Una altra educació és possible (juny 2014)

26 Juny 2014

.
Em sento ben aprop del següent text de l’apreciat professor Dr. Lledó, fragment que m’ha arribat a través de Filolist. Els que vam tenir el plaer de ser alumnes seus a la UdB, recordem que les idees europees aquí mencionades ja les aplicava ell en les seves classes.

 «Nuestros bachilleres, agobiados de exámenes, asfixiados de libros de texto que tienen que aprender, y que, por supuesto, acaban haciéndoles rechazar aquello que aprenden, sin apenas tener con el saber un contacto relajado y estimulador, acaban siendo víctimas de una inícua profanación intelectual […] Es una idea distinta de enseñanza la que domina en los países europeos. […] El aspecto creativo, crítico, se cultiva fundamentalmente sobre la base de trabajos personales en los que se deja crecer y esponjar la capacidad de cada alumno. Los exámenes apenas tienen importancia, porque el profesor, a lo largo del curso, ha ido reuniendo suficientes datos objetivos, y no se cultiva esa liturgia del examen obsesivo que, en determinados mese del año, aflora como una enfermedad crónica y mortal de nuestra pedagogía. […] En nuestro país lo decisivo es que el plan de estudio se cumpla, que el grupo quede atendido y que, a su tiempo, tengan lugar los exámenes. Una Universidad que examina parece que es un Universidad que funciona, aunque el examen no sirva más que para consagrar la superficialidad, y el engaño, sobre la base de conocimientos muertos y de saberes sin substancia.»

LLEDÓ, Emilio: Ser quien eres, citado en la revista Filosofía Hoy, n. 32

He consultat Ser quien eres. Ensayos para una educación democrática i he trobat altres textos semblants.

 «Es en la educación, en los sistemas de enseñanza, en las instituciones docentes donde se hace patente com más claridad nustro atraso y, si me lo permiten, nuestra barbarie.»

«Los exámenes no se preparan. Lo que se prepara o debiera preparar es el conocimiento de una materia, de un saber, de un territorio de conocimiento. El examen es, pues, un paso subsidiario, marginal, en el que sin prisas, sin formalismos, sin la oblogació de memorizar datos insusbtanciales, el universitario pudiese, como lasa en la mayoría de universidades extranjeras, poner a prueba su madurez.»

Del capítulo  La carga de los exámenes, 1982


Homenatge a la professora Pili Surís

29 febrer 2012
El dia 29 de febrer de 2012, a la Sala d’Actes de l’Institut Montilivi de Girona, es féu un homenatge a l’estimada professora de Biologia del centre, Pili Surís Pavón. Dels diferents parlaments, adjunto còpia del text que llegí el webmaster d’aquest blog. Les seves paraules, les meves paraules, porten per títol “Recordant moments enyorats”.(El text publicat en la revista “l’esquitx”, de data també 29 de febrer, no és ben bé el text llegit; era un esborrany previ).Apunto també l’adreça de la pàgina web que els alumnes han creat, liderats per l’exalumne del centre Bernat Vivolas i amb el nom de BioPili. L’espai web ofereix pluralitat d’apunts i recursors recollits pels seus exalumnes.

1. Text llegit: Recordant moments enyorats 

2. Enllaç a web: BioPili, apunts de biologia


Sopar Jubilació, a Torre Bonica. Girona

23 gener 2012

En primer lloc i en nom de tots els que ens hem jubilat, moltíssimes gràcies per la vostra companyia avui.

Quasi tots els presents formem o hem format part del sistema educatiu. Però, què és un sistema? Un sistema és un conjunt estructurat d’elements. Així parlem de sistema solar, de sistema sanguini, de sistema decimal, de sistema mètric o de sistema electoral. I d’aquests elements que formen un sistema, uns són més fonamentals o imprescindibles que altres. Què seria del sistema solar sense el sol? Res. Què li passa al sistema sanguini quan el cor no funciona? Problemes.

I quin és l’element bàsic del sistema educatiu, l’element sense el qual tot falla?  El primordial, el sol del sistema educatiu és la relació professor-alumne, és a dir, la funció educadora del professor en la seva proximitat a l’alumne, i quan dic professor penso, també, en els altres membres de la comunitat educativa.

Amb tot això vull manifestar que més enllà de consellers o conselleres ara d’educació ara d’ensenyament, més enllà de directors o delegats de serveis territorials, més enllà d’ara unes lleis ara unes altres, més enllà d’auditories, de plans estratègics o de programacions, més enllà de tot això, volàtil, canviant i que passa, la peça clau del sistema educatiu sense la qual res té sentit és la nostra personal relació amb els nois i noies del centre. Malgrat la nostra feina pugui ser dura i esgotadora en molt moments, és una de les feines més nobles a la qual pot dedicar una persona la seva vida. I si aconseguim que aquesta relació estigui tenyida d’afectivitat o feeling envers els nostres joves, aleshores els educadors experimentem una extraordinària satisfacció. El record o influència d’un professor perdura en el temps; i nosaltres mateixos, n’estic segur, recordem aquells mestres que, quan érem alumnes, ens van ajudar a créixer.

Així doncs, vosaltres, que formeu part del que dóna sentit al sistema educatiu, tingueu sempre present que el més valuós de tota la vostra activitat és aquesta relació amb els alumnes, procurant, amb afecte, que captin la riquesa intel·lectual i humana que tots, professors i altres membres de la comunitat educativa, els oferim. Una persona, una companya, que avui tots trobem a faltar, per bé que sentim la seva presència, em va convèncer de tot això que acabo de dir: ella sempre en va donar testimoni.

Moltes gràcies i molt d’encert en la vostra tasca.

Llorenç Vallmajó Riera

Girona, 18 de novembre de 2011


Enllaç articles de La Vanguardia, any 2011

1 Juliol 2011

.
Enseñanza: entre el fetiche y la vocación

Autor: Antoni Puigverd

Publicat: dilluns, 21 de febrer de 2011

————————————————————-

¿Para qué sirve la filosofia hoy?

Text de Mayte Rius a partir d’entrevistes

Publicat: 7 de maig de 2011


Les 11 regles de vida que no aprendràs mai a l’insti

18 Abril 2011
.

Es diu que una conferència que havia de donar Bill Gates, en el seu antic institut, es va reduir a una breu presentació de només aquestes onze regles de vida. Hi ha qui diu que la sessió fou en la universitat on estudià. Hi ha qui diu que aquestes regles no les va escriure Gates sinó que tenen altres orígens. En diferents formats m’han arribat aquestes onze regles que, segons sembla, no s’aprenen en els centres docents.

Regla 1. La vida no és justa; acostuma-t’hi.

Regla 2.  Al món no li importa la teva autoestima. El món espera que aconsegueixis quelcom independentment de que et sentis bé o no amb tu mateix.

Regla 3. No guanyaràs 5.000 dòlars mensuals només sortir de la universitat i no arribaràs a ser vicepresident fins que t’hagis guanyat ambdues coses amb el teu esforç.

Regla 4. Si penses que el teu professor és dur, espera’t a tenir un cap. Aquest sí que no tindrà vocació d’ensenyament ni la paciència requerida.

Regla 5. Dedicar-se a vendre hamburgueses no et treu dignitat. Els teus avis tenien una paraula per definir això: oportunitat.

Regla 6. Si fiques la pota no és culpa dels teus pares així que no ploris per els teus errors, simplement aprèn d’ells.

Regla 7. Abans que tu naixessis els teus pares no eren tan avorrits. Ho van començar a ser en pagar les teves despeses, netejar la teva roba i cuidar-te. Així que abans de començar la teva lluita per les selves verges contaminades per la generació dels teus pares, inicia el camí netejant les coses de la teva pròpia vida, començant per la teva habitació.

Regla 8. A l’escola es pot haver eliminat la diferència entre guanyadors i perdedors, però a la vida real no. A l’escola et donen les oportunitats que necessites per trobar la resposta correcta als teus exàmens i perquè les teves tasques siguin cada cop més fàcils, fins i tot si cal et regalen algun any “extra”. A la vida real cada oportunitat et passa factura.

Regla 9. La vida no es divideix en semestres. No tindràs vacances d’estiu llargues en paradisos llunyans i molt pocs caps s’interessaran per ajudar-te a que et trobis tu mateix. Tot això ho hauràs de fer en el teu temps lliure.

Regla 10. La televisió, el cinema i els videojocs no són la vida diària. En la vida quotidiana la gent de veritat ha de sortir del cafè de la pel·lícula per anar a treballar.

Regla 11.  Sigues amable amb els “nerds” (els més aplicats de la teva classe); hi ha moltes possibilitats que acabis treballant per algun d’ells.


L’escola contra el món

17 Març 2011
.

Gregorio Luri, l’autor del llibre L’escola contra el món, amb el subtítol L’optimisme és possible  va impartir una conferència a Girona a la seu de Tribuna de Girona, el dimarts dia 15 de març. Algunes de les idees que exposà ja les coneixia gràcies a la lectura d’aquest seu llibre; no així moltes de les dades que va donar i que composen una fotografia del nostre sistema educatiu, fotografia que contrastà amb les dades corresponents a sistemes d’altres països.

No hi ha cap mètode educatiu que es pugui instituir com el mètode; malauradament, en el nostre país un mètode ha estat consagrat pels nostres polítics com el mètode. Avui, però, comença a obrir-se pas la tendència a allunyar-se del mètodes suaus, que han estat predominants.

Un dels factors d’èxit escolar són les expectatives dels alumnes sobre el seu propi progrés. Sentir vergonya davant el fracàs, acceptant que no hi ha excuses que el justifiquin i, per altra banda, estar convençut que qualsevol resultat, sigui el que sigui, és superable incrementant l’esforç, són dues expectatives que condueixen a l’èxit escolar. Així es mostra en estudis com ara l’informe PISA (Programme for International Student Assessment).

Un dels factors d’èxit escolar són les expectatives dels alumnes sobre el seu propi progrés. Sentir vergonya davant el fracàs, acceptant que no hi ha excuses que el justifiquin i, per altra banda, estar convençut que qualsevol resultat, sigui el que sigui, és superable incrementant l’esforç, són dues expectatives que condueixen a l’èxit escolar. Així es mostra en estudis com ara l’informe PISA (Programme for International Student Assessment).Rellegeixo pàgines o paràgrafs que tinc marcats de la meva lectura del llibre de Luri i en transcric alguns. Referència bibliogràfica: LURI L'escola contra el món

LURI, Gregorio. L’escola contra el món. L’optimisme és possible. BCN, La campana, 2008

La preposició «contra» pot tenir diferents sentits. L’escola pot posicionar-se contra el món quan ignora la realitat i es mostra incapaç de proporcionar les eines indis­pensables per a la competició social que hi ha al carrer; quan educa els alumnes en uns valors que posen en qüestió tant l’esforç com la jerarquia i la selecció; quan hi ha un desacord greu entre el que s’ensenya a les aules i el que la societat de­mana. Se situa contra el món quan no gosa aspirar de veritat a l’excel·lència i en lloc d’això es conforma amb l’ornament retòric del «progressa adequadament»; quan viu pendent d’uns discursos que fa temps que han deixat de tenir ressò social o quan confon la pedagogia amb una teràpia contra els mals de la vida humana, sense adonar-se que una vida sense frustracions va en contra d’ella mateixa. Tant de bo Déu aparti del camí deis nostres fills els mestres missioners de la causa de la felicitat! (Pàgines 15-16)

Per poc sentit de la justícia social que tinguem, ens sentim obligats a fer el possible per compensar les desigualtats naturals i culturals i perquè la igualtat d’oportunitats no si­gui un eslògan retòric. Però la igualtat d’oportunitats es real quan es garanteix que cap alumne capacitat quedarà relegat perquè no rep els estímuls adients, no quan establim per decret l’equivalència universal de les capacitats naturals, o quan ens obstinem per aconseguir que tots els alumnes siguin originals i creatius, fins i tot en contra de les seves aptituds. (Pàgina 20)

 En una autèntica relació pedagògica el centre mai no està ocupat per l’alumne, sinó per l’autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l’atenció de la classe i d’organitzar la relació de l’alumne amb els continguts d’aprenentatge. Tant es així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d’autoritat, no de poder o de força. L’autoritat docent es la capacitat del mestre per fer present el coneixement rellevant i facilitar-ne l’assimilació per part de l’alumne.  (Pàgina 36)

En aquest punt l’escola no s’ha situat en contra del món, sinó que ha contribuït a l’expansió de l’«opinionitis» fomentant-ne la pràctica indiscriminada a les aules. A uns alumnes que per raons cronològiques ignoren sobretot les dimensions de la seva ignorància, en lloc d’educar-los oferint-los l’exposició raonada d’una tesi d’acord amb esque­mes lògics vàlids, se’ls anima a opinar sobre el que sigui. I si ho fan, pel simple fet de no tenir vergonya, els professors avaluen la seva conducta positivament. Però si l’opinió no està recolzada per arguments, fomentar-la es viciar el pensament crític. El simple fet de dir-hi la nostra ens pot situar momentàniament al centre d’un debat, però no ens ajuda gaire a ordenar i rumiar els continguts del nostre pensament, que és la manera intel·lectualment honesta de sentir la nostra pròpia veu, i a més posa de manifest una falta de respecte a la intel·ligència de l’altre. (Pàgina 55)

 En conclusió: si l’escola no se situa contra les tendències relativistes i antipolítiques del món, perdrà senzillament el seu sentit com a institució mediadora. El relativisme és, de fet, una ideologia antipedagògica. L’afirmació de l’escola és indissociable de l’afirmació de l’autoritat en to­tes les seves formes, que ja hem vist al llarg d’aquestes pa­gines: la del treball, la dels continguts, la dels mestres i la de la cultura comuna. I es, en conseqüència, una afirmació d’estabilitat.  (Pàgines 239-240)

  Cap al final del llibre informa d’una troballa arqueològica en la que, en caràcters cuneïformes, es descriu una conversa entre un pare i un fill, suposadament adolescent. Es tracta d’un text sumeri que té com a mínim 3.700 anys d’antiguitat. M’interessa molt obtenir la referència bibliogràfica o epigràfica d’aquest diàleg; agrairia qualsevol informació. El pare comença interrogant al fill:

-D’on véns?
-D’enlloc.
-Deixa’t estar de romanços, vés-te’n ara mateix cap a l’escola i presenta’t al teu mestre. Espero que portis els deures ben fets i que no hi hagi cap queixa del teu comportament. Quan pleguis d’escola vine directament a casa sense entretenir-te pels carrers. ¿M’has entès?
-Sí. Sí que t’he entès. Si vols, t’ho repeteixo.
-Doncs ja m’ho pots repetir.
-¿Què et penses que no t’ho puc repetir?
-Apa, comença!
-Ho faré quan vulgui.
-Vinga!  (Pàgines 232-233)


Enquesta-avaluació de la matèria “Filosofia i ciutadania” de 1r de bat. Juny-2010

17 Juny 2010
.

Sempre he pensat que així com els professors avaluem els alumnes, els alumnes també haurien d’avaluar els professors i el desenvolupament de les classes. Conseqüentment, des de fa una colla d’anys, al darrer dia de classe i d’una manera anònima, passo una enquesta-avaluació sobre com han anat les coses i sobre com haurien d’anar pensant en futurs cursos i alumnes. D’entrada ja afirmo que a partir de respostes he aprés i he modificat aspectes del meu disseny de l’activitat docent.

Dels diferents apartats de l’enquesta-avaluació d’aquest curs en comento només tres, els tres que manifesten posicions més majoritàries i representatives. El total d’alumnes que han contestat és d’uns noranta. Si algú ho desitja, pot veure el conjunt de preguntes de l’enquesta-avaluació.

Primer apartat que comento. Es preguntava sobre els continguts del primer i segon blocs temàtics; l’enunciat era:

Del conjunt de temes tractats en el Bloc 1, sobre què és filosofia i les seves parts, i en el Bloc 2, sobre la racionalitat i la veritat, sobre la lògica formal i les fal·làcies, sobre el saber científic i sobre les cosmovisions,
a) quin o quins t’han interessat més?
b) quin o quins s’haurien d’haver tractat més?
c) quin o quins has trobat massa llargs?

Majoritàriament, i no ha deixat de sorprendre’m, es diu que els temes que han interessat més, i no només d’aquests blocs sinó de tot el conjunt del curs, són els temes de lògica formal i les fal·làcies. I no només figuren com els temes que han interessat més sinó com els que s’haurien d’haver tractat més.

Certament, hem vist a classe alguns punts de lògica formal i de fal·làcies. Però a l’hora de programar el proper curs, si a més de considerar els interessos manifestats dels alumnes considero també les seves conveniències educatives, caldrà que incrementi la dedicació als temes de lògica. Potser no és concebible un curs de filosofia sense unes bones pinzellades de lògica, almenys així ho han entès els meus alumnes.

Segon apartat que comento. Es preguntava sobre els continguts del quart i cinquè blocs temàtics; l’enunciat era:

 Dels temes tractats en els Bloc 4 i 5, sobre la llibertat i el determinisme, sobres les principals teories ètiques, sobre la tecnologia i les seves implicacions socials, sobre el poder polític i la seva legitimitat, sobre la democràcia,
a) quin o quins t’han interessat més?
b) quin o quins s’haurien d’haver tractat més?
c) quin o quins has trobat massa llargs?

Força alumnes afirmen que han trobat interessant la temàtica entorn de la llibertat. Però força consideren que els temes d’ètica, especialment les principals teories ètiques, els han trobat massa llargs. Alguns comenten que bastants continguts corresponents a aquests blocs (ètica i política) ja els havien tractat en anteriors cursos (assignatures Ciutadania i Ètica) i que, per tant, eren repetitius.

Tercer apartat que comento. La segona part de l’enquesta-avaluació pregunta no sobre els continguts, sinó sobre qüestions de metodologia i sobre activitats a realitzar; un enunciat era:

Trobes adequada la lectura d’un llibre amb les corresponents aportacions, amb un treball escrit i una exposició oral?

Absolutament tots els alumnes han trobat molt adequada aquesta activitat, que anomenen “recensió”. En què consisteix? Els alumnes, formant grups de dos o tres, trien un llibre d’un llistat proposat   i han d’elaborar un treball escrit amb dues parts: primera, recopilació personal de les idees bàsiques del llibre; segona, aportacions sobre les idees seleccionades consultant altres fonts. En un segon moment, una exposició oral a classe, d’uns vint minuts, d’aquetes dues parts; finalment, un torn de preguntes sobre aspectes formals i de contingut.

Considero molt recomanable aquesta activitat. Els alumnes entren en contacte amb tants llibres com grups hi ha a classe, capten arguments i opinions dels seus companys, desenvolupen exposicions orals algunes d’elles molt acurades,… Escasses vegades, en enquesta-avaluació d’anys anteriors m’he trobat en valoracions negatives d’aquesta activitat; a més, considerant que resta temps al desenvolupament normal dels temes del programa i que, per tant, alguns els han d’estudiar per ells mateixos.

Agraeixo molt als meus alumnes que portin a terme aquesta valoració del curs. Si la percepció subjectiva de com van les coses es contrasta amb les impressions dels alumnes, és més fàcil corregir errors i millorar la pròpia activitat docent.