Les formes de la vida catalana. Josep Ferrater Mora

.
Commemorem els 100 anys del naixement del filòsof català Josep Ferrater Mora (30 d’octubre de 1912). A moltes persones ens ha ajudat, a l’hora d’aclarir conceptes i d’establir relacions, el seu Diccionario de Filosofía, una obra que Ferrater Mora publicà inicialment el 1941, en un únic volum, però que constantment ha anat creixent; així, la seva 6a edició, de 1979, ja estava format per 4 volums. En aquest mateix any publicà De la materia a la razón, obra on els diferents nivells de la realitat es manifesten ben integrats.

Ferrater Mora morí el 30 de gener de 1991 a Barcelona; el 1939 inicià el camí de l’exili, exercint de professor una trentena d’anys a Pennsylvania. El 1989 fou creada a la UdG (Universitat de Girona) la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, entitat a la fou llegada la seva biblioteca, cartes, papers i documents privats.

En ocasió d’aquesta commemoració i pensant en els moments històrics que viu Catalunya, he rellegit el seu assaig de 1944 (també amb posteriors reelaboracions): Les formes de la vida catalana (Barcelona, Edicions 62 MOLC, 1980). Un text menor en el conjunt de la seva obra filosòfica, però que ja mostra la seva perspectiva integracionista, allunyant-se d’absolutismes i posicions extremes. Les formes de la vida catalana que selecciona i analitza són la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

Textualment:

«Les meves experiències de la vida catalana, el que jo he viscut i he sentit viure al meu entorn, pot reduir-se a quatre fonamentals ma­neres d’ésser que he designat, no sé si molt encertadament, amb els noms de continuïtat, seny, mesura i ironia. Aquestes són les que m’han semblat sobresortir i excel·lir damunt les altres, les que se m’han revelat com a tendències que s’obren sempre pas per manifestar-se.» (pàgina 30)

La continuïtat

El català considera el seu viure continu; té consciència o reconeix el pes del passat, volent que perduri, però que mai és un obstacle per a modificacions futures.

«Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit, és a dir, que cada un dels seus actes pugui ésser comprès en funció de la totalitat de la vida. El respecte que té el català envers la seva història i àdhuc envers tota his­tòria en general significa primordialment el respecte envers tot el que pot il·luminar la seva existència i atorgar-li la confiança que ni un dels seus moments essencials no podrà ésser impunement eliminat.» (pàgina 41)

«La continuïtat sig­nifica per damunt de tot clara consciència i, en efecte, només la consciència vigilant fa possible que no es comenci cap nova acció sense que les accions passades hi estiguin presents d’alguna manera. Això es revela, per altra banda, en 1’amor i el respecte que té el català pel treball.» (pàg 41-42)

I en el seu treball tendeix a la perfecció fins i tot en les feines més humils. És la continuïtat la que porta al desig d’acabar, de no deixar les coses mig fetes.

El seny

El mot “seny” està profundament arrelat en el vocabulari català; és el mot que dibuixa amb més aproximació els contorns de l’ànima catalana i que ens permet situar-nos al bell mig de la seva vida.

«Si intentem buscar altres paraules que reflecteixin amb més o menys vivacitat el que significa aquest seny, trobarem, en primer lloc, les següents: “pru­dència”, “enteniment”, “discreció”, “circumspecció”. Cap d’aquests mots no vol dir pròpiament el mateix que el seny; el seny equival alhora a tots.» (pàgina 52)

Però no s’ha de confondre seny amb sentit comú; fins i tot es pot dir que són actituds contràries.

«El sentit comú … al·ludeix a la possessió d’una tendència irreprimible al rebaixament i a la vulgarització, a 1’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit. L’home amb sentit comú és aleshores l’home incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari, el que passa per davant de les coses sense veure res més que llur aparença, el que, per dir-ho amb una fórmula procedent del quixotisme, no veu sinó molins de vent i ni tan sols per desfogament poètic no es capaç d’imaginar gegants.» (pàgina 54)

El seny comporta l’exigència de fermesa, de fortalesa d’ànim, de constància; de cap manera insensibilitat o indiferència. I quan el català predica la insensatesa, ho fa també assenyadament.

«El català és assenyat perquè és, en  darrera instància, un home que posseeix continuïtat en els seus actes i a qui el passat no destorba per a caminar amb decisió i fins i tot amb audàcia vers el futur. Per això el seny no exclou, sinó que moltes vegades postula l’atreviment i la gosadia, tot el que, des de cert punt de vista, pot semblar insensat, però que, mirat des de l’horitzó de la continuïtat, esdevé una actitud entenimentada. L’autèntic seny no es limita a perseguir el que és més accessible, les realitats quotidianes i immediates; l’autèntic seny, diríem l’ideal del seny, és perseguir el que és just, convenient i correcte, encara que aquesta persecució sigui en alguns instants l’acció mes insensata que hom pugui imaginar.» (pàgina 67)

La mesura

La mesura està present en tots els àmbits de la vida catalana. Com en totes les altres formes de vida, això no vol dir que els catalans siguin sempre mesurats: vol dir que tendiran a ser mesurats si es deixen portar per la seva inclinació natural.

«La mesura és, en primer lloc, el límit que el català troba arreu, la frontera contra la qual topa a cada instant, el llindar mitjançant el qual la seva con­ducta podrà posseir allò que l’inflarà de sentit: un perfil.
Dels tres mons [europeu, hispànic i mediterrani] que semblen bolcar-se contínuament en l’existència catalana, la mesura correspon gairebé exclusivament al Mediterrani. El món medi­terrani ha estat, efectivament, el món clàssic de la mesura.»
(pàgines 72-73)

«L’home mesurat és el que admet el “sí” i el “no” en totes les coses, el que, en limitar-ne algunes, fa possible que les altres penetrin en l’àmbit de la seva existència. Dir “En res, massa” és dir, en el fons, “Una mica de tot”. D’ací que la mesura, expressió, per una banda, de la nega­ció i de l’empetitiment, sigui, per l’altra, manifestació de l’engrandiment i de 1’afirmació. La mesura engrandeix i empetiteix alhora; admet i ensems exclou. L’home mesurat és, en suma, el que vol la justificació de tot el que és justificable, i per això aquella antiga i profunda sentència mostra, quan és conside­rada atentament, dues cares contraposades.» (pàgina 75)

La ironia

Una de les realitats que constitueix pilar de la vida catalana és la ironia. Però què és la ironia?

«Ironia és aquella actitud que renuncia a la drecera, que deixa d’expressar-se directament per a dir el mateix a través d’un rodeig. Tal és poc més o menys el sentit que donava a la ironia el més il·lustre de tots els irònics: Sòcrates. Ell sabia que no tot es pot enunciar directament, que hi ha veritats que han de dissimular-se, d’encobrir-se per a esdevenir després més transparents i més clares. Perquè la ironia no és una manera de velar i ocultar el que vol dir-se, sinó cabalment una manera de fer-ho més evident, més patent encara. La ironia no és una vel·leïtat del sentiment: és una necessitat de la raó.» (pàgines 90-91)

L’individualisme del català no té a veure amb una lluita contra tota forma d’ordre o de govern, sinó a la seva obstinació per conservar el domini sobre si mateix.

«En sostenir enèrgicament la seva individualitat o, millor en­cara, la seva personalitat, el català vol conservar la possibilitat de lliurar-se a una cosa per la seva pròpia decisió. Per això brolla en el català de manera natural i espontània la ironia quan se li brinda quelcom que no val la pena d’una consagració absoluta.» (pàgina 97)

Cloenda:

«En realitat, tot el que fa el català, tot el seu amor al seny, el seu afany de mesura, la seva tendència a la ironia, no semblen proposar-se altra cosa que mantenir aquesta consciència ben desperta, com si d’ella i només d’ella depengués la vida mateixa. Seny, me­sura i ironia semblen, doncs, estar al servei de la continuïtat i de la consciència.» (pàgines 102-103)

«L’existència catalana és, en efecte, aquella forma d’ésser que s’afanya amb delit en allò que potser  constitueix l’essència mateixa de la vida humana, però que ella potencia fins a l’infinit: a perdurar.» (pàgines 103-104)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: