Joc de l’ultimàtum (El cervell emotiu al timó)

5 Octubre 2013

.
Imagina que junt amb altres persones ets un dels afortunats que, formant grups de dos, es troben en la següent situació. En cada grup, una persona fa del que podríem anomenar repartidor i l’altra, de receptor.

Al repartidor se li dóna, ben gratuïtament, com baixat del cel, deu euros; però se li imposa la condició que els ha de compartir amb el receptor. Així, per exemple, ell pot quedar-se’n vuit i donar-ne dos a l’altra persona del grup, persona que obté un benefici de dos euros; també podria quedar-se’n set ell i donar-ne tres o quedar-se’n sis i donar-ne quatre, …

Ara bé, el receptor té la darrera paraula. Si ell accepta el repartiment, cadascun es queda amb la seva part. Però si no l’accepta, tots dos ho perden tot. Si el receptor està content amb els dos euros rebuts perquè considera que ja ha fet un guany, el repartidor es quedarà amb els seus vuit euros. Però si el receptor el no accepta el repartiment, tots dos ho perden tot; en aquest cas, ell no obté els dos euros i el repartidor també es queda sense res.

Si tu fossis receptor, acceptaries rebre quatre euros? Acceptaries rebre tres euros? Acceptaries rebre dos euros? Acceptaries rebre un euro?

Aquest és només un dels diferents casos o experiments que el professor Adolf Tobeña exposà en la suggerent conferència que amb el títol El cervell emotiu al timó i dintre el cicle Passejant per nostre cervell tingué lloc a la Casa de Cultura de Girona, el dia 3 d’octubre de 2013, organitzada per la Càtedra Lluís Santaló de  la UdG.

Aquest experiment i d’altres de semblants han estat elaborats per neuroeconomistes. Òbviament en la sessió es van mostrar el resultats de l’aplicació de l’experiment en diferents latituds i contextos socials, evidenciant importants similituds. Quan el receptor no accepta rebre només dos euros, és el cervell emotiu el que actua i no la seva part racional: racionalment és millor rebre dos euros que zero euros. I la mateixa zona cerebral que queda activada davant d’aquesta injustícia és la mateixa que queda activada davant una situació sensitiva o corporal de fàstic o repugnància.

_____________

Pots accedir a un vídeo de Redes sobre el tema:

Anuncis

El desig del desig…

22 Juny 2011
.

Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.  Aquestes són les primeres i conegudes paraules de la novel·la de Lev Tolstoi, Anna Karenina  (Barcelona. Edicions Proa, 1985). El present post, però, no es centra en aquestes paraules sinó en un  fragment del bell mig de la novel·la on es manifesta el desnivell o décalage entre el desig i la seva realització.

La vivència del desig pot ser molt més rica que la mateixa realització del desig. Aquesta és la situació que experimenta el comte Vronsky en relació al seu desig de conquerit l’amor d’Anna.  Malgrat Anna abandona el seu marit i es lliura als seus braços, Vronsky no es sent feliç.

Aquest és el fragment:

Però Vronski, a despit de la realització completa d’allò que havia desitjat durant tant de temps, no era feliç del tot. No va tardar gaire a tenir la sensació que la realització dels seus desigs li fornia només un gra d’arena d’aquella muntanya de felicitat que esperava. Això li palesà l’error etern que cometen els homes en imaginar-se que la felicitat es la realització dels anhels. A la primeria que s’uní amb ella i es posà el vestit de paisà, sentí tota la delícia de la llibertat en general, que abans no coneixia, i de la llibertat de l’amor, i estava content, però no per gaire temps. Aviat tingué la sensació que naixia en la seva ànima el desig del desig: la malenconia. [Pàgina 505 de l’edició citada]

El que escriu Tolstoi és una vivència que s’ha narrat en pluralitat de llenguatges: literari, filosòfic, poètic, musical,… Diferents postres d’aquesta vivència es poden trobar a la secció Àgora de debats de Filòpòlis, concretamente en l’espai que porta per títol:

 Desig versus realització del desig.


Les 11 regles de vida que no aprendràs mai a l’insti

18 Abril 2011
.

Es diu que una conferència que havia de donar Bill Gates, en el seu antic institut, es va reduir a una breu presentació de només aquestes onze regles de vida. Hi ha qui diu que la sessió fou en la universitat on estudià. Hi ha qui diu que aquestes regles no les va escriure Gates sinó que tenen altres orígens. En diferents formats m’han arribat aquestes onze regles que, segons sembla, no s’aprenen en els centres docents.

Regla 1. La vida no és justa; acostuma-t’hi.

Regla 2.  Al món no li importa la teva autoestima. El món espera que aconsegueixis quelcom independentment de que et sentis bé o no amb tu mateix.

Regla 3. No guanyaràs 5.000 dòlars mensuals només sortir de la universitat i no arribaràs a ser vicepresident fins que t’hagis guanyat ambdues coses amb el teu esforç.

Regla 4. Si penses que el teu professor és dur, espera’t a tenir un cap. Aquest sí que no tindrà vocació d’ensenyament ni la paciència requerida.

Regla 5. Dedicar-se a vendre hamburgueses no et treu dignitat. Els teus avis tenien una paraula per definir això: oportunitat.

Regla 6. Si fiques la pota no és culpa dels teus pares així que no ploris per els teus errors, simplement aprèn d’ells.

Regla 7. Abans que tu naixessis els teus pares no eren tan avorrits. Ho van començar a ser en pagar les teves despeses, netejar la teva roba i cuidar-te. Així que abans de començar la teva lluita per les selves verges contaminades per la generació dels teus pares, inicia el camí netejant les coses de la teva pròpia vida, començant per la teva habitació.

Regla 8. A l’escola es pot haver eliminat la diferència entre guanyadors i perdedors, però a la vida real no. A l’escola et donen les oportunitats que necessites per trobar la resposta correcta als teus exàmens i perquè les teves tasques siguin cada cop més fàcils, fins i tot si cal et regalen algun any “extra”. A la vida real cada oportunitat et passa factura.

Regla 9. La vida no es divideix en semestres. No tindràs vacances d’estiu llargues en paradisos llunyans i molt pocs caps s’interessaran per ajudar-te a que et trobis tu mateix. Tot això ho hauràs de fer en el teu temps lliure.

Regla 10. La televisió, el cinema i els videojocs no són la vida diària. En la vida quotidiana la gent de veritat ha de sortir del cafè de la pel·lícula per anar a treballar.

Regla 11.  Sigues amable amb els “nerds” (els més aplicats de la teva classe); hi ha moltes possibilitats que acabis treballant per algun d’ells.


“Impossible motion”: la millor il·lusió òptica del 2010

15 Juny 2010
.

La il·lusió o efecte òptic “Impossible motion”, que juga amb la percepció de les tres dimensions, és creació del japonès Koukichi Sugihara. No és una representació gràfica virtual, sinó una escena real: només cal agafar uns cartons, tallar-los bé, enganxar-los, disposar d’unes boles i … amunt contra la gravetat, aparentment!

A la pàgina web de Sugihara trobareu les instruccions per recrear l’artefacte.


Paradoxa de la llibertat d’elecció

12 Mai 2010
.

En el llibre de Gerd Gigerenzer titulat en castellà “Decisiones instintivas. La inteligencia del inconsciente” (títol original “Gut Feelings”) es fa referència a la  paradoxa de la llibertat d’elecció i es resumeix  afirmant que quantes més opcions tenim, més possibilitats sorgeixen d’experimentar conflicte i més difícil és la decisió; és a dir, arriba un moment que a més opcions més perjudici o insatisfacció.

Insatisfet amb aquesta mínima informació he explorat el tema i, segons sembla, el que ha introduït la paradoxa és el psicòleg nord-americà Barry Schwartz, psicòleg que el 2004 publicà precisament un llibre titulat The Paradox of Choice: Why More Is Less. Barry Schwartz

Schwartz qüestiona el que ell anomena “dogma oficial” de les societats industrials occidentals. Què diu aquest dogma? Proclama que si volem maximitzar el benestar dels ciutadans, hem de maximitzar la llibertat individual i maximitzar la llibertat implica maximitzar les possibilitats d’elecció; breument, que a més possibilitats, més llibertat i, per tant, més benestar.

Però Schwartz argumenta en contra d’aquesta dogma o “evidència”. L’increment de possibilitats o opcions no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció: arriba un punt que a més possibilitats d’elecció, més decepció o insatisfacció. Schwartz no és escàs en la presentació de cassos o situacions negatives davant l’abundor d’opcions; pensem en la pluralitat d’opcions davant la compra d’un mòbil, d’uns texans o d’un paquet de galetes: quantes decisions s’han de prendre!

 La capacitat d’elecció és positiva i, certament, és un exercici de llibertat individual. Ara bé, si les possibilitats sobrepassen un punt òptim, aleshores l’elecció té efectes negatius. En primer lloc i ben paradoxalment, l’elecció comporta paràlisi més que no pas llibertat. Si he d’elegir un llibre d’un llistat de cinquanta, què faig? Si he d’elegir un fons d’inversió d’un llistat de cent fons, què faig? Molt probablement deixaré l’elecció per un altre moment, per demà,  demà per demà. (I una altra paradoxa que penja d’aquesta, comenta Schwartz  fent referència als EUA, és que un pot elegir entre un centenar de sucs de taronja, però només entre dos candidats presidencials).

El segon efecte negatiu és que si decideixo a partir de pluralitat d’opcions, el resultat és menys satisfactori que si decideixo a partir de menys opcions, i això per tres raons: a) per la decepció que suposa pensar que l’alternativa imaginada hauria estat millor que l’elegida, decepció o remordiment que redueix la satisfacció malgrat la decisió hagi estat bona, b) pel turment o substracció de satisfacció que suposa pensar en les moltes oportunitats perdudes al rebutjar o renunciar a les atractives alternatives, c) perquè davant la pluralitat d’opcions s’incrementen les expectatives i alguna ha de ser perfecta, i encara que els resultats de l’elecció siguin bons, s’incrementa la insatisfacció. Per tot això, Barry Schwartz afirma que el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives.

Aquesta paradoxa de l’elecció té a veure amb el que podríem anomenar paradoxa de la llibertat: allò que limita la meva llibertat (els meus condicionants biològics, psicològics, socioculturals, etc) és, al mateix temps, allò que possibilita la llibertat. Podíem aplicar a la llibertat la coneguda metàfora de la coloma que Kant  aplica al coneixement. La coloma, en el seu lliure vol, sofreix la resistència de l’aire, però aquesta resistència és que el que, precisament, li permet volar.