Els filòsofs pluralistes ja ho intuïren. Estableix connexions

31 gener 2016

No només idees actuals de diferents àmbits sinó també maneres d’organització social i política tenen les seves arrels en el món grec clàssic. Així, per una banda, constatem que el model atòmic actual entronca, després de segles d’oblit, amb les intuïcions dels presocràtics Leucip i Demòcrit i, per altra banda, també és ben conegut que el sistema polític anomenat democràcia té en l’Atenes clàssica el seu primer referent.

En aquesta línia suggerim visitar el portal Filòpolis, secció Barri Antic de filòsofs, on després de llegir textos clàssics sobre els filòsofs pluralistes del segle –V, es facilita establir connexions, d’una manera interactiva, entre aquests vuit textos clàssics i vuit visions posteriors o “actualitzacions”.

Anuncis

Fent visible l’invisible (novembre 2014)

30 Novembre 2014

Del programa TED Talking, impactants seqüències de vídeo preses per Louie Schwartzbeg fent visible processos invisibles i minúsculs éssers de la natura. Així, presentant ràpidament processos que impliquen llargs i lents lapsus de temps, presentant lentament moviments ràpids de la natura, ampliant i fent visible la realitat més petita.

Ted

https://m.youtube.com/watch?v=nwtkNQd2ku8&feature=em-share_video_user


La Pasqua i la Lluna (abril 2014)

15 Abril 2014
.

A què es deu la mobilitat temporal de la Setmana Santa i de la Pasqua? Per a qui no ho sap, sovint és una sorpresa assabentar-se que és la Lluna el que determina la data de la Pasqua, la festivitat religiosa a partir de la qual s’ajusten totes les altres festivitats religioses mòbils.

La Pasqua, diada originàriament jueva, es celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera. Conseqüentment, aquesta celebració pot oscil•lar un mes lunar.

Si apliquem aquesta pauta al present any 2014, constatem que:
– L’inici de la primavera o equinocci de primavera, moment en que el Sol surt just sobre el punt de l’est cardinal, que en el zodíac és el moment en que el Sol passa pel primer punt del signe d’Àries, va ser el dia 20, moment que oscil•la entre el 20 i el 21 de març.
– Avui, 15 d’abril, dia d’introducció al blog del present post, és el dia de la primera lluna plena de primavera.
– Conseqüentment, el diumenge vinent, dia 20 d’abril, es celebrarà la Pasqua.

Equinocci de primavera

Equinocci de primavera

I què s’esdevingué per exemple l’any 2008? Doncs que l’equinocci de primavera fou el dia 20 de març, la primera lluna plena el dia 21 i, conseqüentment, el diumenge següent, dia 23 de març es celebrà la Pasqua. I una altra situació extrema és la que s’esdevingué l’any 2011. L’inici de primavera fou també el dia 20 de març, i un dia abans, el 19, hi hagué lluna plena, que computà com lluna plena d’hivern; la primera lluna plena de primavera no es produí fins un mes lunar més tard, el dia 18 d’abril; conseqüentment, el diumenge següent, dia 24 d’abril, es celebrà la Pasqua.

El mes lunar, entre lluna nova i lluna nova, amb les seves quatre fases, té una durada mitjana de 29,53 dies. Durada que està a la base dels nostres mesos. Recordem que la nostra paraula “mes” prové, passant pel llatí, del grec “mene”, que significa “lluna”; i el mot anglès “month” prové de “moon”, com l’alemany “Monat” prové de “Mond”. Inicialment, el calendari d’Occident es basava en la Lluna, però les 12 llunes (12 x 29,5 = 354 dies) no coincidien amb l’any, problema que portà a basar la mesura del temps no en el recorregut mensual de la Lluna, sinó en el recorregut de la Terra al voltant del Sol.

Ara bé, hi ha un desfasament entre el mes lunar amb les seves quatre fases i el temps que tarda la Lluna per recórrer l’eclíptica, és a dir, per donar una volta completa a través del zodíac, que és de terme mitjà d’uns 27 dies i un terç de dia, amb una variació de set hores. Aquest desfasament fa que si en un mes concret localitzem la lluna plena en un determinat punt, quan torni a passar per aquest mateix punt, 27 dies i un terç de dia més tard, no estarà plena sinó encara creixent.

llunaplena


Joc de l’ultimàtum (El cervell emotiu al timó)

5 Octubre 2013

.
Imagina que junt amb altres persones ets un dels afortunats que, formant grups de dos, es troben en la següent situació. En cada grup, una persona fa del que podríem anomenar repartidor i l’altra, de receptor.

Al repartidor se li dóna, ben gratuïtament, com baixat del cel, deu euros; però se li imposa la condició que els ha de compartir amb el receptor. Així, per exemple, ell pot quedar-se’n vuit i donar-ne dos a l’altra persona del grup, persona que obté un benefici de dos euros; també podria quedar-se’n set ell i donar-ne tres o quedar-se’n sis i donar-ne quatre, …

Ara bé, el receptor té la darrera paraula. Si ell accepta el repartiment, cadascun es queda amb la seva part. Però si no l’accepta, tots dos ho perden tot. Si el receptor està content amb els dos euros rebuts perquè considera que ja ha fet un guany, el repartidor es quedarà amb els seus vuit euros. Però si el receptor el no accepta el repartiment, tots dos ho perden tot; en aquest cas, ell no obté els dos euros i el repartidor també es queda sense res.

Si tu fossis receptor, acceptaries rebre quatre euros? Acceptaries rebre tres euros? Acceptaries rebre dos euros? Acceptaries rebre un euro?

Aquest és només un dels diferents casos o experiments que el professor Adolf Tobeña exposà en la suggerent conferència que amb el títol El cervell emotiu al timó i dintre el cicle Passejant per nostre cervell tingué lloc a la Casa de Cultura de Girona, el dia 3 d’octubre de 2013, organitzada per la Càtedra Lluís Santaló de  la UdG.

Aquest experiment i d’altres de semblants han estat elaborats per neuroeconomistes. Òbviament en la sessió es van mostrar el resultats de l’aplicació de l’experiment en diferents latituds i contextos socials, evidenciant importants similituds. Quan el receptor no accepta rebre només dos euros, és el cervell emotiu el que actua i no la seva part racional: racionalment és millor rebre dos euros que zero euros. I la mateixa zona cerebral que queda activada davant d’aquesta injustícia és la mateixa que queda activada davant una situació sensitiva o corporal de fàstic o repugnància.

_____________

Pots accedir a un vídeo de Redes sobre el tema:


Dalí, ciència i art

3 Novembre 2010

Ciència i filosofia. Ciència i art. L’establiment de vincles o connexions entre filosofia i ciència no només m’entusiasma sinó que ho considero imprescindible; penso que només es pot fer metafísica seriosa o quelcom semblant després d’haver obtingut els corresponents coneixements científics. És per aquesta perspectiva d’establiment de vincles que em meravellà el documental “Dimensión Dalí” (TV2, diumenge 24 d’octubre de 2010) i que lamento haver vist només parcialment; he tingut cura, però, de cercar dades complementàries sobre el tema. El documental mostrava els molts enllaços de l’obra de Dalí amb la ciència més pionera del moment; i que no només en fou coneixedor, sinó que la ciència l’inspirà i es manifesta en les seves creacions. Per tant, ciència i art. Apuntem uns exemples d’aquests vincles dalinians.

 a) Einstein. Són ja molt conegudes les connexions entre la visió dels temps que esbossa Einstein en la seva teoria especial de la relativitat (1905) i els rellotges tous que pintà Dalí en La persistència de la memòria de1931. El temps està vinculat a l’experiència i a la situació de l’observador, ja no un temps absolut com es defensa en la visió clàssica. La persistència de la memòria

b) Freud i la psicoanàlisi. Sigmund Freud publicà al 1900 La interpretació dels somnis, una obra plena de simbologia que incidí profundament en la temàtica de Dalí, arribant a afirmar que Freud era el seu pare. Certament, el món oníric inspirà pluralitat d’obres superrealistes com ara El gran masturbador (1929). El juliol de 1939, Dalí aconseguí visitar Freud; un any abans n’havia fet un retrat.

c) Física atòmica. La física atòmica impactà i marcà l’obra daliniana. Per una banda, la fissió nuclear amb la seva immensa capacitat destructiva; Les tres esfinxs de Bikini de 1947 reprodueixen el bolet atòmic. Per altra, un reconeixement de la composició atòmica de la matèria es manifesta en Galatea de les esferes de 1952.

d) Matemàtica. No només mantenint, òbviament, la proporció àuria en les seves pintures, sinó mantenint contactes amb matemàtics de renom. I en l’obra daliniana El rostre de la guerra (1940-41) es prefiguren els fractals que posteriorment desenvoluparà Benoit Mandelbrot. El Corpus hipercubus, de 1954, és com un exercici matemàtic, exercici  que realitzà tot consultant un matemàtic de renom.

e) Mecànica quàntica. Dalí mostra interès per la mecànica quàntica, especialment pel conjunt d’idees de Heisenberg i Schrödinger. La realitat física ja no és una realitat determinada i objectiva, més aviat és l’observador qui la determina; és l’observador qui concreta l’estat del gat de Schrödinger; gat que apareix en la fotografia feta per Haselman i Dali titulada Dali Atomicus. Dalí fa seves aquestes idees essent la seva obra concrecions de fragments de la realitat.  

f) ADN. Els descobriments de Crick i Watson sobre l’ADN van seduir-lo. Quantes vegades en les seves declaracions va fer referència a l’àcid desoxiribonucleic? L’ADN el fascinava. Connectà personalment amb James Watson i veiem l’àcid representat, entre altres, en l’obra Paisatge amb papallones de 1957.

g) Complexitat dels fenòmens naturals. Les darreres pintures de Dalí evoquen la teoria de les catàstrofes de René Thorm en la que explica la complexitat dels fenòmens naturals, inclosos els humans, mitjançant càlculs matemàtics. La funció o corba representativa el pas de l’estabilitat a inestabilitat, una s allargada, es mostra en obres com  Cua de l’oreneta de 1983. Dalí es relacionà i fou amic de Thorm.  

La ciència és un coneixement inspirador de l’activitat artística de Dalí; la ciència és un coneixement inspirador de l’activitat filosòfica. La filosofia no pot estar al marge de la ciència més pionera del moment.


Les dues imatges més influents del segle XX?

6 Juliol 2010
.

Segurament no sempre es compleix que “una imatge val més que mil paraules”. Com es representaria amb una imatge, per exemple, que una imatge val més que mil paraules? Són les paraules, no les imatges, allò que ens caracteritza com a homo sapiens; les paraules ens han possibilitat sobreviure com espècie. Dit això, cal reconèixer el gran poder, i creixent en el nostre món multimèdia, de les imatges: res comparable a una imatge quant a capacitat d’impacte visual immediat.

Algú ha escrit que el segle XX, a conseqüència de dues fotografies, dues expressives imatges, ha vist com es transformaven les consciències dels éssers humans. Quines són aquestes influents imatges? Primera, la de l’explosió atòmica, a l’any 1945; segona, la imatge del planeta Terra des de l’espai, de l’any 1968. Possiblement no hi ha cap discurs, cap expressió literària, que produeixi un impacte immediat tan gran. Són dues imatges, relacionades amb el poder tecnològic, que mostrem la capacitat emprenedora de l’ésser humà, una en vessant negativa i l’altra en vessant positiva.

Primera explosió atòmica, 1945

Hiroshima

Bomba d’urani sobre la ciutat d’Hiroshima, 6 d’agost de 1945

Els bombardeigs alemanys de 1940 a diferents ciutats d’Anglaterra accelerà la recerca de la possibilitat d’una bomba nuclear; posteriorment arribà la decisió favorable. Unes cinquanta mil persones van treballar en el Projecte Manhattan, a Los Álamos, Nuevo México; fou el projecte d’investigació de més abast mai somniat. Resultat: una bomba d’urani i una bomba de plutoni que van detonar al mes d’agost de 1945 a les ciutats japoneses de, respectivament, Hiroshima i Nagasaki.

La imatge mostra el súmmum de capacitat destructiva al final de la Segona guerra mundial; altres imatges impactants d’aquest moment són les fotografies testimoni de la Shoah o holocaust. Si bé inicialment Einstein signà una carta advertint de la possibilitat de la bomba, posteriorment, al constatar que els nazis estaven lluny d’aconseguir-la, realitzà infructuosos intents d’evitar la seva utilització. Difícilment es pot que aquests  esforços tecnològics han suposat algun benefici per la humanitat.

La Terra des de l’espai, 1968 

Earthrise

La Lluna en primer pla; la Terra, bella i fràgil, al fons

Amb el llançament del coet Sputnik I, l’any 1957, la Unió Sovietica va mostrar el seu lideratge espacial; i el 1961, Yuri Gagarin fou el primer humà en òrbita. Ben aviat, el president Kennedy formulà el repte nord-americà: posar un home  a la Lluna i retornar abans de finalitzar la dècada dels 60. Es calcula que unes quatre-centes mil persones procedents d’unes cent-cinquanta universitats i unes vint mil empreses van assumir el projecte. Resultat: després d’èxits i fracassos, l’any 1968, la nau Apol·lo 8 orbità la Lluna veient la seva tripulació, per primera vegada per part de cap humà, la seva cara oculta. No serà fins el juliol de 1969, amb l’Apol·lo 11, que es posarà el peu al nostre satèl·lit.

El planeta Terra és mostra bell i fràgil; és la nostra casa i cal tenir-ne molta cura: l’ecologia esdevindrà una ciència emergent. La carrera espacial ha estimulat el nostre afany de comprensió de l’univers: la seva formació i evolució; la recerca cosmològica rebrà un fort impuls.


Els grecs… i avui: “De què està fet absolutament tot?”

10 Juny 2010
.

No deixa de sorprendre’m el fet que la primera pregunta de la relació de preguntes de la història del pensament, això si fem cas de les dades epigràfiques o bibliogràfiques conegudes, sigui la referent a la naturalesa de la natura o realitat física. Fragments testimonials com el que segueix els trobem en diversitat d’obres afins al tema: «Desde los orígenes del pensamiento racional, el ser humano, en momentos de lucidez, se ha planteado grandes preguntas: ¿de qué están hechas todas las cosas?…» (Mosterin. Ciéncia viva. Madrid: Espasa, 2001. Pàg.  38). Una d’aquestes grans preguntes,  la primera, és  De què està fet absolutament tot? I aquesta pregunta segueix essent avui una pregunta prioritària que es respon amb la Teoria o Model Estàndard de la realitat.

Les aproximacions que els primers científics o filòsofs grecs donaren a la qüestió es van anar superant: per Tales , l’aigua era el principi primordial universal; per Anaxímenes, l’aire; posteriorment el sicilià Empèdocles reconcilià respostes i establí la teoria dels quatre elements (aigua, aire, foc i terra); donant un pas més, Demòcrit intuí partícules indivisibles o àtoms que es mouen en el buit, històricament aquesta intuïció fou eclipsada per la teoria dels quatre elements. Sempre m’ha admirat que aquesta pregunta encapçali la història de la filosofia: quin salt en l’abstracció no és preguntar-se per un principi originari de tot; només posteriorment sorgiren altres qüestions com per exemple la pregunta per l’ésser humà. I avui, quan el físic Richard Feynman es preguntava pel més important de tots els coneixements físics responia amb l’expressió de l’atomista presocràtic: totes les coses estan fetes d’àtoms.

A la visió actual de la realitat física o, amb més precisió, a l’actual Teoria o Model Estàndard, no s’hi arribà sinó després de múltiples dificultats; vegem-ne, a grans trets, algunes.

–    Calgué acceptar l’existència del buit. (“La natura té horror al buit”, deia Aristòtil: per tant, no existeix).

–    Calgué ressuscitar la visió atòmica de la realitat, eclipsada durant segles a favor de la teoria dels quatre elements (aquí Dalton actuà com a conciliador de posicions).

–    Calgué acceptar que els àtoms no eren “atòmics”, és a dir, indivisibles. (No s’havia paït encara que els àtoms  eren de minúscules dimensions que Thomson descobrí els  electrons).

–    Calgué suposar que dins l’àtom hi havia un nucli central, un nucli que ja Rutherford concloïa que era unes deu mil vegades més petit que el propi àtom.

–    Calgué superar el mateix model atòmic de Rutherford, un model similar al planetari, i representar els electrons en format vibració o ona.

–    Calgué qüestionar el model determinista imperant en la física clàssica i concebre la realitat seguint el principi d’indeterminació o incertesa.

Què estableix  la Teoria o Model Estàndard de la realitat? Estableix dos tipus essencials d’elements conformen la realitat física: els bosons i el fermions.

 Els bosons són el que ordinàriament es coneix per forces o interaccions; aquestes partícules portadores de forces són el ciment que manté units els fermions. Quines forces? La força gravitatòria, la força electromagnètica, la nuclear forta i la nuclear dèbil. (Bosó, en honor al físic indi Satyendra Nath Bose). Els fermions, les partícules o constituents de la matèria, és a dir, els maons de tot l’univers, es divideixen en leptons i quarks; els leptons (lleugers) són l’electró, el neutrí i altres; els quarks, formant hadrons, són els elements que formen els protons i el neutrons. (Fermió, en honor al físic italià Enrico Fermi). Constituents i intercaccions

Certament els filòsofs grecs no parlaven de bosons i fermions, però sí intuïen que més enllà de la varietat física observable, hi bategava una realitat fonamental o principal (arkhé) que començava a fer comprensible el món i nosaltres mateixos.

Els filòsofs presocràtics cercaven un principì unificador partint de l’observació de la varietat, de la multiplicitat, de l’exuberància del món sensible; aquesta tendència a unificar, l’herència dels presocràtics, ha estat una constant en la història del pensament. Avui es manté viva i es concreta en l’aspiració d’una teoria (la Teoria de la Gran Unificació, GUT o Teoria de Tot, TOE) que unifiqui, en una sola fórmula, les quatre forces que actuen en el nostre univers.

Visita CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear): CERN

Il·lustració Model Estàndard: Model

Visita XTEC:  Aulanet