Luter, una profunda inquietud religiosa. Apunts de lectura

21 Setembre 2017

La Reforma com a moviment religiós i teològic, dins del seu corresponent context econòmic, polític i social, és la temàtica del llibre de Geoffrey R. ELTON titulat La Europa de la Reforma. 1517-1559. Any 1517, evocant el 31 d’octubre de 1517, dia que segons tradició, Martin Luter, professor de teologia a la Universitat de Wittenberg, clavà a la porta de l’església del castell un full en el que exposava 95 tesis atacant, entre altres abusos, la venda de les indulgències amb les que es comprava el perdó diví dels pecats. La proclama fou una guspira que inicià el procés de trencament amb Roma. Any 1559, evocant la mort del papa Pau IV, gran enemic de l’emperador Carles V (mort al setembre de 1558); el papa havia declarat la guerra a l’emperador i veia en els objectius imperials d’unitat un enfortiment d’aquest i un debilitament de la figura papal; amb la mort de Pau IV (creador de l’Index librorum prohibitorum, 1559) s’acabà un estil ben negatiu d’actuació papal, el seu successor, Pius IV, mostrà viu interès en reformar l’església de Roma.

El llibre d’Elton es centra en la Reforma, però ofereix, amb molt de detall, una visió d’altres aspectes il·luminadors de l’avenç del moviment reformador. Martin Luther (1483-1546) i l’emperador Carles V són els protagonistes, però es dediquen capítols a altres reformadors afins o oposats a Luter i igualment a pluralitat de referències a l’actitud i estratègies de diferents prínceps alemanys.

Foren extraordinaris els esforços de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles V, per evitar el cisma. Sempre fou conscient d’una missió divina consistent en mantenir la unitat de l’Imperi sota una mateixa fe. Fou un emperador amb ideals i objectius medievals fora ja de temps. Es comenta que, al quedar vacant la corona de l’Imperi amb la mort de Maximilià el gener de 1519, es presentaren per obtenir aquest títol candidats rivals, així Enric VIII d’Anglaterra i Francesc I de França. Als set prínceps electors els desagradava el gran poder dels Habsburg, però després d’aconseguir concessions constitucionals i enormes quantitats de diners, el candidat Carles fou elegit emperador el juny de 1519. Es recorda que en aquest segle Alemanya estava molt fragmentada i l’autoritat imperial limitada. Hi havia un gran nombre de prínceps independents amb els seus propis territoris, entre ells els set prínceps electors, tres d’ells eclesiàstics. Hi havia unes 85 ciutats imperials, que només reconeixien l’autoritat de l’emperador. Hi havia abundants cavallers imperials, els Reichsritter, petits nobles, senyors de petits territoris i exèrcit, que es posaven al servei de qui els convenia.

Ja des dels anys de formació vivia Martí Luter una sincera set de Déu, però obsessivament sentia el pes dels seus pecats; una personalitat angoixada i turmentada per la seva salvació. Partint de la lectura de les Cartes de sant Pau i de textos de sant Agustí, arribà al convenciment de que el que justifica o salva a l’home és la fe i només la fe; les paraules sola fide es convertiren en la contrasenya de la Reforma. Ni obres ascètiques, ni obres de caritat, ni oració, ni dejuni, ni mortificacions justifiquen o salven; només la fe en Déu, que no és altra cosa que confiar plenament en la paraula de l’Evangeli. L’atac a les indulgències era un atac a un promès camí de salvació oposat al missatge evangèlic: les indulgències suposaven un rebuig al nucli de la seva teologia. Així ho proclamava en les seves 95 tesis fetes públiques el dia 31 d’octubre de 1517.

Wittenberg. Porta de l’església del castell

El juny de 1520 es publicà la butlla de Lleó X Exsurge Domine advertint a Luter dels seus errors i donant-li un termini de 60 dies per tal de retractar-se. Al desembre es signà la butlla d’excomunió, document que implicava la seva persecució per part de l’autoritat civil; Luter la cremà publicament. Al llarg de l’any 1520 redactà Luter tres grans obres (A la noblesa cristiana de la nació alemanya, La captivitat babilònica de l’Església i De la llibertat del cristià) en les que exposa les bases de les seves creences i de la seva doctrina.

Amb l’objectiu de resoldre el conflicte i ple d’expectatives, Cales V convocà la Dieta, presidida per ell mateix, a Worms pel gener de 1521. En aquests moments, Luter ja havia esdevingut una figura pública amb molts seguidors. La seva compareixença a Worms resultà ser el vertader inici de la Reforma: l’heretgia luterana fou condemnada, però no frenada i sí proclamada i argumentada. Just després fou l’erudit amic Philipp Melanchton qui sistematitzà bona part del luteranisme. El condemnat heretge Luter restà amagat al castell de Wartburg, protegit pel príncep Frederic de Saxònia; fou un temps que es concentrà en la traducció del Nou Testament a l’alemany.

(Imatge castell de Wartburg)

Castell de Wartburg, sota la protecció de Frederic de Saxònia

El 1525, després de les revoltes dels camperols i les repressives matances, Luter es posà sense ambigüitats al costat dels prínceps amb el polèmic manifest Contra les hordes assassines i lladres de la pagesia.

El punt d’arribada, després d’avenços i conflictes, fou la Dieta d’Ausburg (1555) on, ja mort Luter, s’acordà tolerar a Alemanya per totes les esglésies que cada territori segueixi  la religió del seu príncep, acord que es condensa en la famosa frase, però que no apareix en les actes de la Dieta, cuius regio, eius religio.

El llibre d’Elton fa referència a diversos els reformadors coetanis de Luter, així a Ulrich Zwingli, que igualment proclamava la convicció que la salvació és conseqüència exclusiva de la fe i aquesta només arriba a aquells que han estat escollits per Déu. Tant la revolució de Luter com la Zwingli eren revolucions només religioses, per això en certa manera es parla de conservadorisme. Però les revolucions socials a més de religioses i en forma de sectes, més radicals, no tardaren en arribar. Entre altres es cita al radical Thomas Müntzer (1485-1545), que aviat trencà amb Luter. Apocalíptic i mil·lenarísta anunciava la fi del món i que calia separar els escollits, els bons, i eliminar els dolents. D’aquestes en sorgí el moviment anabaptista.

El moviment anabaptista, arrelat a Suïssa, defensava que no s’havia de batejar els nens, només els adults que lliure i deliberadament renunciessin a la naturalesa pecadora. Aquesta elecció pressuposava que estaven predestinats a la salvació eterna i que ni les lleis ni les autoritats civils no tenien res a veure amb ells, estaven reservades a governar només els pecadors; òbviament, foren perseguits i forçats a abandonar Suïssa.

El cop que rebé Roma amb la Reforma fou molt dur, però el Papat mostrà una sorprenent resistència. La Reformà va dividir a l’església, però també obligà a Roma a reorganitzar-se i equipar-se amb nous i més eficients poders, si bé requerí cert temps i es féu un cop esgotades totes les esperances de reconciliació.

A instàncies del papa Pau III, el 1537, s’iniciaren intents de reformar l’església, però amb pocs resultats; el desig papal era de convocar un concili, cosa que no s’aconseguí fins el 1545 i intermitentment a la ciutat de Trento. Començava la Contrareforma. En el capítol centrat en el ressorgiment de Roma, destaca un apartat dedicat a Ignacio de Loyola (1491-1556) i a l’aportació de l’Ordre dels Jesuïtes. L’aposta de Loyola, que ell havia experimentat íntimament, era un procés intern de regeneració espiritual, però sense perdre la integració al món.

Acabada la Contrareforma, el principal enemic de Roma no era el luteranisme, sinó el protestantisme més intransigent de Jean Calvin (1509-1564). Les lluites de Calví per assolir la rectitud van començar als seus 22 anys amb una vivència de la total omnipotència de Déu, considerant-se ell un instrument d’aquest Déu. La teologia de Calví no té la càrrega emotiva present en Luter, el seu Déu creador és semblant al primer motor o a la primera causa racionalista. Com Luter, creu que només la fe justifica, no les obres, i que la fe és un do de Déu, una mostra de la seva misericòrdia; però més enllà de Luter accentua rigorosament la doctrina de la predestinació. Des del començament del temps, Déu ha predestinat uns homes a la salvació i altres a la condemnació, i aquesta elecció es fa mitjançant la fe que, al mateix temps és una gràcia que es concedeix als elegits (i cap mèrit es degut a l’elegit). Però cap home sap quin és el seu destí; es pot tenir esperança, però no seguretat de la salvació. El calvinisme era una fe severa i inflexible davant un pecat que ho envaeix tot; exigeix el compliment del deure per sobre de tot.

L’autor qüestiona la coneguda interpretació segons la qual existeix una profunda connexió entre la Reforma i el sorgiment del capitalisme, una visió que fou exposada per primera vagada en el famós llibre del sociòleg alemany Max Weber titulat L’ètica protestant i l’esperi del capitalisme (1904). Per Weber, el protestantisme i més rellevantment el calvinisme, establiren les precondicions necessàries per a l’aparició del modern capitalisme industrial, van fer caure l’hostilitat contra l’activitat econòmica típica del cristianisme medieval. Contra les tesis de Weber, l’autor defensa que capitalisme estava plenament desenvolupat a Itàlia i al sud d’Alemanya molt abans de Luter. L’esperit comercial havia arrelat als Països Baixos molt abans que el calvinisme hi arribés. També argumenta que no és cert que el progrés econòmic es produís especialment en els països reformats. Fou més que res l’emancipació de l’home del domini de la religió i de la teologia el que possibilità seguir la lògica de l’economia.

 

L’autor argumenta que la Reforma fou abans que res una revolució profundament religiosa, no una denúncia dels abusos de l’església. Luter, com a professor de teologia, es rebel·là contra la concepció medieval i romana segons la qual hom podia accedir racionalment a Déu, es rebel·là contra una religió tranquil·litzadora i consoladora; considerava blasfem tot intent de conquerir el favor de Déu: no era aquesta l’essència del missatge cristià. Així exposa l’autor, textualment i en el darrer capítol del llibre, la visió de Déu que Luter creia estar present en la Bíblia.

“Esta insistencia en los ‘abusos’ pierde totalmente de vista el verdadero problema y la verdadera revolución, aunque, desde luego, es cierto que la indignación ante las immoralidades contribuyó a apartar a muchos de Roma. Lo mismo Lutero que, después de él, Calvino eran hombres profundamente religiosos y además versados en teología; su revolución se desarrolló precisamente en el campo de la teología y de la religión. Y este es el hecho por el que hay que empezar la historia, sean cuales fueran los subproductos y efectos secundarios que, además, puede haber en ella. Lutero no riñó con la iglesia solo porque la consideraba enferma y corrupta, sino porque veía en ella algo diabólico, algo que no era cristiano. En opinión de Lutero. La religión papista no quería ‘dejar a Dios ser Dios’ (para usar su forma de decirlo), sino que trataba de adaptar a Dios a las necesidades del hombre. (…)  Su teologia presentaba un universo comprensible y útil para el hombre. (…)  Lutero, sin embargo, parte de la primacía de Dios y hace hincapié en su relación con el hombre. Lutero saca del concepto judeocristiano de la omnipotencia de Dios su conclusión lógica: el hombre no puede influir, ni persuadir, ni sobornar, ni amenazar a Dios; lo único que puede hacer es abandonarse, rendirse a la omnipotencia divina. La salvación del hombre no es, por tanto, consecuencia de la justícia de Dios, que recompensa así los esfuerzos del hombre para evitar el pecado, o para arrepentirse si sus fuerzas no fueron suficientes para evitarlo, sino de la misericordia y el amor de Dios, que concede su gracia sin tener en cuenta ni los méritos ni los esfuerzos del hombre.“ [Pàgines 294-5]. ELTON Geoffrey R. “La Europa de la Reforma. 1517-1559” Madrid, Siglo XXI de España Editorial, 2016

Anuncis

Erasme i Luter. Contrasts

30 Mai 2017

Malgrat la inicial voluntat d’entesa, l’agudització de posicions féu més i més difícil la conciliació entre l’humanista Erasme de Rotterdam (1467-1536), que el 1509 havia escrit l’Elogi de la follia, i el reformador Martí Luter (1483-1546), que el 1517 -aquest any commemorem el 500è aniversari- havia escrit i publicat les seves 95 Tesis a Wittenberg. Les respectives concepcions sobre la naturalesa i la llibertat humanes, amb les seves corresponents implicacions, esdevingueren aviat irreconciliables.

L’humanista Erasme i el reformador Luter compartien crítica i rebuig de la corrupció eclesiàstica; Luter seguí inicialment les passos d’Erasme en aquesta crítica, ambdós exigien una urgent regeneració del clergat. Compartien la necessitat, d’una manera radical i personal en Luter i respectant la tradició en Erasme, d’un apropament o retorn a les Sagrades Escriptures, tot alliberant-se així de les normes externes no presents en el missatge bíblic. Compartien un rebuig de la espiritualitat convencional i exterior oposada a l’autenticitat evangèlica. Les diferències, però, inicialment contingudes, es van anar fent profundes.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero  arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

Erasme i Luter tenen plantejaments radicalment oposats sobre l’ésser humà i la seva llibertat. L’ésser humà defensa Luter, està marcat negativament pel pecat original, és a dir, està determinat per la maldat; d’ell no en poden sortir les accions o obres que li permetrien guanyar-se la salvació. Creure que l’ésser humà es por guanyar la salvació ja és una mostra condemnable d’orgull i predicar que amb les almoines que hom pot donar per aconseguir indulgències s’obté una promesa de salvació és una immoralitat. La salvació només pot venir de Déu, que dota els escollits amb la gràcia de la fe. Luter, ben allunyat de la filosofia i del món dels clàssics, considera incompatibles l’afirmació de l’omnipotència divina i la llibertat humana; l’ésser humà està totalment subordinat a aquesta omnipotència, tot el que el és, depèn de Déu.

L’humanista Erasme, tolerant i amic dels clàssics, no comparteix aquesta visió tan negativa de l’ésser humà. Defensa el valor i la dignitat humanes, que es manifesten en la seva llibertat i capacitat d’acostar-se a Déu amb les seves obres, des les quals n’és responsable. En l’activitat humana s’hi reconeix mèrit i responsabilitat. La salvació personal, vital tema del moment, s’explica per la concurrència de dos factors, la gràcia concedida per Déu i la pròpia natura humana amb una llibertat que possibilita l’actuació d’acord amb els preceptes divins.

 


Més sobre Erasme
Més sobre Luter

Tancats amb clau

25 Setembre 2016

Text final de l’article d’opinió Dialogar de José Ignacio González, publicat a La Vanguardia el dia 23 de setembre de 2016:

“Dialogar és simplement cedir: deixar-se travessar per la paraula de l’altre (dia-logos) fins que aquella ferida arrenqui concessions parcials, i per les dues parts.”

“… fa nou segles, els cardenals que havien d’elegir Papa van passar exactament dos anys sense posar-se d’acord en qui escollir (apel·lant sens dubte a grans paraules que sonen bé per justificar el seu desacord). Fins que l’anomenat populatxo se’n va atipar i va decidir tancar-los amb clau, sense aliment ni aigua, fins que es posessin d’acord. I vet aquí que cinc dies després ja teníem Papa nou. I, per cert, un Papa sant (sant Celestí V). I si alguna cosa d’això servís també per als polítics?”

Tancats amb clau

Tancats amb clau, fins que es posin d’acord

 

 


“Continente salvaje” (gener 2015)

30 gener 2015

.
Els tristos esdeveniments dels anys de la Segona Guerra Mundial han estat tema de novel·les, de pel·lícules, de documentals i de diferents reportatges. Però els esdeveniments de just a partir de la seva fi són més desconeguts. Si bé per alguns foren moments d’alegria per aquesta fi i pel retorn a casa, per molts altres foren anys tristos i dramàtics com la mateixa guerra. Els conflictes no s’havien acabat.

En el llibre Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gurenberg, Barcelona, 2012) el seu autor Keith LOWE fa recompte del llegat de la guerra, de la revenja omnipresent, de la neteja ètnica, etc. El sofriment i la venjança van imperar un cop acabada la guerra. La lectura del llibre fa trontollar l’optimisme que hom pugui tenir sobre la condició humana.

Continente

Més enllà de la devastació física, de l’elevat nombre de víctimes mortals, dels desplaçaments, de la fam i de la destrucció moral que constitueixen el llegat immediat de la pròpia guerra, va seguir una Europa en la qual el ressentiment i la rancúnia determinaven pluralitat de situacions i relacions. I l’autor defensa que aquest és el rerefons en el qual s’ha cimentat la reconstrucció d’Europa. “Immediatamente después de la Segunda Guerra Mundial, la amenaza o la promesa de venjanza lo impregnaba todo. Estaba presente en casi todos los acontecimientos que tenían lugar, desde el arresto de los nazis y sus colaboradores a la redacción de los tratados de posguerra que configuraban la Europa de las décadas venideras.” (pàg 102)

Quant els americans i britànics van arribar als camps alliberant els presoners, no estant preparats per les escenes d’horror que els tocà veure, es desfermà la revenja. “Si los soldados que liberaron los campos expresaron el deseo de vengarse de los nazis, tambien lo hicieron los prisioneros que salvaron.” (pàg 116) I si les reaccions dels jueus contra el poble alemany no es van estendre més, s’explica en bona part per l’interès de molts d’ells d’abandonar aquesta Europa que els havia menyspreat.

Els milers de persones de diferents nacionalitats, desplaçats, que estaven en camps i que eren una mà d’obra esclava també foren alliberats. El seu comportament fou una barreja d’entusiasme inicial i de desig d’expressar la seva ira i frustració per l’esclavatge que havien viscut. Les noves autoritats militars hagueren de recloure-los, els veien com un problema logístic quan en realitat eren un problema humanitari.

La situació dels presoners militars alemanys fou molt diferent depenent de si es trobaven en mans dels Aliats Occidentals o de l’Exercit Roig, aquest amb una gran manca de recursos. Aquesta mancança i la intensa campanya de deshumanització dels alemanys expliquen l’elevada mortalitat en els camps soviètics.

No només foren empresonants soldats alemanys sinó també milers de civils de parla alemanya. Aquests civils van sofrir formes horroroses de tortura i de degradació, especialment a Txecoslovàquia i a Polònia, països que havien conviscut més intensament amb població alemanya.

S’odiava als alemnays, però s’odià encara més els col·laboracionistes dels països ocupats, considerant-los traïdors al país, un fet imperdonable. No obstant això, la depuració del col·laboracionistes fou molt desigual o en bona part fracassada. Imperà la voluntat de crear mites a favor de la idea d’unitat del país contra Alemanya. “El trato diferente a los colaboracionistas en los distintos países es sólo una de las muchas incoherencias que dificultaban la búsqueda de justícia en Europa después de la guerra.” (pàg 191)

Sí que fou pública i universal la represàlia contra les dones que s’havien relacionat amb els soldats alemanys, les “col·laboracionistes horitzontals”. “En la mayoría de los casos, el castigo impuesto era el afeitado de la cabeza, que muchas veces se realizaba en público para maximizar la humillación de las mujeres implicadas.” (pàg 205)

Els nens nascuts de soldat alemany i mare de zona ocupada (entre un i dos milions) no foren gens ben rebuts en les comunitats en les que van néixer. “La calificación de los niños como débiles mentales por su nación, su comunidad y algunas veces hasta por sus maestros añadía un nuevo nivel de persecución a un grupo ya de por sí vulnerable.” (pàg. 213)

Quan els jueus foren alliberats i van tornar a les seves respectives comunitats, es van trobar que la majoria d’aquestes ja no existien. Els seus intents per recuperar les propietats foren una lluita amb molt poc èxit. “Toda esta gente solía contemplar a los judíos con distintos grados de resentimiento, y maldecían su suerte porque, de todos los judíos que habían ‘desaparecido’ durante la guerra, tenían que ser los ‘suyos’ los que volvieran.” (pàg 238). Així, l’objectiu a llarg termini de gran part de jueus era abandonar totalment una Europa que es mostrava antisemita i la opció majoritària preferida era Palestina.

La modificació de les fronteres després de la guerra fou una altra manifestació de revenja que provocà expulsions de gran massa de poblacions. Així el desplaçament de la frontera occidental de Polònia a costa dels territoris orientals alemanys, forçà el rebuig i expulsió de milions de civils alemanys que vivien en zones anteriorment considerades alemanyes.

El llibre de Lowe segueix mostrant dades i més dades, citant documents, sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. Un segon acte en el qual la violència i la revenja estaven presents, en alguns llocs com si encara no s’hagués acabat el primer acte, el de la destrucció completa de moltes ciutats i el de la mort de trenta-cinc milions de persones.


“Quan comences a dignificar-te” (octubre 2014)

30 Octubre 2014

Aquest és el títol de l’article que Albert Sánchez Piñol va publicar el diumenge 19 d’octubre de 2014 a La Vanguardia i en el que suggereix accedir al vídeo de YouTube titulat “Two monkeys were paid unequally”. Dos micos que són recompensats d’una manera desigual per una mateixa activitat. El mico que rep un tall de cogombre es sent agreujat quan veu que el mico del costat es recompensat, fent el mateix que ell, amb un dolç raïm. Ben enrabiat es revolta i llença el cogombre cap a l’experimentadora. Clau de la qüestió: no hi ha una demanda de justícia per part del mico premiat, només una demanda d’equanimitat per part del mico agreujat. És en els humans, i només en alguns, on es dóna una demanda, dignificant, de solidaritat i de justícia.

Two wonkeys were paid unequally

Two monkeys were paid unequally

L’article ve al cas de la suspensió, per part de l’ambaixada espanyola, de la presentació de la novel·la “Victus” a Utrecht i fa referència a les escasses veus de solidaritat amb el seu autor per part d’intel·lectuals espanyols; l’autor només en coneix un que es va dignificar denunciant la suspensió.

Two monkeys were paid unqually