Die 11. Feuerbachthese

12 Octubre 2017

Els filòsofs només han interpretat el món de diferents maneres, però el que importa és transformar-lo. Karl MARX “Tesis sobre Feuerbach”

Onzena tesi de “Tesis sobre Feuerbach” de Karl MARX gravada a la pared central del vestíbul de la Humboldt-Universität, Berlin.

Anuncis

1 d’Octubre de 2017 – Ònega

4 Octubre 2017

.

Article de Fernando Ónega publicat a La Vanguardia el dia 3 d’octubre de 2017. Clica per accedir-hi.

 


1 d’Octubre de 2017 – Puigverd

3 Octubre 2017

.
Article d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia el dia 2 d’octubre de 2017. Clica per accedir-hi.

… ¿Policías de un Estado democrático destrozando bienes públicos para evitar que la gente se exprese? Cuesta entenderlo, pero es así. Otros muchos policías, algunos de paisano, asaltan el patio. Han entrado. Allí se encuentran con otra gente. Se oyen gritos y llantos. El cronista llora con ellos. Ahora ya no es el momento de los guantes de seda argumental ni de las dudas ideológicas. Es hora de elegir entre quien reclama derechos y quien desenvaina porras.


Qui ha trencat el Pacte?

26 Setembre 2017

Dos fragments de l’entrevista feta al catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo i publicada a La Vanguardia el dia 26 de setembre de 2017. Clica per accedir a l’entrevista completa.

¿El fallo del TC contra el Estatut vulneró la Constitución?

Lo llevo diciendo desde 2007. Ya en mi primer artículo sobre el recurso al Tribunal Constitucional contra el Estatut argumenté que lo que se estaba poniendo sobre la mesa era un “golpe de Estado”. Lo escribía cuando se hizo la sentencia sobre la recusación del magistrado Pérez Tremps. Y avisé de que si el “golpe” triunfaba, nos íbamos a enterar y las consecuencias serían terribles. Cuando llegó la sentencia, en 2010, insistí por activa y por pasiva en que eso era cargarse la Constitución. Y lo mantengo.

¿Por qué?

Recapitulemos. En el 78, el constituyente tuvo en la cabeza desde el primer momento a Catalunya. Se trataba de no repetir la experiencia del 31, cuando Catalunya aprobó el estatuto de autonomía antes de la propia constitución republicana. Se trataba de evitar a toda costa que Catalunya diera el primer paso sin el visto bueno previo del Estado. Por eso, se diseñó una fórmula de integración de Catalunya que se fundamentó en dos garantías. La primera jugaba a favor del Estado: Catalunya no podía imponer un estatuto con el que el Estado no estuviera acuerdo. La segunda, que jugaba a favor de Catalunya, fue que la última palabra la tenían los ciudadanos catalanes en referéndum.

Entrevista completa


Luter, una profunda inquietud religiosa. Apunts de lectura

21 Setembre 2017

La Reforma com a moviment religiós i teològic, dins del seu corresponent context econòmic, polític i social, és la temàtica del llibre de Geoffrey R. ELTON titulat La Europa de la Reforma. 1517-1559. Any 1517, evocant el 31 d’octubre de 1517, dia que segons tradició, Martin Luter, professor de teologia a la Universitat de Wittenberg, clavà a la porta de l’església del castell un full en el que exposava 95 tesis atacant, entre altres abusos, la venda de les indulgències amb les que es comprava el perdó diví dels pecats. La proclama fou una guspira que inicià el procés de trencament amb Roma. Any 1559, evocant la mort del papa Pau IV, gran enemic de l’emperador Carles V (mort al setembre de 1558); el papa havia declarat la guerra a l’emperador i veia en els objectius imperials d’unitat un enfortiment d’aquest i un debilitament de la figura papal; amb la mort de Pau IV (creador de l’Index librorum prohibitorum, 1559) s’acabà un estil ben negatiu d’actuació papal, el seu successor, Pius IV, mostrà viu interès en reformar l’església de Roma.

El llibre d’Elton es centra en la Reforma, però ofereix, amb molt de detall, una visió d’altres aspectes il·luminadors de l’avenç del moviment reformador. Martin Luther (1483-1546) i l’emperador Carles V són els protagonistes, però es dediquen capítols a altres reformadors afins o oposats a Luter i igualment a pluralitat de referències a l’actitud i estratègies de diferents prínceps alemanys.

Foren extraordinaris els esforços de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles V, per evitar el cisma. Sempre fou conscient d’una missió divina consistent en mantenir la unitat de l’Imperi sota una mateixa fe. Fou un emperador amb ideals i objectius medievals fora ja de temps. Es comenta que, al quedar vacant la corona de l’Imperi amb la mort de Maximilià el gener de 1519, es presentaren per obtenir aquest títol candidats rivals, així Enric VIII d’Anglaterra i Francesc I de França. Als set prínceps electors els desagradava el gran poder dels Habsburg, però després d’aconseguir concessions constitucionals i enormes quantitats de diners, el candidat Carles fou elegit emperador el juny de 1519. Es recorda que en aquest segle Alemanya estava molt fragmentada i l’autoritat imperial limitada. Hi havia un gran nombre de prínceps independents amb els seus propis territoris, entre ells els set prínceps electors, tres d’ells eclesiàstics. Hi havia unes 85 ciutats imperials, que només reconeixien l’autoritat de l’emperador. Hi havia abundants cavallers imperials, els Reichsritter, petits nobles, senyors de petits territoris i exèrcit, que es posaven al servei de qui els convenia.

Ja des dels anys de formació vivia Martí Luter una sincera set de Déu, però obsessivament sentia el pes dels seus pecats; una personalitat angoixada i turmentada per la seva salvació. Partint de la lectura de les Cartes de sant Pau i de textos de sant Agustí, arribà al convenciment de que el que justifica o salva a l’home és la fe i només la fe; les paraules sola fide es convertiren en la contrasenya de la Reforma. Ni obres ascètiques, ni obres de caritat, ni oració, ni dejuni, ni mortificacions justifiquen o salven; només la fe en Déu, que no és altra cosa que confiar plenament en la paraula de l’Evangeli. L’atac a les indulgències era un atac a un promès camí de salvació oposat al missatge evangèlic: les indulgències suposaven un rebuig al nucli de la seva teologia. Així ho proclamava en les seves 95 tesis fetes públiques el dia 31 d’octubre de 1517.

Wittenberg. Porta de l’església del castell

El juny de 1520 es publicà la butlla de Lleó X Exsurge Domine advertint a Luter dels seus errors i donant-li un termini de 60 dies per tal de retractar-se. Al desembre es signà la butlla d’excomunió, document que implicava la seva persecució per part de l’autoritat civil; Luter la cremà publicament. Al llarg de l’any 1520 redactà Luter tres grans obres (A la noblesa cristiana de la nació alemanya, La captivitat babilònica de l’Església i De la llibertat del cristià) en les que exposa les bases de les seves creences i de la seva doctrina.

Amb l’objectiu de resoldre el conflicte i ple d’expectatives, Cales V convocà la Dieta, presidida per ell mateix, a Worms pel gener de 1521. En aquests moments, Luter ja havia esdevingut una figura pública amb molts seguidors. La seva compareixença a Worms resultà ser el vertader inici de la Reforma: l’heretgia luterana fou condemnada, però no frenada i sí proclamada i argumentada. Just després fou l’erudit amic Philipp Melanchton qui sistematitzà bona part del luteranisme. El condemnat heretge Luter restà amagat al castell de Wartburg, protegit pel príncep Frederic de Saxònia; fou un temps que es concentrà en la traducció del Nou Testament a l’alemany.

(Imatge castell de Wartburg)

Castell de Wartburg, sota la protecció de Frederic de Saxònia

El 1525, després de les revoltes dels camperols i les repressives matances, Luter es posà sense ambigüitats al costat dels prínceps amb el polèmic manifest Contra les hordes assassines i lladres de la pagesia.

El punt d’arribada, després d’avenços i conflictes, fou la Dieta d’Ausburg (1555) on, ja mort Luter, s’acordà tolerar a Alemanya per totes les esglésies que cada territori segueixi  la religió del seu príncep, acord que es condensa en la famosa frase, però que no apareix en les actes de la Dieta, cuius regio, eius religio.

El llibre d’Elton fa referència a diversos els reformadors coetanis de Luter, així a Ulrich Zwingli, que igualment proclamava la convicció que la salvació és conseqüència exclusiva de la fe i aquesta només arriba a aquells que han estat escollits per Déu. Tant la revolució de Luter com la Zwingli eren revolucions només religioses, per això en certa manera es parla de conservadorisme. Però les revolucions socials a més de religioses i en forma de sectes, més radicals, no tardaren en arribar. Entre altres es cita al radical Thomas Müntzer (1485-1545), que aviat trencà amb Luter. Apocalíptic i mil·lenarísta anunciava la fi del món i que calia separar els escollits, els bons, i eliminar els dolents. D’aquestes en sorgí el moviment anabaptista.

El moviment anabaptista, arrelat a Suïssa, defensava que no s’havia de batejar els nens, només els adults que lliure i deliberadament renunciessin a la naturalesa pecadora. Aquesta elecció pressuposava que estaven predestinats a la salvació eterna i que ni les lleis ni les autoritats civils no tenien res a veure amb ells, estaven reservades a governar només els pecadors; òbviament, foren perseguits i forçats a abandonar Suïssa.

El cop que rebé Roma amb la Reforma fou molt dur, però el Papat mostrà una sorprenent resistència. La Reformà va dividir a l’església, però també obligà a Roma a reorganitzar-se i equipar-se amb nous i més eficients poders, si bé requerí cert temps i es féu un cop esgotades totes les esperances de reconciliació.

A instàncies del papa Pau III, el 1537, s’iniciaren intents de reformar l’església, però amb pocs resultats; el desig papal era de convocar un concili, cosa que no s’aconseguí fins el 1545 i intermitentment a la ciutat de Trento. Començava la Contrareforma. En el capítol centrat en el ressorgiment de Roma, destaca un apartat dedicat a Ignacio de Loyola (1491-1556) i a l’aportació de l’Ordre dels Jesuïtes. L’aposta de Loyola, que ell havia experimentat íntimament, era un procés intern de regeneració espiritual, però sense perdre la integració al món.

Acabada la Contrareforma, el principal enemic de Roma no era el luteranisme, sinó el protestantisme més intransigent de Jean Calvin (1509-1564). Les lluites de Calví per assolir la rectitud van començar als seus 22 anys amb una vivència de la total omnipotència de Déu, considerant-se ell un instrument d’aquest Déu. La teologia de Calví no té la càrrega emotiva present en Luter, el seu Déu creador és semblant al primer motor o a la primera causa racionalista. Com Luter, creu que només la fe justifica, no les obres, i que la fe és un do de Déu, una mostra de la seva misericòrdia; però més enllà de Luter accentua rigorosament la doctrina de la predestinació. Des del començament del temps, Déu ha predestinat uns homes a la salvació i altres a la condemnació, i aquesta elecció es fa mitjançant la fe que, al mateix temps és una gràcia que es concedeix als elegits (i cap mèrit es degut a l’elegit). Però cap home sap quin és el seu destí; es pot tenir esperança, però no seguretat de la salvació. El calvinisme era una fe severa i inflexible davant un pecat que ho envaeix tot; exigeix el compliment del deure per sobre de tot.

L’autor qüestiona la coneguda interpretació segons la qual existeix una profunda connexió entre la Reforma i el sorgiment del capitalisme, una visió que fou exposada per primera vagada en el famós llibre del sociòleg alemany Max Weber titulat L’ètica protestant i l’esperi del capitalisme (1904). Per Weber, el protestantisme i més rellevantment el calvinisme, establiren les precondicions necessàries per a l’aparició del modern capitalisme industrial, van fer caure l’hostilitat contra l’activitat econòmica típica del cristianisme medieval. Contra les tesis de Weber, l’autor defensa que capitalisme estava plenament desenvolupat a Itàlia i al sud d’Alemanya molt abans de Luter. L’esperit comercial havia arrelat als Països Baixos molt abans que el calvinisme hi arribés. També argumenta que no és cert que el progrés econòmic es produís especialment en els països reformats. Fou més que res l’emancipació de l’home del domini de la religió i de la teologia el que possibilità seguir la lògica de l’economia.

 

L’autor argumenta que la Reforma fou abans que res una revolució profundament religiosa, no una denúncia dels abusos de l’església. Luter, com a professor de teologia, es rebel·là contra la concepció medieval i romana segons la qual hom podia accedir racionalment a Déu, es rebel·là contra una religió tranquil·litzadora i consoladora; considerava blasfem tot intent de conquerir el favor de Déu: no era aquesta l’essència del missatge cristià. Així exposa l’autor, textualment i en el darrer capítol del llibre, la visió de Déu que Luter creia estar present en la Bíblia.

“Esta insistencia en los ‘abusos’ pierde totalmente de vista el verdadero problema y la verdadera revolución, aunque, desde luego, es cierto que la indignación ante las immoralidades contribuyó a apartar a muchos de Roma. Lo mismo Lutero que, después de él, Calvino eran hombres profundamente religiosos y además versados en teología; su revolución se desarrolló precisamente en el campo de la teología y de la religión. Y este es el hecho por el que hay que empezar la historia, sean cuales fueran los subproductos y efectos secundarios que, además, puede haber en ella. Lutero no riñó con la iglesia solo porque la consideraba enferma y corrupta, sino porque veía en ella algo diabólico, algo que no era cristiano. En opinión de Lutero. La religión papista no quería ‘dejar a Dios ser Dios’ (para usar su forma de decirlo), sino que trataba de adaptar a Dios a las necesidades del hombre. (…)  Su teologia presentaba un universo comprensible y útil para el hombre. (…)  Lutero, sin embargo, parte de la primacía de Dios y hace hincapié en su relación con el hombre. Lutero saca del concepto judeocristiano de la omnipotencia de Dios su conclusión lógica: el hombre no puede influir, ni persuadir, ni sobornar, ni amenazar a Dios; lo único que puede hacer es abandonarse, rendirse a la omnipotencia divina. La salvación del hombre no es, por tanto, consecuencia de la justícia de Dios, que recompensa así los esfuerzos del hombre para evitar el pecado, o para arrepentirse si sus fuerzas no fueron suficientes para evitarlo, sino de la misericordia y el amor de Dios, que concede su gracia sin tener en cuenta ni los méritos ni los esfuerzos del hombre.“ [Pàgines 294-5]. ELTON Geoffrey R. “La Europa de la Reforma. 1517-1559” Madrid, Siglo XXI de España Editorial, 2016


De Brussel·les a Amsterdam. Amsterdam i … – 4/4

22 Juny 2017

Amsterdam

Amsterdam, capital dels Països Baixos, pertany a la província d’Holanda Septentrional. Es troba a les ribes de l’Ij, antigament Zuiderzee. La ciutat va ser fundada a finals del segle XII, un petit poble de pescadors a la vora del riu Amstel, on es féu una petita presa o resclosa (dam en neerlandès). El segle XIV, amb la Hansa, es desplegà notablement la seva activitat comercial.

El segle XVII en va ser l’edat daurada.  Moment d’expansió a ultramar, colonitzant entre altres Indonèsia amb protagonisme de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals o VOC, construint un imponent imperi comercial i polític. El famós pintor Rembrandt hi va viure durant aquesta època.

El disseny de la ciutat amb semicercles concèntrics o cinturó de canals, el Grachtengordel, és del  segle XVII, moment de gran immigració. A l’interior del Grachtengordel o cinturó de canals: el Oude Zijde o Part Antiga, a tocar el riu Amstel i amb el Barri Vermell; el Nieuwe Zijde o Part Nova és una expansió cap a l’est iniciada amb l’entrada dels molts refugiats jueus i on s’hi pot veure la Nieuwe Kerk i el mateix Kononklijk Paleis, a la plaça Dam.

A finals del segle XIX, la revolució industrial va arribar a Amsterdam. Es van construir viaductes cap al mar i al riu Rin, millorant la seva comunicació amb la resta d’Europa i del món. Abans de la Segona Guerra era centre mundial del comerç de diamants, però amb la pèrdua d’uns cent mil jueus, Anvers esdevingué el nou centre mundial.

Sembla que la ciutat d’Amsterdam ha atorgat a les bicicletes una prioritat absoluta. El vianant, especialment el turista, ha de tenir molta cura ja que sovint no es fàcil obrir-se camí.











 

Edam, Volendam, Zaandijk









De Brussel·les a Amsterdam. Middelburg i Rotterdam – 3/4

21 Juny 2017

Middelburg

Middelburg, abans illa i actualment península de Walcheren, és la capital de la província de Zeeland, que juntament amb altres tretze províncies, com ara la veïna Zuid Holland amb capital Rotterdam, conformen els Països Baixos.

El traçat circular de la ciutat recorda el seu passat emmurallat, amb els canals de fortificació. En el centre, l’Abadía o Abdij, un dels edificis més destacats fundat el 1103.

Al segle XVI, en la Guerra dels Vuitanta anys,  fou un dels centres de resistència de Flandes contra els espanyols, essent la ciutat assetjada. Durant el Segle d’Or Neerlandés, Middelburg fou una important base de la Companyia de les Índies Orientals.







 

Rotterdam

Rotterdam és principalment coneguda pels seus 40 km de port, l’Europoort, un dels més grans del món. Està situat sobre el riu Nieuwe Maas o Nou Mosa, que neix de la confluència dels rius Noord i Lek, però és defluent del Rin i antic afluent del Mosa.

Rotterdam, el dic del Rotte, és una de les ciutats més modernes d’Holanda. Els bombardeigs de 1940 en destruiren bona part, cosa que portà a la rendició d’Holanda. L’estàtua De Verwoeste Stad, La ciutat destruïda, davant del Museu Marítim evoca aquest bombardeig. La reconstrucció no es portà refent les destruïdes edificacions, sinó seguint una arquitectura innovadora d’avantguarda.

Només arribar a la ciutat crida l’atenció l’Erasmusbrug, pont d’Erasme, que és un dels símbols de la ciutat. Erasme de Rotterdam, un dels seus personatges més il·lustres.