1 d’Octubre de 2017 – Ònega

4 Octubre 2017

.

Article de Fernando Ónega publicat a La Vanguardia el dia 3 d’octubre de 2017. Clica per accedir-hi.

 

Anuncis

1 d’Octubre de 2017 – Puigverd

3 Octubre 2017

.
Article d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia el dia 2 d’octubre de 2017. Clica per accedir-hi.

… ¿Policías de un Estado democrático destrozando bienes públicos para evitar que la gente se exprese? Cuesta entenderlo, pero es así. Otros muchos policías, algunos de paisano, asaltan el patio. Han entrado. Allí se encuentran con otra gente. Se oyen gritos y llantos. El cronista llora con ellos. Ahora ya no es el momento de los guantes de seda argumental ni de las dudas ideológicas. Es hora de elegir entre quien reclama derechos y quien desenvaina porras.


Qui ha trencat el Pacte?

26 Setembre 2017

Dos fragments de l’entrevista feta al catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo i publicada a La Vanguardia el dia 26 de setembre de 2017. Clica per accedir a l’entrevista completa.

¿El fallo del TC contra el Estatut vulneró la Constitución?

Lo llevo diciendo desde 2007. Ya en mi primer artículo sobre el recurso al Tribunal Constitucional contra el Estatut argumenté que lo que se estaba poniendo sobre la mesa era un “golpe de Estado”. Lo escribía cuando se hizo la sentencia sobre la recusación del magistrado Pérez Tremps. Y avisé de que si el “golpe” triunfaba, nos íbamos a enterar y las consecuencias serían terribles. Cuando llegó la sentencia, en 2010, insistí por activa y por pasiva en que eso era cargarse la Constitución. Y lo mantengo.

¿Por qué?

Recapitulemos. En el 78, el constituyente tuvo en la cabeza desde el primer momento a Catalunya. Se trataba de no repetir la experiencia del 31, cuando Catalunya aprobó el estatuto de autonomía antes de la propia constitución republicana. Se trataba de evitar a toda costa que Catalunya diera el primer paso sin el visto bueno previo del Estado. Por eso, se diseñó una fórmula de integración de Catalunya que se fundamentó en dos garantías. La primera jugaba a favor del Estado: Catalunya no podía imponer un estatuto con el que el Estado no estuviera acuerdo. La segunda, que jugaba a favor de Catalunya, fue que la última palabra la tenían los ciudadanos catalanes en referéndum.

Entrevista completa


Tancats amb clau

25 Setembre 2016

Text final de l’article d’opinió Dialogar de José Ignacio González, publicat a La Vanguardia el dia 23 de setembre de 2016:

“Dialogar és simplement cedir: deixar-se travessar per la paraula de l’altre (dia-logos) fins que aquella ferida arrenqui concessions parcials, i per les dues parts.”

“… fa nou segles, els cardenals que havien d’elegir Papa van passar exactament dos anys sense posar-se d’acord en qui escollir (apel·lant sens dubte a grans paraules que sonen bé per justificar el seu desacord). Fins que l’anomenat populatxo se’n va atipar i va decidir tancar-los amb clau, sense aliment ni aigua, fins que es posessin d’acord. I vet aquí que cinc dies després ja teníem Papa nou. I, per cert, un Papa sant (sant Celestí V). I si alguna cosa d’això servís també per als polítics?”

Tancats amb clau

Tancats amb clau, fins que es posin d’acord

 

 


“Continente salvaje” (gener 2015)

30 gener 2015

.
Els tristos esdeveniments dels anys de la Segona Guerra Mundial han estat tema de novel·les, de pel·lícules, de documentals i de diferents reportatges. Però els esdeveniments de just a partir de la seva fi són més desconeguts. Si bé per alguns foren moments d’alegria per aquesta fi i pel retorn a casa, per molts altres foren anys tristos i dramàtics com la mateixa guerra. Els conflictes no s’havien acabat.

En el llibre Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gurenberg, Barcelona, 2012) el seu autor Keith LOWE fa recompte del llegat de la guerra, de la revenja omnipresent, de la neteja ètnica, etc. El sofriment i la venjança van imperar un cop acabada la guerra. La lectura del llibre fa trontollar l’optimisme que hom pugui tenir sobre la condició humana.

Continente

Més enllà de la devastació física, de l’elevat nombre de víctimes mortals, dels desplaçaments, de la fam i de la destrucció moral que constitueixen el llegat immediat de la pròpia guerra, va seguir una Europa en la qual el ressentiment i la rancúnia determinaven pluralitat de situacions i relacions. I l’autor defensa que aquest és el rerefons en el qual s’ha cimentat la reconstrucció d’Europa. “Immediatamente después de la Segunda Guerra Mundial, la amenaza o la promesa de venjanza lo impregnaba todo. Estaba presente en casi todos los acontecimientos que tenían lugar, desde el arresto de los nazis y sus colaboradores a la redacción de los tratados de posguerra que configuraban la Europa de las décadas venideras.” (pàg 102)

Quant els americans i britànics van arribar als camps alliberant els presoners, no estant preparats per les escenes d’horror que els tocà veure, es desfermà la revenja. “Si los soldados que liberaron los campos expresaron el deseo de vengarse de los nazis, tambien lo hicieron los prisioneros que salvaron.” (pàg 116) I si les reaccions dels jueus contra el poble alemany no es van estendre més, s’explica en bona part per l’interès de molts d’ells d’abandonar aquesta Europa que els havia menyspreat.

Els milers de persones de diferents nacionalitats, desplaçats, que estaven en camps i que eren una mà d’obra esclava també foren alliberats. El seu comportament fou una barreja d’entusiasme inicial i de desig d’expressar la seva ira i frustració per l’esclavatge que havien viscut. Les noves autoritats militars hagueren de recloure-los, els veien com un problema logístic quan en realitat eren un problema humanitari.

La situació dels presoners militars alemanys fou molt diferent depenent de si es trobaven en mans dels Aliats Occidentals o de l’Exercit Roig, aquest amb una gran manca de recursos. Aquesta mancança i la intensa campanya de deshumanització dels alemanys expliquen l’elevada mortalitat en els camps soviètics.

No només foren empresonants soldats alemanys sinó també milers de civils de parla alemanya. Aquests civils van sofrir formes horroroses de tortura i de degradació, especialment a Txecoslovàquia i a Polònia, països que havien conviscut més intensament amb població alemanya.

S’odiava als alemnays, però s’odià encara més els col·laboracionistes dels països ocupats, considerant-los traïdors al país, un fet imperdonable. No obstant això, la depuració del col·laboracionistes fou molt desigual o en bona part fracassada. Imperà la voluntat de crear mites a favor de la idea d’unitat del país contra Alemanya. “El trato diferente a los colaboracionistas en los distintos países es sólo una de las muchas incoherencias que dificultaban la búsqueda de justícia en Europa después de la guerra.” (pàg 191)

Sí que fou pública i universal la represàlia contra les dones que s’havien relacionat amb els soldats alemanys, les “col·laboracionistes horitzontals”. “En la mayoría de los casos, el castigo impuesto era el afeitado de la cabeza, que muchas veces se realizaba en público para maximizar la humillación de las mujeres implicadas.” (pàg 205)

Els nens nascuts de soldat alemany i mare de zona ocupada (entre un i dos milions) no foren gens ben rebuts en les comunitats en les que van néixer. “La calificación de los niños como débiles mentales por su nación, su comunidad y algunas veces hasta por sus maestros añadía un nuevo nivel de persecución a un grupo ya de por sí vulnerable.” (pàg. 213)

Quan els jueus foren alliberats i van tornar a les seves respectives comunitats, es van trobar que la majoria d’aquestes ja no existien. Els seus intents per recuperar les propietats foren una lluita amb molt poc èxit. “Toda esta gente solía contemplar a los judíos con distintos grados de resentimiento, y maldecían su suerte porque, de todos los judíos que habían ‘desaparecido’ durante la guerra, tenían que ser los ‘suyos’ los que volvieran.” (pàg 238). Així, l’objectiu a llarg termini de gran part de jueus era abandonar totalment una Europa que es mostrava antisemita i la opció majoritària preferida era Palestina.

La modificació de les fronteres després de la guerra fou una altra manifestació de revenja que provocà expulsions de gran massa de poblacions. Així el desplaçament de la frontera occidental de Polònia a costa dels territoris orientals alemanys, forçà el rebuig i expulsió de milions de civils alemanys que vivien en zones anteriorment considerades alemanyes.

El llibre de Lowe segueix mostrant dades i més dades, citant documents, sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. Un segon acte en el qual la violència i la revenja estaven presents, en alguns llocs com si encara no s’hagués acabat el primer acte, el de la destrucció completa de moltes ciutats i el de la mort de trenta-cinc milions de persones.


Crisi i corrupció roben l’esperança

22 febrer 2013
.

Després de dos decebedors dies de “debate sobre el estado de la nación” (20 i 21 de febrer de 2013), aquesta era la trista portada de la versió digital (22 de febrer) dels diari alemany “Die Welt” amb el titular: “Crisi i corrupció roben l’esperança als espanyols” .

Die Welt, versió digital - 22 de febrer de 2013

Die Welt, versió digital – 22 de febrer de 2013

Comenta que Espanya encara està lluny de sortir-se’n i que la situació actual és desil·lusionadora. El president Rajoy –segueix afirmant- prepara la gent per un dur recorregut. Adjunt: “No sabem com sortir de la crisi” i La recessió espanyola s’aguditza clarament.

Penso que, a llarg termini, molt més imprescindible que un rescat econòmic és un rescat moral.


La ruta de l’exili (febrer de 2012)

25 febrer 2012

El dia 22 de febrer i amb un excel·lent guia, una vintena d’exprofes de l’Institut Montilivi de Girona i amics vam resseguir els camins i els llocs que milers i milers de republicans catalans i no catalans es van veure obligats a seguir –en retirada– el mes de febrer de 1939. Una dura i trista ruta de l’exili que van sofrir milers de persones cercant refugi a França. La ruta, a més de constituir una viva i emotiva lliçó d’història, remou sentiments; molt més pensant que exilis com aquests encara es repeteixen en el nostre món.

Comencem a La Junquera visitant el MUME, Museu Memorial de l’Exili, que recull documentació històrica de la retirada i dels camps de concentració. El nostre guia, el professor de la UdG Mon Marquès, ha estat i és impulsor no només del Museu sinó també de la recerca de dades testimonials de mestres i altres persones que foren protagonistes de l’exili.

Passat La Vajol i camí de Maçanet de Cabrenys fem una breu parada per donar un cop d’ull a la mina Canta o mina d’en Negrín. Dins d’aquest lloc s’hi van amagar, protegint-les, obres d’art i peces de valor provinents del Prado i d’altres llocs.

Tot caminant pugem cap al pas fronterer de Coll de Lli, pel mateix camí forestal per on pujaren el president Azaña, el president Companys i altres. Dalt del Coll un memorial recorda aquest pas cap a França. Segons sembla, fins i tot en aquests dramàtics moments, el president de la República espanyola preferí no esperar i passar la frontera unes hores abans que el president de Catalunya i el del Govern Basc. El nostre guia llegeix fragments d’exiliats que van escriure sobre el recorregut seguit en aquest pas fronterer.

Havent dinat, entrem a França i ens dirigim al lloc de sofriment, de frustració i de nostàlgia que és el camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, just després de Le Boulou.

Le Boulou fou el lloc de redistribució dels refugiats. Uns, pel seu compromís amb la República, no tenien més opció que seguir a França; a ritme d’allez allez es van trobar reclosos a la platja, totalment a la intempèrie, vigilats per soldats senegalesos i de la guàrdia mòbil. Altres, van optar per retornar a l’Espanya franquista on també els esperaven camps de concentració però a l’espera de rebre “bons” avals.

Just abans de la platja, fem una parada al Cementiri dels Espanyols, on un monòlit evoca les persones mortes en el camp. A la platja d’Argelès no hi resta cap indicador d’aquest passat, només un monòlit recorda que aquest camp va “allotjar” a uns 100.000 exiliats (i seguint cal al nord hi havia altres camps: el de Barcarès i el de Saint-Cyprien). I a la platja, ben a prop de l’aigua i amb el màxim respecte, escoltem fragments testimonials escrits per persones que van malviure mesos damunt d’aquesta mateixa sorra.

Museu Memorial de l'Exili

MUME, La Junquera. Per la carretera nacional de davant del Museu van passar gran part dels refugiats, civils i militars.

Museu Memorial de l'Exili

MUME, La Junquera. Sostre del Museu: milers de petjades.

Museu Memorial de l'Exili

MUME, La Junquera. Un dels molts documents històrics que s’exposen.

Coll de Li

Memorial al Coll de Lli: «Per aquest Coll van passar el 5 de febrer de 1939: José Antonio de Aguirre, Manuel Azaña, Lluís Companys, Juan Negrín i molts altres republicans …»

Monòlit Argelès: «A la mémoire de 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d’Argelés lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. “Homme libre, souviens toi.”»

Platja d’Argelès-sur-Mer.