Tancats amb clau

25 Setembre 2016

Text final de l’article d’opinió Dialogar de José Ignacio González, publicat a La Vanguardia el dia 23 de setembre de 2016:

“Dialogar és simplement cedir: deixar-se travessar per la paraula de l’altre (dia-logos) fins que aquella ferida arrenqui concessions parcials, i per les dues parts.”

“… fa nou segles, els cardenals que havien d’elegir Papa van passar exactament dos anys sense posar-se d’acord en qui escollir (apel·lant sens dubte a grans paraules que sonen bé per justificar el seu desacord). Fins que l’anomenat populatxo se’n va atipar i va decidir tancar-los amb clau, sense aliment ni aigua, fins que es posessin d’acord. I vet aquí que cinc dies després ja teníem Papa nou. I, per cert, un Papa sant (sant Celestí V). I si alguna cosa d’això servís també per als polítics?”

Tancats amb clau

Tancats amb clau, fins que es posin d’acord

 

 


“Continente salvaje” (gener 2015)

30 gener 2015

.
Els tristos esdeveniments dels anys de la Segona Guerra Mundial han estat tema de novel·les, de pel·lícules, de documentals i de diferents reportatges. Però els esdeveniments de just a partir de la seva fi són més desconeguts. Si bé per alguns foren moments d’alegria per aquesta fi i pel retorn a casa, per molts altres foren anys tristos i dramàtics com la mateixa guerra. Els conflictes no s’havien acabat.

En el llibre Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gurenberg, Barcelona, 2012) el seu autor Keith LOWE fa recompte del llegat de la guerra, de la revenja omnipresent, de la neteja ètnica, etc. El sofriment i la venjança van imperar un cop acabada la guerra. La lectura del llibre fa trontollar l’optimisme que hom pugui tenir sobre la condició humana.

Continente

Més enllà de la devastació física, de l’elevat nombre de víctimes mortals, dels desplaçaments, de la fam i de la destrucció moral que constitueixen el llegat immediat de la pròpia guerra, va seguir una Europa en la qual el ressentiment i la rancúnia determinaven pluralitat de situacions i relacions. I l’autor defensa que aquest és el rerefons en el qual s’ha cimentat la reconstrucció d’Europa. “Immediatamente después de la Segunda Guerra Mundial, la amenaza o la promesa de venjanza lo impregnaba todo. Estaba presente en casi todos los acontecimientos que tenían lugar, desde el arresto de los nazis y sus colaboradores a la redacción de los tratados de posguerra que configuraban la Europa de las décadas venideras.” (pàg 102)

Quant els americans i britànics van arribar als camps alliberant els presoners, no estant preparats per les escenes d’horror que els tocà veure, es desfermà la revenja. “Si los soldados que liberaron los campos expresaron el deseo de vengarse de los nazis, tambien lo hicieron los prisioneros que salvaron.” (pàg 116) I si les reaccions dels jueus contra el poble alemany no es van estendre més, s’explica en bona part per l’interès de molts d’ells d’abandonar aquesta Europa que els havia menyspreat.

Els milers de persones de diferents nacionalitats, desplaçats, que estaven en camps i que eren una mà d’obra esclava també foren alliberats. El seu comportament fou una barreja d’entusiasme inicial i de desig d’expressar la seva ira i frustració per l’esclavatge que havien viscut. Les noves autoritats militars hagueren de recloure-los, els veien com un problema logístic quan en realitat eren un problema humanitari.

La situació dels presoners militars alemanys fou molt diferent depenent de si es trobaven en mans dels Aliats Occidentals o de l’Exercit Roig, aquest amb una gran manca de recursos. Aquesta mancança i la intensa campanya de deshumanització dels alemanys expliquen l’elevada mortalitat en els camps soviètics.

No només foren empresonants soldats alemanys sinó també milers de civils de parla alemanya. Aquests civils van sofrir formes horroroses de tortura i de degradació, especialment a Txecoslovàquia i a Polònia, països que havien conviscut més intensament amb població alemanya.

S’odiava als alemnays, però s’odià encara més els col·laboracionistes dels països ocupats, considerant-los traïdors al país, un fet imperdonable. No obstant això, la depuració del col·laboracionistes fou molt desigual o en bona part fracassada. Imperà la voluntat de crear mites a favor de la idea d’unitat del país contra Alemanya. “El trato diferente a los colaboracionistas en los distintos países es sólo una de las muchas incoherencias que dificultaban la búsqueda de justícia en Europa después de la guerra.” (pàg 191)

Sí que fou pública i universal la represàlia contra les dones que s’havien relacionat amb els soldats alemanys, les “col·laboracionistes horitzontals”. “En la mayoría de los casos, el castigo impuesto era el afeitado de la cabeza, que muchas veces se realizaba en público para maximizar la humillación de las mujeres implicadas.” (pàg 205)

Els nens nascuts de soldat alemany i mare de zona ocupada (entre un i dos milions) no foren gens ben rebuts en les comunitats en les que van néixer. “La calificación de los niños como débiles mentales por su nación, su comunidad y algunas veces hasta por sus maestros añadía un nuevo nivel de persecución a un grupo ya de por sí vulnerable.” (pàg. 213)

Quan els jueus foren alliberats i van tornar a les seves respectives comunitats, es van trobar que la majoria d’aquestes ja no existien. Els seus intents per recuperar les propietats foren una lluita amb molt poc èxit. “Toda esta gente solía contemplar a los judíos con distintos grados de resentimiento, y maldecían su suerte porque, de todos los judíos que habían ‘desaparecido’ durante la guerra, tenían que ser los ‘suyos’ los que volvieran.” (pàg 238). Així, l’objectiu a llarg termini de gran part de jueus era abandonar totalment una Europa que es mostrava antisemita i la opció majoritària preferida era Palestina.

La modificació de les fronteres després de la guerra fou una altra manifestació de revenja que provocà expulsions de gran massa de poblacions. Així el desplaçament de la frontera occidental de Polònia a costa dels territoris orientals alemanys, forçà el rebuig i expulsió de milions de civils alemanys que vivien en zones anteriorment considerades alemanyes.

El llibre de Lowe segueix mostrant dades i més dades, citant documents, sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. Un segon acte en el qual la violència i la revenja estaven presents, en alguns llocs com si encara no s’hagués acabat el primer acte, el de la destrucció completa de moltes ciutats i el de la mort de trenta-cinc milions de persones.


Crisi i corrupció roben l’esperança

22 febrer 2013
.

Després de dos decebedors dies de “debate sobre el estado de la nación” (20 i 21 de febrer de 2013), aquesta era la trista portada de la versió digital (22 de febrer) dels diari alemany “Die Welt” amb el titular: “Crisi i corrupció roben l’esperança als espanyols” .

Die Welt, versió digital - 22 de febrer de 2013

Die Welt, versió digital – 22 de febrer de 2013

Comenta que Espanya encara està lluny de sortir-se’n i que la situació actual és desil·lusionadora. El president Rajoy –segueix afirmant- prepara la gent per un dur recorregut. Adjunt: “No sabem com sortir de la crisi” i La recessió espanyola s’aguditza clarament.

Penso que, a llarg termini, molt més imprescindible que un rescat econòmic és un rescat moral.


Max Weber: Pes dels valors protestants (calvinistes) en l’evolució del capitalisme

29 Juny 2012
.
L’austeritat que els països dels nord d’Europa exigeixen als del sud com a recepte per a sortir de l’agudesa de la crisi econòmica d’aquests porta a rellegir un clàssic on es mostra el pes dels valors en l’evolució de l’activitat econòmica. Em refereixo al llibre de Max WEBER, publicat a inicis del segle XX, amb el títol L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (Barcelona: Ediciones Península, 1979).El llibre mostra la influència dels valors religiosos en la formació i desenvolupament del capitalisme occidental. Aquestes són algunes de les idees i alguns dels fragments del llibre de Max Weber.Ja des de les primeres pàgines es concreta la qüestió que es vol investigar.

«¿Cuál es la causa de esta participación relativamente mayor, de este porcentaje más elevado por relación a la población total con el que los protestantes participan en la posesión del capital y en la dirección y en los más altos puestos de trabajo en las grandes empresas industriales y comerciales?» (pàgines 27-28).

Si volen continuar, aneu a filopolis.cat, secció Acadèmia de Pensadors, unitat:  Weber: Pes dels valors protestants (calvinistes) en l’evolució del capitalisme.


La ruta de l’exili (febrer de 2012)

25 febrer 2012

El dia 22 de febrer i amb un excel·lent guia, una vintena d’exprofes de l’Institut Montilivi de Girona i amics vam resseguir els camins i els llocs que milers i milers de republicans catalans i no catalans es van veure obligats a seguir –en retirada– el mes de febrer de 1939. Una dura i trista ruta de l’exili que van sofrir milers de persones cercant refugi a França. La ruta, a més de constituir una viva i emotiva lliçó d’història, remou sentiments; molt més pensant que exilis com aquests encara es repeteixen en el nostre món.

Comencem a La Junquera visitant el MUME, Museu Memorial de l’Exili, que recull documentació històrica de la retirada i dels camps de concentració. El nostre guia, el professor de la UdG Mon Marquès, ha estat i és impulsor no només del Museu sinó també de la recerca de dades testimonials de mestres i altres persones que foren protagonistes de l’exili.

Passat La Vajol i camí de Maçanet de Cabrenys fem una breu parada per donar un cop d’ull a la mina Canta o mina d’en Negrín. Dins d’aquest lloc s’hi van amagar, protegint-les, obres d’art i peces de valor provinents del Prado i d’altres llocs.

Tot caminant pugem cap al pas fronterer de Coll de Lli, pel mateix camí forestal per on pujaren el president Azaña, el president Companys i altres. Dalt del Coll un memorial recorda aquest pas cap a França. Segons sembla, fins i tot en aquests dramàtics moments, el president de la República espanyola preferí no esperar i passar la frontera unes hores abans que el president de Catalunya i el del Govern Basc. El nostre guia llegeix fragments d’exiliats que van escriure sobre el recorregut seguit en aquest pas fronterer.

Havent dinat, entrem a França i ens dirigim al lloc de sofriment, de frustració i de nostàlgia que és el camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, just després de Le Boulou.

Le Boulou fou el lloc de redistribució dels refugiats. Uns, pel seu compromís amb la República, no tenien més opció que seguir a França; a ritme d’allez allez es van trobar reclosos a la platja, totalment a la intempèrie, vigilats per soldats senegalesos i de la guàrdia mòbil. Altres, van optar per retornar a l’Espanya franquista on també els esperaven camps de concentració però a l’espera de rebre “bons” avals.

Just abans de la platja, fem una parada al Cementiri dels Espanyols, on un monòlit evoca les persones mortes en el camp. A la platja d’Argelès no hi resta cap indicador d’aquest passat, només un monòlit recorda que aquest camp va “allotjar” a uns 100.000 exiliats (i seguint cal al nord hi havia altres camps: el de Barcarès i el de Saint-Cyprien). I a la platja, ben a prop de l’aigua i amb el màxim respecte, escoltem fragments testimonials escrits per persones que van malviure mesos damunt d’aquesta mateixa sorra.

Museu Memorial de l'Exili

MUME, La Junquera. Per la carretera nacional de davant del Museu van passar gran part dels refugiats, civils i militars.

Museu Memorial de l'Exili

MUME, La Junquera. Sostre del Museu: milers de petjades.

Museu Memorial de l'Exili

MUME, La Junquera. Un dels molts documents històrics que s’exposen.

Coll de Li

Memorial al Coll de Lli: «Per aquest Coll van passar el 5 de febrer de 1939: José Antonio de Aguirre, Manuel Azaña, Lluís Companys, Juan Negrín i molts altres republicans …»

Monòlit Argelès: «A la mémoire de 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d’Argelés lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. “Homme libre, souviens toi.”»

Platja d’Argelès-sur-Mer.


Eleccions democràtiques: uns còmputs ben diferents!

25 Mai 2011
.

Quan s’informa dels resultats electorals, siguin les eleccions que siguin (Municipals del 22 de maig de 2011, al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, …), els nostres periodistes s’obliden, no sé si intencionadament o per inèrcia, de dades que em semblen gens menyspreables. No tinc present cap noticiari televisiu de cap cadena que, en els seus vistosos gràfics de percentatges de vots, mostrin els percentatges de vots en blanc o de vots nuls, encara que el seu pes sigui superior al percentatge de vots d’algun partit que sí es mostra. El percentatge d’abstenció es diu, però no es sol mostrar en els gràfics comparatius. La premsa escrita no és tan censuradora, però també en ella tant els vots en blanc com els nuls solen passar a segon terme o de difícil percepció.

Que passaria si el nostre sistema computés tant l’abstenció com els vots en blanc i nuls, reduint el nombre de regidors o diputats?  Segurament la nostra democràcia milloraria si, efectivament, es mantingués una correspondència entre el nombre de votats del conjunt del cens amb el nombre d’escons ocupats. Observem, en primer lloc, els resultats oficials de les darreres eleccions, tant les Municipals del 22 de maig de 2011 com les del Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, tant a Girona (ciutat i circumscripció) com a Barcelona (ciutat i circumscripció). Observem, en segon lloc,la variació d’aquests resultats computant tant l’abstenció com vots en blanc i vots nuls, amb la corresponent reducció d’escons.

a) Municipals Girona, maig 2011

Resultats oficials de les Eleccions Municipals, del 22 de maig de 2011, a Girona ciutat.

Municipals Girona 2011
Partit Vots % Regidors
CiU 10.122 31,53
10
PSC-PM 7.500 23,36
7
PP 3.749 11,68
3
CUP-PA 2.981 9,28
3
ICV-EUiA-E 2.253 7,02
2

Resultats que obtindríem en les EleccionsMunicipals, del 22 de maig de 2011, a Girona ciutat si es respectés i es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Municipals Girona 2011. Simulació
Partit Vots % Regidors
Cens 63.278 100
25
Abstenció 30.566 48,30
16
CiU 10.122 15,99
5
PSC-PM 7.500 11,8
3
PP 3.749 5,92
1
CUP-PA 2.981 4,71
0
ICV-EUiA-E 2.253 3,56
0
Blancs 1.407 2,22
Nuls 605 0,95

b) Autonòmiques Girona, novembre 2010

Resultats oficials de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Girona.

Autonòmiques Circumscripció Girona 2010
Partit Vots % Diputats
CIU 131.690 45,16
9
PSC 41.498 14,23
3
ERC 26.828 9,2
2
PP 25.050 8,59
1
ICV-EUiA 14.057 4,82
1
SI 13.845 4,75
1

Resultats que obtindríem en les Eleccions al Parlament de Catalunya, del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Girona si es respectési es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Autonòmiques Circumscripció Girona 2010. Simulació
Partit
Vots
%
Diputats
Cens 486.654 100
17
Abstenció 192.278 39,51
8
CIU 131.690 27,06
6
PSC 41.498 8,52
1
ERC 26.828 5,51
1
PP 25.050 5,14
1
ICV-EUiA 14.057 2,88
0
SI 13.845 2,84
0
Blancs 8.459 1,73
Nuls 2.749 0,56

c) Municipals Barcelona, maig 2011

Resultats oficials de les EleccionsMunicipals, del 22 de maig de 2011, a Barcelona ciutat.

Municipals Barcelona 2011
Partit Vots % Regidors
CiU 174.022 28,74 15
PSC-PM 134.084 22,14 11
PP 104.301 17,22 8
ICV-EUIA-E 62.939 10,39 5
Unitat per BCN 33.593 5,55 2

Resultats que obtindríem en les EleccionsMunicipals, del 22 de maig de 2011, aBarcelona ciutat si es respectési es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Municipals Barcelona 2011. Simulació
Partit Vots % Regidors
Cens 1.163.556 100 41
Abstenció 547.266 47,03 23
CiU 174.022 14,95 7
PSC-PM 134.084 11,52 5
PP 104.301 8,96 4
ICV-EUIA-E 62.939 5,4 2
Unitat per BCN 33.593 2,88 0
Blancs 27.093 2,32
Nuls 10.719 0,92

 d) Autonòmiques Barcelona, novembre 2010

Resultats oficials de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Barcelona.

Autonòmiques Circumscripció Barcelona 2010
Partit Vots % Diputats
CIU 858.188 36,85 35
PSC 445.448 19,12 18
PP 298.856 12,83 12
ICV-EUiA 192.836 8,28 8
ERC 148.061 6,36 6
Cs 89.730 3,85 3
SI 72.090 3,1 3

Resultats que obtindríem en les Eleccions al Parlament de Catalunya, del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Barcelona si es respectési es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Autonòmiques Circumscripció Barcelona 2010. Simulació
Partit Vots % Diputats
Cens 3.902.112 100 85
Abstenció 1.558.680 39,94 42
CIU 858.188 21,99 23
PSC 445.448 11,41 12
PP 298.856 7,65 8
ICV-EUiA 192.836 4,94 0
ERC 148.061 3,79 0
Cs 89.730 2,29 0
SI 72.090 1,84 0
Blancs 68.937 1,76
Nuls 14.283 0,36

Qüestions finals:

1. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, és a dir, si el percentatge d’abstenció, vots en blans i nuls, computés deixant escons sense buits, aleshores, es prendrien mesures per millorar la nostra democràcia, cercant-ne les causes?

2. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, es faria el possible i l’impossible per incrementar la participació o la implicació de més persones en els afers comuns?

3. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, aleshores (com podem constatar en les anteriors simulacions) les decisions estarien en mans de menys persones tant en els ajuntaments com en els parlaments. Implicaria aquesta mesura un dany o un pèrdua per la democràcia o bé, ja que s’imposa la disciplina de vot en els partits, tot serien millores i estalvis?

4. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, l’estalvi econòmic s’hauria d’invertir en el foment d’altres tipus de participació ciutadana?

5. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants,  … ?


Construint un decàleg pels actors polítics (novembre 2010)

15 Novembre 2010

.
És excessiu el desencís que es respira en diferents ambients cara a una altra tanda d’eleccions. Sembla que aquest moment àlgid de tota democràcia hauria de ser un moment d’anàlisi racional del realitzat i de presentació de projectes engrescadors, tot avaluant-los. Però costa afirmar que la realitat sigui aquesta; més aviat sembla que vivim una democràcia malalta o una democràcia amb necessitat de reformes. Si no aconseguim que els ciutadans confiem en els nostres polítics, si no aconseguim que aquests, a més de poder tinguin autoritat, aleshores la nostra democràcia serà només un simulacre i els polítics actuals que no han potenciat les millores, els responsables.

Els següents punts no són uns deu manaments que solucionin problemes, només són un esbós, sempre provisional, de canvis que segurament farien més atractiva i valuosa la nostra democràcia.

1. Llistes obertes.
En les llistes tancades és freqüent trobar com a candidat persones que, per diferents raons, mai voldries que et representessin. No seria més entusiasmador donar l’opció d’elegir qui d’una determinada llista o, encara més, qui de llistes de diferents partits?

2. Ocupació d’escons en funció del nombre de votants.
Sovint constatem baixa participació en les diferents eleccions i, quasi mai falla, es diu que s’analitzarà què ha passat; però aquestes anàlisis són només quatre paraules buides d’operativitat. Si votés només un 50% de la població que hi té dret, no seria més coherent que, en aquesta legislatura, el parlament quedés plenament constituït reduint l’ocupació d’escons a un 50%?

3. Primer, una professió.
Si una persona a més de tenir interès per la política, vol servir a la comunitat exercint de polític, no seria convenient que abans hagués demostrat la seva capacitat exercint una determinada professió, professió a la que podria retornar al finalitzar el seu mandat? Si tots hem de presentar currículums o superar proves per aconseguir una feina, per què no s’ha d’exigir competència, experiència o qualitat personal a tot aquell que vulgui exercir de polític?

4. Més participació directa.
Una reducció de la participació suposadament representativa a favor d’una participació directa a tots els nivells polítics. No amb referèndums només consultius, sinó vinculants. Moltes decisions es podrien basar en les opcions de la ciutadania i no en discutibles enquestes o en la pretesa opinió pública. Que il·luminador seria comprovar si les lleis que el parlament ha aprovat, són o no aprovades en referèndums!

5. Decisions tècniques i decisions polítiques.
A l’hora de fonamentar les decisions, que sempre afecten als ciutadans, és convenient diferenciar entre les que són una decisió tècnica, elaborada amb dades contrastables,  i les que són una decisió política, que implica valorar més preferible una opció o una altra. Aleshores seria més viable demanar responsabilitats quan, per exemple, un projecte supera un pressupost.

6. Nombrar l’autoria d’una llei.
Per què no fer manifest qui ha inspirat o proposat una determinada llei? Les lleis no són anònimes i desinteressades; al darrera d’elles hi ha persones que són responsables tant del seu encert com del seu desencert. Per què no nombrar la llei amb el nom del seu promotor?

7. Limitar el temps de dedicació o ocupació política.
L’activitat política ha de constituir una professió? Ocupar un càrrec polític més de dues legislatures, posem pel cas, és positiu o negatiu per una societat? És difícil acceptar que si un polític no ha encarrilat un projecte en una dècada, sigui capaç de fer-ho amb més temps.

8. No immunitat parlamentària.
Així com l’actuació d’un professional és reprovable si no dóna exemple en la seva tasca específica, molt més reprovable ha de ser l’activitat d’un polític si no fa allò que ha de fer, si no dóna exemple dels valors que representa. Si predica valors però no els mostra en la seva actuació, no ha de tenir cap mena d’immunitat, més aviat un agreujant.

9. Defensa en positiu del propi projecte.
Es massa fàcil criticar constantment el que fan o diuen que fan els altres; mostra que no es disposa d’un projecte propi engrescador. Si l’adversari polític és el meu constant referent negatiu, oblido i no reconec que en política diferents opcions són vàlides.

10. Capacitat  de reconèixer errors.
Quan tan sovint sento elogiar l’obra personal feta, recordo que ningú és bon jutge de si mateix. En tot cas són els altres, no els implicats, els que han de valorar. Pel contrari, reconèixer els propis errors i aprendre dels errors, és una mostra de validesa personal. La ciència progressa eliminant errors, per què no la política?

Aquest decàleg és només un esbós; un wishful thinking, l’expressió del desig d’una situació política millor, més engrescadora, més autèntica. I, certament, el decàleg es podria i s’hauria d’ampliar; per exemple, contemplar la possibilitat de renovar la meitat del parlament per canviar el curs de la legislatura si no agrada a la població.