Erasme i Luter. Contrasts

30 Mai 2017

Malgrat la inicial voluntat d’entesa, l’agudització de posicions féu més i més difícil la conciliació entre l’humanista Erasme de Rotterdam (1467-1536), que el 1509 havia escrit l’Elogi de la follia, i el reformador Martí Luter (1483-1546), que el 1517 -aquest any commemorem el 500è aniversari- havia escrit i publicat les seves 95 Tesis a Wittenberg. Les respectives concepcions sobre la naturalesa i la llibertat humanes, amb les seves corresponents implicacions, esdevingueren aviat irreconciliables.

L’humanista Erasme i el reformador Luter compartien crítica i rebuig de la corrupció eclesiàstica; Luter seguí inicialment les passos d’Erasme en aquesta crítica, ambdós exigien una urgent regeneració del clergat. Compartien la necessitat, d’una manera radical i personal en Luter i respectant la tradició en Erasme, d’un apropament o retorn a les Sagrades Escriptures, tot alliberant-se així de les normes externes no presents en el missatge bíblic. Compartien un rebuig de la espiritualitat convencional i exterior oposada a l’autenticitat evangèlica. Les diferències, però, inicialment contingudes, es van anar fent profundes.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero  arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

Erasme i Luter tenen plantejaments radicalment oposats sobre l’ésser humà i la seva llibertat. L’ésser humà defensa Luter, està marcat negativament pel pecat original, és a dir, està determinat per la maldat; d’ell no en poden sortir les accions o obres que li permetrien guanyar-se la salvació. Creure que l’ésser humà es por guanyar la salvació ja és una mostra condemnable d’orgull i predicar que amb les almoines que hom pot donar per aconseguir indulgències s’obté una promesa de salvació és una immoralitat. La salvació només pot venir de Déu, que dota els escollits amb la gràcia de la fe. Luter, ben allunyat de la filosofia i del món dels clàssics, considera incompatibles l’afirmació de l’omnipotència divina i la llibertat humana; l’ésser humà està totalment subordinat a aquesta omnipotència, tot el que el és, depèn de Déu.

L’humanista Erasme, tolerant i amic dels clàssics, no comparteix aquesta visió tan negativa de l’ésser humà. Defensa el valor i la dignitat humanes, que es manifesten en la seva llibertat i capacitat d’acostar-se a Déu amb les seves obres, des les quals n’és responsable. En l’activitat humana s’hi reconeix mèrit i responsabilitat. La salvació personal, vital tema del moment, s’explica per la concurrència de dos factors, la gràcia concedida per Déu i la pròpia natura humana amb una llibertat que possibilita l’actuació d’acord amb els preceptes divins.

 


Més sobre Erasme
Més sobre Luter

Tancats amb clau

25 Setembre 2016

Text final de l’article d’opinió Dialogar de José Ignacio González, publicat a La Vanguardia el dia 23 de setembre de 2016:

“Dialogar és simplement cedir: deixar-se travessar per la paraula de l’altre (dia-logos) fins que aquella ferida arrenqui concessions parcials, i per les dues parts.”

“… fa nou segles, els cardenals que havien d’elegir Papa van passar exactament dos anys sense posar-se d’acord en qui escollir (apel·lant sens dubte a grans paraules que sonen bé per justificar el seu desacord). Fins que l’anomenat populatxo se’n va atipar i va decidir tancar-los amb clau, sense aliment ni aigua, fins que es posessin d’acord. I vet aquí que cinc dies després ja teníem Papa nou. I, per cert, un Papa sant (sant Celestí V). I si alguna cosa d’això servís també per als polítics?”

Tancats amb clau

Tancats amb clau, fins que es posin d’acord

 

 


“Continente salvaje” (gener 2015)

30 gener 2015

.
Els tristos esdeveniments dels anys de la Segona Guerra Mundial han estat tema de novel·les, de pel·lícules, de documentals i de diferents reportatges. Però els esdeveniments de just a partir de la seva fi són més desconeguts. Si bé per alguns foren moments d’alegria per aquesta fi i pel retorn a casa, per molts altres foren anys tristos i dramàtics com la mateixa guerra. Els conflictes no s’havien acabat.

En el llibre Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gurenberg, Barcelona, 2012) el seu autor Keith LOWE fa recompte del llegat de la guerra, de la revenja omnipresent, de la neteja ètnica, etc. El sofriment i la venjança van imperar un cop acabada la guerra. La lectura del llibre fa trontollar l’optimisme que hom pugui tenir sobre la condició humana.

Continente

Més enllà de la devastació física, de l’elevat nombre de víctimes mortals, dels desplaçaments, de la fam i de la destrucció moral que constitueixen el llegat immediat de la pròpia guerra, va seguir una Europa en la qual el ressentiment i la rancúnia determinaven pluralitat de situacions i relacions. I l’autor defensa que aquest és el rerefons en el qual s’ha cimentat la reconstrucció d’Europa. “Immediatamente después de la Segunda Guerra Mundial, la amenaza o la promesa de venjanza lo impregnaba todo. Estaba presente en casi todos los acontecimientos que tenían lugar, desde el arresto de los nazis y sus colaboradores a la redacción de los tratados de posguerra que configuraban la Europa de las décadas venideras.” (pàg 102)

Quant els americans i britànics van arribar als camps alliberant els presoners, no estant preparats per les escenes d’horror que els tocà veure, es desfermà la revenja. “Si los soldados que liberaron los campos expresaron el deseo de vengarse de los nazis, tambien lo hicieron los prisioneros que salvaron.” (pàg 116) I si les reaccions dels jueus contra el poble alemany no es van estendre més, s’explica en bona part per l’interès de molts d’ells d’abandonar aquesta Europa que els havia menyspreat.

Els milers de persones de diferents nacionalitats, desplaçats, que estaven en camps i que eren una mà d’obra esclava també foren alliberats. El seu comportament fou una barreja d’entusiasme inicial i de desig d’expressar la seva ira i frustració per l’esclavatge que havien viscut. Les noves autoritats militars hagueren de recloure-los, els veien com un problema logístic quan en realitat eren un problema humanitari.

La situació dels presoners militars alemanys fou molt diferent depenent de si es trobaven en mans dels Aliats Occidentals o de l’Exercit Roig, aquest amb una gran manca de recursos. Aquesta mancança i la intensa campanya de deshumanització dels alemanys expliquen l’elevada mortalitat en els camps soviètics.

No només foren empresonants soldats alemanys sinó també milers de civils de parla alemanya. Aquests civils van sofrir formes horroroses de tortura i de degradació, especialment a Txecoslovàquia i a Polònia, països que havien conviscut més intensament amb població alemanya.

S’odiava als alemnays, però s’odià encara més els col·laboracionistes dels països ocupats, considerant-los traïdors al país, un fet imperdonable. No obstant això, la depuració del col·laboracionistes fou molt desigual o en bona part fracassada. Imperà la voluntat de crear mites a favor de la idea d’unitat del país contra Alemanya. “El trato diferente a los colaboracionistas en los distintos países es sólo una de las muchas incoherencias que dificultaban la búsqueda de justícia en Europa después de la guerra.” (pàg 191)

Sí que fou pública i universal la represàlia contra les dones que s’havien relacionat amb els soldats alemanys, les “col·laboracionistes horitzontals”. “En la mayoría de los casos, el castigo impuesto era el afeitado de la cabeza, que muchas veces se realizaba en público para maximizar la humillación de las mujeres implicadas.” (pàg 205)

Els nens nascuts de soldat alemany i mare de zona ocupada (entre un i dos milions) no foren gens ben rebuts en les comunitats en les que van néixer. “La calificación de los niños como débiles mentales por su nación, su comunidad y algunas veces hasta por sus maestros añadía un nuevo nivel de persecución a un grupo ya de por sí vulnerable.” (pàg. 213)

Quan els jueus foren alliberats i van tornar a les seves respectives comunitats, es van trobar que la majoria d’aquestes ja no existien. Els seus intents per recuperar les propietats foren una lluita amb molt poc èxit. “Toda esta gente solía contemplar a los judíos con distintos grados de resentimiento, y maldecían su suerte porque, de todos los judíos que habían ‘desaparecido’ durante la guerra, tenían que ser los ‘suyos’ los que volvieran.” (pàg 238). Així, l’objectiu a llarg termini de gran part de jueus era abandonar totalment una Europa que es mostrava antisemita i la opció majoritària preferida era Palestina.

La modificació de les fronteres després de la guerra fou una altra manifestació de revenja que provocà expulsions de gran massa de poblacions. Així el desplaçament de la frontera occidental de Polònia a costa dels territoris orientals alemanys, forçà el rebuig i expulsió de milions de civils alemanys que vivien en zones anteriorment considerades alemanyes.

El llibre de Lowe segueix mostrant dades i més dades, citant documents, sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. Un segon acte en el qual la violència i la revenja estaven presents, en alguns llocs com si encara no s’hagués acabat el primer acte, el de la destrucció completa de moltes ciutats i el de la mort de trenta-cinc milions de persones.


“Quan comences a dignificar-te” (octubre 2014)

30 Octubre 2014

Aquest és el títol de l’article que Albert Sánchez Piñol va publicar el diumenge 19 d’octubre de 2014 a La Vanguardia i en el que suggereix accedir al vídeo de YouTube titulat “Two monkeys were paid unequally”. Dos micos que són recompensats d’una manera desigual per una mateixa activitat. El mico que rep un tall de cogombre es sent agreujat quan veu que el mico del costat es recompensat, fent el mateix que ell, amb un dolç raïm. Ben enrabiat es revolta i llença el cogombre cap a l’experimentadora. Clau de la qüestió: no hi ha una demanda de justícia per part del mico premiat, només una demanda d’equanimitat per part del mico agreujat. És en els humans, i només en alguns, on es dóna una demanda, dignificant, de solidaritat i de justícia.

Two wonkeys were paid unequally

Two monkeys were paid unequally

L’article ve al cas de la suspensió, per part de l’ambaixada espanyola, de la presentació de la novel·la “Victus” a Utrecht i fa referència a les escasses veus de solidaritat amb el seu autor per part d’intel·lectuals espanyols; l’autor només en coneix un que es va dignificar denunciant la suspensió.

Two monkeys were paid unqually