És una obra d’art?

15 febrer 2014
.

L’urinari de Marcel Duchamp és una obra d’art? Sí, però d’una manera diferent de com ho són altres obres. Així començà la seva quarta conferència del cicle “Gozar del arte”, titulada “El urinario de Marcel Duchamp: el objeto encontrado y el arte del proceso”, la catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat Complutense de Madrid, professora Estrella de Diego. La sessió tingué lloc a CaixaFòrum de Girona, el dia 13 de febrer de 2014.

duchamp

És una obra d’art si la considerem no com un producte tancat i acabat com és costum, sinó com un procés de desplaçament de significat i si, en segon lloc, la nostra actitud no és la de típica contemplació, sinó d’anàlisi. Així, Marcel Duchamp (1887-1968), treu l’objecte del seu context, alterant funció i finalitat. L’urinari de Duchamp, de 1917 i signat amb el nom d’un heroi de còmic, posa en tela de judici els criteris estàndards d’art; realitza el revolucionari gest de rescatar un objecte (un objecte, un ready-made,  tret del món industrial, fet en sèrie) i, per voluntat de l’artista, convertir-lo en art. Avançat el segle XX, altres artistes agafaran objectes comuns i seriats i, amb un gest provocatiu o no, adquiriran categoria artística. Fins i tot la publicitat transformarà un objecte (una ampolleta de perfum) en un objecte artístic.

L’urinari de Marcel Duchamp pot agradar o no, aquesta no és l’actitud que li correspon; però no es pot dir que sigui una obra intranscendent.

[Personal. Amb Duchamp la bellesa i el sentiment comencen a perdre protagonisme en el món de l’art, esdevenint aquest més cerebral, abstracte i intel·lectual.]

Anuncis

Balzac. Creació i destrucció

28 Abril 2012
.

Quan una obra és una obra artística? Quan està acabada una obra d’art? Aquestes són algunes de les qüestions que van emergir en la conferència “L’obra mestra desconeguda de Balzac: creació i destrucció” impartida per la professora de la UB, Laura Borràs, el dimecres dia 25 d’abril de 2012 a CaixaForum de Girona, i dins el cicle “Clàssics moderns”.

La sessió es centrà en aquest breu text d’Honoré Balzac titulat Le Chef-d’œuvre inconnu. Un relat on tres pintors de tres diferents generacions (Pousin, un pintor jove; Porbous, un pintor ja reconegut, i Frenhofer, el vell pintor obsessionat amb la seva obra mestra) debaten sobre diferents concepcions de l’art. ¿Què és el que aporta vida a un quadre, el dibuix que n’és l’esquelet o el color que crea la llum? El dibuix, la representació, el posar les coses en el seu lloc, … tot això no és la vida. “Per ser poeta un gran poeta, no n’hi ha prou en conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d’ortografia”.  Pot haver-hi vida en un quadre on les coses no estan en el seu lloc. “La missió de l’art no és copiar la natura, sinó expressar-la”. L’art no és un motlle de la realitat; més aviat extreu l’esperit, l’ànima de les coses i les persones. Però és difícil expressar la natura i la vida: vida i bellesa no es deixen atrapar.

I quan s’acaba un quadre? Una darrera pinzellada pot ser creadora o destructora. El desig de perfecció impulsa el creador, però què passa quan es vol fixar o conservar la bellesa, realitat efímera? S’esdevé la seva destrucció. Així com en l’anhel de perfecció física pot destruir a un mateix. Explorar els límits, apropar-se a la perfecció comporta un càstig; com si el creador desafies volent robar el secret o poder creador diví. Després de la darrera pinzellada, de l’obra mestra de Frenhofer no en queda res més que un bell peu.

Picasso es sentí fascinat per aquest relat de Balzac; fins i tot l’il·lustrà. El text és una breu síntesi de la història de la pintura, anticipant la pintura abstracte i anunciant avant la lettreels trets definidors de la pintura contemporània: un art que crea tot destruint.

Picasso il•lustra L’obra mestra desconeguda

Picasso il·lustra L’obra mestra desconeguda


Plató i Aristòtil: no tan oposats

17 Novembre 2011

.
Del cicle de cinc conferències titulat Paraula, pensament i política en el món clàssic, coordinat pel professor Joan Manuel del Pozo i que s’està realitzant a CaixaForum de Girona (del 2 al 30 de novembre de 2011), la segona (9 de novembre) ha estat una suggeridora exposició d’aspectes del pensament de Plató per part del professor Jaume Casals; la tercera (16 de novembre), una apassionada exposició d’aspectes del pensament d’Aristòtil per part del professor Víctor Gómez-Pin.

Les dues conferències han mostrat, des del meu punt de vista, que els dos pensadors no són tan oposats com és costum presentar en manuals i altres fonts d’informació. L’apropament entre els dos s’ha mostrat, precisament, en un aspecte bàsic: la significació del món de les idees de Plató i la significació del que vol dir per Aristòtil conceptualització, intel·ligibilitat o comprendre mitjançant idees. Escola d'Atenes: Plató i Aristòtil

Jaume Casals interpretà la teoria platònica de les idees més a la llum dels textos homèrics (el context cultural imperant en el moment històric) que no pas a la llum del pitagorisme o orfisme, o podríem dir, no a la llum de la visió cristiana o neoplatònica. D’aquesta manera, el món de les idees deixa de tenir pes metafísic i queda reduït a una funció lògica o lingüística amb l’objectiu d’entendre, mitjançant les formes (o idees), el món quotidià. Com si per tenir coneixement del món sensible fos necessari suposar uns elements comuns o formes entre objectes, sense que aquestes formes tinguin una realitat per si mateixes (com sovint es solen interpretar els textos platònics).

Víctor Gómez-Pin, en la seva sessió, insistí en l’Aristòtil científic (física) i en l’Aristòtil filòsof (metafísica), considerant que el segon és insostenible sense el primer. Analitzà la coneguda i bella frase amb la que s’inicia la Metafísica d’Aristòtil: Tots els humans, per naturaleza, tendeixen a saber. Ara bé, què entèn  per “saber” en Aristòtil? Ell utilitza la paraula grega ‘eidenai’, paraula que significa conceptualitzar, captar formes (idees) en els objectes, entendre l’entorn.

Per tant, les formes platòniques així interpretades i la conceptualització aristotèlica no són entitats oposades, sinó que es troben ben properes.

El professor Casals donà, també, un argumentada interpretació de ‘morir’ en l’obra platònica: un allunyament de la viva quotidianitat tot apropant-se al món del pensament. I el professor Gómez-Pin explicà, també, el parentesc conceptual entre ‘theorein’, (teoria) i teatre: els dos són representacions de la realitat; un home lliure podia deixar d’anar a l’àgora, però no podia deixar d’anar al teatre ja que fer-ho implicava descrèdit.

17 de novembre (el tercer dijous de novembre): Dia Mundial de la Filosofia (UNESCO)


Empòrion: els comerciants, Asclepi i Ifigènia

21 Setembre 2011
.

Primer la vessant científica i, segon, la vessant poètica. Així ha estat organitzada la sessió inaugural Empòrion i la presència grega a Ibèria del cicle de conferències Catalunya-Grècia, cicle coordinat per Eusebi Ayensa. Xavier Aquilué, responsable científic del Centre Iberia Graeca, es feu càrrec de la vessant científica; Carme Calloll, actriu i professora a l’Institut del Teatre, es feu càrrec de la vessant poètica tot recitant textos literaris sobre Empúries. Dia: dimarts, 20 de setembre de 2011; lloc: CaixaForum, Girona.

Quan unes persones, a la Jònia (costa oest de l’actual Turquia) iniciaren al segle sisè abans de Crist el que anomenem Filosofia (eren els presocràtics), unes altres persones veïnes, uns comerciants de Focea, emprenien un llarg viatge cap a l’oest i, tot passant per Massàlia (l’actual Marsella), s’establiren en terres empordaneses i fundaren Empòrion, tot mercadejant amb els indígenes.

A grans trets, les dades arqueològiques permeten diferenciar tres èpoques a Empòrion: la fundacional iniciada als voltants de -550; l’hel·lenística, segles –II i –I; i la romana. Les excavacions iniciades el 1908 han posat al descobert (viatjant en el temps com passa en totes les excavacions): l’Empòrion romana, l’Empòrion hel·lenística, i una petita part de l’Empòrion fundacional; aquesta es troba, precisament al subsòl de les ruïnes de l’Empòrion hel·lenística.  Excavacions fetes sota la Stoa hel·lenística permeten veure carrers i cases de la l’Empòrion del fundadors. Per tant, Empòrion, l’enclavament grec pràcticament únic d’Ibèria, ens reserva sorpreses.

Les dades arqueològiques permeten afirmar que aquests comerciants grecs sintonitzaren amb els indígenes (com si no haurien pogut comerciar!), i amb el temps, aquests indígenes (els indiketes) assumiren la cultura grega. Així, per Empúries ens arribaren l’escriptura, la moneda, la música,… I per Empúries entraren també els romans a la península ibèrica: primer els comerciants romans, després, els militars; i gràcies a aquesta funció d’entrada, l’Empòrion hel·lenística gaudí d’independència fins a l’època d’August.

A l’Empòrion hel·lenística pertany l’escultura d’Asclepi, déu de la medicina i que els romans anomenaven Escupali; l’escultura fou trobada als 1909, ben als inicis de les excavacions. No hi ha unanimitat en considerar que l’escultura representa Asclepi; hi ha raons per considerar que representa Serapis, divinitat alexandrina.

També pertany a l’Empòrion hel·lenística el mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia. Qui era Ifigènia i per què fou sacrificada? Ifigènia, era la filla gran del rei micènic Agamèmnon; aquest, impotent, veia que la manca de vent impossibilitava que els seus vaixells iniciessin la navegació cap a Troia; així setmanes i mesos. L’endeví Calcas declara que els grecs només es podran obrir camí a la mar i destruir Ilion si aplaquen la còlera d’Àrtemis amb el sacrifici d’Ifigènia. Agamèmnon, que n’havia matat un cérvol, no vol immolar la seva filla, però l’afany de glòria pot més que l’amor paternal i accepta el sacrifici exigit.

Sacrifici d'Ifigènia. Empúries

Sacrifici d’Ifigènia. Empúries

Web del Centre Iberia Graecahttp://www.iberiagraeca.org/