Índex de Popularitat Històrica (Historical Popullarity Index).

Aquestes són les 10 primeres personalitats mundials de més elevada popularitat segons Pantheon. Com podem constatar, les personalitats reconegudes coma filòsofs ocupen llocs rellevants.

1. Aristòtil

2. Plató

3. Jesucrist

4. Sòcrates

5. Alexandre el Gran

6. Leonardo da Vinci

7. Confuci

8. Juli Cèsar

9. Homer

10. Pitàgoras

Aristòtil

Aristòtil

Es pot accedir al ranking fent ús de diferents criteris o paràmetres com ara lloc de naixement, àmbit del coneixement o moment històric.

Accés: ranking Pantheon dem MIR

—————

Sobre Aristòtil a filopolis.cat

– Taller de conceptes. Escola d’Atenes: Aristòtil

– Taller de conceptes. L’abstracció: Aristòtil i Picasso

– Barri Antic. Aristòtil, superació de Plató


Citacions en el seu context

26 gener 2013

Citacions en el seu context és una nova secció de Filòpolis, en format i hostatge diferents, que selecciona frases capitals de pensadors reconeguts, presentant, simultàniament, el context en el que van ser expressades. L’aplicació exigeix, en cada una de les citacions, la reflexió i actuació del visitant.

S’hi accedeix per autors, per matèries o per descriptors o paraules clau, elegint una entrada títol.

En una primera pantalla, part superior, s’hi troba una condensada introducció al pensador que ha emès la citació junt amb el rerefons d’aquesta. En la part inferior, l’espai interactiu: primer cal escollir la paraula o  paraules que corresponen a just allò que es va dir i, tot seguit, marcar per què ho va dir o alguna de les expressions que vinguin al cas.

Obtenint un bon resultat, s’accedeix a una segona pantalla amb el fragment original d’on s’ha extret la citació. Amb el context i el sentit, s’evita cometre l’error de fer dir a un pensador quelcom diferent del que ha dit o d’atribuir-li frases que no són seves.

De moment s’incorporen citacions de Plató, d’Aristòtil, de Descartes, de Locke i de Hume, de Kant, de Nietzsche, de Russell i de Popper. Provisionalment, un total de 47 citacions. Ben aviat, citacions de Marx, de Mill i de Freud.

Citacions en el seu conetxt

Per anar-hi: http://citacions.filopolis.cat   o  http://phobos.xtec.cat/lvallmaj/citacions/index.php