Erasme i Luter. Contrasts

30 Mai 2017

Malgrat la inicial voluntat d’entesa, l’agudització de posicions féu més i més difícil la conciliació entre l’humanista Erasme de Rotterdam (1467-1536), que el 1509 havia escrit l’Elogi de la follia, i el reformador Martí Luter (1483-1546), que el 1517 -aquest any commemorem el 500è aniversari- havia escrit i publicat les seves 95 Tesis a Wittenberg. Les respectives concepcions sobre la naturalesa i la llibertat humanes, amb les seves corresponents implicacions, esdevingueren aviat irreconciliables.

L’humanista Erasme i el reformador Luter compartien crítica i rebuig de la corrupció eclesiàstica; Luter seguí inicialment les passos d’Erasme en aquesta crítica, ambdós exigien una urgent regeneració del clergat. Compartien la necessitat, d’una manera radical i personal en Luter i respectant la tradició en Erasme, d’un apropament o retorn a les Sagrades Escriptures, tot alliberant-se així de les normes externes no presents en el missatge bíblic. Compartien un rebuig de la espiritualitat convencional i exterior oposada a l’autenticitat evangèlica. Les diferències, però, inicialment contingudes, es van anar fent profundes.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero  arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

Erasme i Luter tenen plantejaments radicalment oposats sobre l’ésser humà i la seva llibertat. L’ésser humà defensa Luter, està marcat negativament pel pecat original, és a dir, està determinat per la maldat; d’ell no en poden sortir les accions o obres que li permetrien guanyar-se la salvació. Creure que l’ésser humà es por guanyar la salvació ja és una mostra condemnable d’orgull i predicar que amb les almoines que hom pot donar per aconseguir indulgències s’obté una promesa de salvació és una immoralitat. La salvació només pot venir de Déu, que dota els escollits amb la gràcia de la fe. Luter, ben allunyat de la filosofia i del món dels clàssics, considera incompatibles l’afirmació de l’omnipotència divina i la llibertat humana; l’ésser humà està totalment subordinat a aquesta omnipotència, tot el que el és, depèn de Déu.

L’humanista Erasme, tolerant i amic dels clàssics, no comparteix aquesta visió tan negativa de l’ésser humà. Defensa el valor i la dignitat humanes, que es manifesten en la seva llibertat i capacitat d’acostar-se a Déu amb les seves obres, des les quals n’és responsable. En l’activitat humana s’hi reconeix mèrit i responsabilitat. La salvació personal, vital tema del moment, s’explica per la concurrència de dos factors, la gràcia concedida per Déu i la pròpia natura humana amb una llibertat que possibilita l’actuació d’acord amb els preceptes divins.

 


Més sobre Erasme
Més sobre Luter

Leibniz, commemorant els 300 anys

23 Novembre 2016

Gottfried Wilhelm Leibniz naixé el 1646 a Leipzig i morí el 14 de novembre de 1716 a Hannover. Ara commemorem els 300 anys de la mort d’aquest polifacètic pensador racionalista que mostrà gran universalitat d’interessos. Les seves obres donen testimoni del domini de pràcticament tots els àmbits del coneixement humà. Als 21 anys es doctorà en dret, però destacà en filosofia, matemàtica, lògica, física, lingüística, etc.

gottfried-leibniz

Leibniz és caracteritzat com a pensador racionalista, però un racionalista que accepta i incorpora idees de pensadors no racionalistes, així dels empiristes anglesos, assolint així rellevants aportacions. Un pensador obert a les idees dels altres: tot un exemple.

Leibniz ocupa un reconegut lloc en la història de la matemàtica: descobreix, al mateix temps que Newton, el càlcul infinitesimal, és a dir, el càlcul de derivades i integrals. Se sap que de jove s’apassionà per la lògica sil·logística aristotèlica. Tota la seva vida procurarà descobrir una forma de matemàtica generalitzada, que ell anomenà Characteristica Universalis, amb la qual creia possible de substituir el pensament pel càlcul. Aplica el simbolisme algèbric a la lògica formal; és un dels fundadors de la lògica matemàtica. Cal dir que els seus treballs de lògica s’inspiren en els tractats lògics del mallorquí Ramon Llull.

En l’àmbit de la física formulà la llei de la conservació de l’energia, la matèria no és només extensió com afirmava Descartes, és també energia. Les seves mònades són punts inextensos d’energia.

Leibniz féu profundes aportacions psicològiques: molt abans de Freud ja parlà de dimensions inconscients en la persona. Es dedicà també a l’economia, arribant a dissenyar projectes d’explotació de mines. Com a historiador Leibniz és admirable, marca un retorn a l’estudi dels documents originals, és a dir, a les fonts d’informació. Leibniz és filòleg: desenvolupa estudis sobre l’antiga llengua alemanya i l’antiga llengua celta, tot analitzant textos amb escriptura xinesa. Expert en dret, intervingué en complicats temes jurídics. Reflexionà profundament sobre qüestions polítiques: després de la Guerra del Trenta Anys de la qual en sorgí una Alemanya fragmentada, ell portà a terme iniciatives políticoreligioses per la unió d’Alemanya. Durant gran part de la seva vida exercí de diplomàtic i home de cort: conseller de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Tractà també temes de teologia: redactà una justificació de Déu i de la providència davant el mal al món i, per altra banda, féu intents amb per a la unificació de les esglésies cristianes separades.

Coneixedor dels autors grecs i llatins clàssics i de la nova ciència, aspirà a harmonitzar i conciliar pensament antic i ciència moderna.

Clica damunt de Leibniz a l’Escola d’Atenes Moderna de Filòpolis i obtén més sobre el seu pensament:


Vides en la Rússia soviètica (juny 2016)

18 Juny 2016

Dues intereressants narracions que ens apropen, dramàticament, a la vida quötidiana de diferents persones en la Rússia soviètica. Primera, la magna novel·la o novel·la històrica de Vasili Aksiónov titulada “Una saga moscovita”. Tres generacions que sofreixen les decisions arbitràries, totalitàries i poques vegades comprensibles del poder soviètic. La segona, la de Julian Barnes titulada “El soroll del temps”, centrada en la creació musical de Dmitri Xostakóvix i les perturbacions sofertes, ara per la prohibició de obres seves ara exigint-li, ja internacionalment reconegut, adhesió al partit.

Ambdues obres mostren les inquietuds i pors de les persones davant incertes i imminents detencions, amb la corresponent desaparició social, també les lluites personals per mantenir la integritat moral, no deixant-se atrapar per les pressions i vicissituds del poder. Tant l’obra d’Aksiónov, que va sofrir el desplaçament dels seus pares en camps de treball de Sibèria, com la recent de Barnes, recreen els esforços de les persones, en moments valentes i en moments covardes, per sobreviure i subsistir al llarg de la dilatada dictadura de Stalin. Barnes-SorollTemps

Els filòsofs pluralistes ja ho intuïren. Estableix connexions

31 gener 2016

No només idees actuals de diferents àmbits sinó també maneres d’organització social i política tenen les seves arrels en el món grec clàssic. Així, per una banda, constatem que el model atòmic actual entronca, després de segles d’oblit, amb les intuïcions dels presocràtics Leucip i Demòcrit i, per altra banda, també és ben conegut que el sistema polític anomenat democràcia té en l’Atenes clàssica el seu primer referent.

En aquesta línia suggerim visitar el portal Filòpolis, secció Barri Antic de filòsofs, on després de llegir textos clàssics sobre els filòsofs pluralistes del segle –V, es facilita establir connexions, d’una manera interactiva, entre aquests vuit textos clàssics i vuit visions posteriors o “actualitzacions”.


Índex de Popularitat Històrica

3 Abril 2014

Em plau veure que és el gran Aristòtil qui encapçala el ranking Pantheon del MIT, un ranking o classificació que mesura la freqüència de presència i referència a la Wikipedia de personalitats mundials de tots els temps.

L’Índex s’ha elaborat partint de dades recollides des del gener de 2008 fins el desembre de 2013, però en constant actualització. Considerant pluralitat de quantificacions com ara el nombre d’idiomes en els que la Wikipedia té un article sobre el personatge, s’ha obtingut un Índex de Popularitat Històrica (Historical Popullarity Index).

Aquestes són les 10 primeres personalitats mundials de més elevada popularitat segons Pantheon. Com podem constatar, les personalitats reconegudes coma filòsofs ocupen llocs rellevants.

1. Aristòtil

2. Plató

3. Jesucrist

4. Sòcrates

5. Alexandre el Gran

6. Leonardo da Vinci

7. Confuci

8. Juli Cèsar

9. Homer

10. Pitàgoras

Aristòtil

Aristòtil

Es pot accedir al ranking fent ús de diferents criteris o paràmetres com ara lloc de naixement, àmbit del coneixement o moment històric.

Accés: ranking Pantheon dem MIR

—————

Sobre Aristòtil a filopolis.cat

– Taller de conceptes. Escola d’Atenes: Aristòtil

– Taller de conceptes. L’abstracció: Aristòtil i Picasso

– Barri Antic. Aristòtil, superació de Plató


Citacions en el seu context

26 gener 2013

Citacions en el seu context és una nova secció de Filòpolis, en format i hostatge diferents, que selecciona frases capitals de pensadors reconeguts, presentant, simultàniament, el context en el que van ser expressades. L’aplicació exigeix, en cada una de les citacions, la reflexió i actuació del visitant.

S’hi accedeix per autors, per matèries o per descriptors o paraules clau, elegint una entrada títol.

En una primera pantalla, part superior, s’hi troba una condensada introducció al pensador que ha emès la citació junt amb el rerefons d’aquesta. En la part inferior, l’espai interactiu: primer cal escollir la paraula o  paraules que corresponen a just allò que es va dir i, tot seguit, marcar per què ho va dir o alguna de les expressions que vinguin al cas.

Obtenint un bon resultat, s’accedeix a una segona pantalla amb el fragment original d’on s’ha extret la citació. Amb el context i el sentit, s’evita cometre l’error de fer dir a un pensador quelcom diferent del que ha dit o d’atribuir-li frases que no són seves.

De moment s’incorporen citacions de Plató, d’Aristòtil, de Descartes, de Locke i de Hume, de Kant, de Nietzsche, de Russell i de Popper. Provisionalment, un total de 47 citacions. Ben aviat, citacions de Marx, de Mill i de Freud.

Citacions en el seu conetxt

Per anar-hi: http://citacions.filopolis.cat   o  http://phobos.xtec.cat/lvallmaj/citacions/index.php


Max Weber: Pes dels valors protestants (calvinistes) en l’evolució del capitalisme

29 Juny 2012
.
L’austeritat que els països dels nord d’Europa exigeixen als del sud com a recepte per a sortir de l’agudesa de la crisi econòmica d’aquests porta a rellegir un clàssic on es mostra el pes dels valors en l’evolució de l’activitat econòmica. Em refereixo al llibre de Max WEBER, publicat a inicis del segle XX, amb el títol L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (Barcelona: Ediciones Península, 1979).El llibre mostra la influència dels valors religiosos en la formació i desenvolupament del capitalisme occidental. Aquestes són algunes de les idees i alguns dels fragments del llibre de Max Weber.Ja des de les primeres pàgines es concreta la qüestió que es vol investigar.

«¿Cuál es la causa de esta participación relativamente mayor, de este porcentaje más elevado por relación a la población total con el que los protestantes participan en la posesión del capital y en la dirección y en los más altos puestos de trabajo en las grandes empresas industriales y comerciales?» (pàgines 27-28).

Si volen continuar, aneu a filopolis.cat, secció Acadèmia de Pensadors, unitat:  Weber: Pes dels valors protestants (calvinistes) en l’evolució del capitalisme.