Apunts de Filosofia Política: Pogge, Viroli i Agamben

.

Repasso apunts d’una sessió de Filosofia política que va tenir lloc a la UdG el mes d’abril de 2009. El ponent era el professor Oriol Ferrés i es centrà en alguns aspectes de l’obra de tres pensadors ben actuals: Thomas Pogge, Maurizio Viroli i Giorgio Agamben. Rellegeixo els meus apunts i anoto algunes idees.

 Thomas Pogge i els deures negatius

Thomas Pogge és un pensador alemany, nascut el 1953, que destaca per les seves reflexions sobre el  cosmopolitisme, el nou ordre mundial, i la justícia o injustícia globals (com a conseqüència). El 2002 publicà World Poverty and Human Rights: Cosmopolitan Responsabilities and Reforms. Les seves arrels o influències més rellevants són Kant i Rawls. Parlar de justícia o injustícia globals vol dir, en sintonia amb el nostre món globalitzat, reflexionar sobre qüestions que sobrepassen fronteres, per exemple, la persistència d’una  pobresa extrema per part de mitja humanitat. Pogge advoca per una reforma global de les institucions, per una domesticació del capitalisme.

El seu liberalisme, defensant l’individualisme, i el principi d’universalitat dels drets és el que el porta a parlar més de deures negatius que no pas de deures positius. Els deures positius són aquells que ordenen dur a terme una determinada acció, per exemple, ajudar a un ferit en accident. Els deures negatius són aquells que ordenen una abstenció o una no-col·laboració, per exemple, el deure de no imposar unes regles econòmiques desiguals o de no beneficiar-se d’una situació d’injustícia. Per Pogge, el deure negatiu de no aprofitar-se d’un sistema econòmic injust és més important que el deure positiu d’ajudar els pobres i els països necessitats.

Pogge insisteix en els deures negatius dels més rics cap els més pobres, així el deure d’eradicar la pobresa i això perquè la seva riquesa es basa en la violació dels deures negatius vers els més pobres.  En aplicació d’aquestes reflexions impulsa, entre altres mesures, la creació d’un Fons per l’Impacte de la de Salut (HIT, abans Track2) amb l’objectiu de resoldre els problemes derivats de la manca d’investigació de malalties pròpies dels països pobres.

Maurizio Viroli i el republicanismeMaurizio Viroli, pensador italià nascut el 1952, qüestiona aspectes de les nostres democràcies com ara els aparells burocràtics excloents amb el seu despotisme i amb la conseqüent manca de participació; repensa el concepte de llibertat política i el reformula amb el que anomena Republicanisme. Autor, entre altres, de Repubblicanesimo (Republicanisme, 1999), Il sorriso di Niccolò. Storia di Machiavelli, (El somriure de Maquiavelo, 2000). Influenciat per la tradició republicana, per l’obra de Maquiavel i Rousseau.

Viroli entén per republicanisme la forma política en la que la ciutadania és protagonista i la llibertat política el principi bàsic, no la presumpta democràcia de partits amb polítics professionals fent d’intermediaris. En aquest context, la llibertat no és només l’absència de coacció o de subjecció; sinó més, és l’absència de dependència de la voluntat arbitrària d’altres. L’absència de coacció o interferència és només una “llibertat negativa”; però cal també una altra llibertat, la que permeti superar la dependència de poders arbitraris. Així, doncs, llibertat significa, pel republicanisme, “no ser dependent”, “no tenir amos” (independentment de que siguin bons o dolents).

Així com la democràcia és el “govern del poble”, el republicanisme és el “govern de la llei”. El republicanisme no considera que la suma de vots del poble doni la raó; aquesta està en la força de la llei i de la llibertat comuna. Ja deia Ciceró “som servents de la llei per no ser servents dels homes”.

Un dels objectius de la proposta republicana de Viroli és superar el distanciament entre política i ciutadania; creant un espai cívic de participació i decisió serà possible trencar el creixent abstencionisme polític, especialment negatiu entre els joves.

Giorgio Agamben i el paradigma del camp d’extermini  

Giorgio Agamben, pensador italià nascut el 1942, destaca en l’àmbit de la filosofia política pel seu qüestionament d’una modernitat que ha possibilitat, en el pas dels individus de súbdits a ciutadans, la figura del marginat, de l’exclòs o del que viu als marges. Agamben sospita de la idea de progrés; la mera existència de l’Estat ja és una forma d’excés de dominació, de dominació del cos i de la vida. De Michel Foucault assumeix la idea biopolítica, que és manifesta en el mecanisme de control, per part de l’Estat, de la vida biològica; també influència de Benjamin, de Hannah Arendt, entre altres. De 1995 és l’obra Homo sacer I. Il potere sovrano e la nuda vita;  de 1998, Homo sacer III, Quel che resta di Auschwitz.

Els individus, més que ciutadans, hem esdevingut simples objectes experimentals de la ciència; són els camps de concentració o d’extermini, més que no pas la ciutat, el que ha marcat la pauta del nostre temps. La mateixa biopolítica dels camps, en la que s’experimentava sobre els límits dels humans, és la que es manifesta en l’experimentació mèdica actual: una gestió política o una interferència de poder en la vida.

El camp esdevé el paradigma per analitzar el funcionament del poder i l’organització social. La marginació del camp es repeteix en els individus posat als marge: els ocults, els refugiats, els que no compten, els exiliats de la societat. L’homo sacer, categoria pròpia del pensament d’Agamben, representa aquest individu exclòs de la societat i que pot ser eliminat impunement.

En la categoria de nuda vita o “vida nua” concreta la reducció de l’ésser humà o subjecte a només els seus mínims aspectes d’ésser viu i d’objecte d’experimentació científica o mèdica, deixant de banda totes les altres dimensions humanes. I és aquesta reducció de la vida humana a mera vida animal o planta és el que s’assajà en els camps d’extermini.

La proposta d’alternativa passa per la debilitació de la interferència de l’Estat en la vida de les persones, deixant que aquestes puguin manifestar més la seva humanitat i no vegin reduïdes les diferents dimensions de les seves vides.