Apunts de Filosofia Política: Pogge, Viroli i Agamben

29 Juny 2010
.

Repasso apunts d’una sessió de Filosofia política que va tenir lloc a la UdG el mes d’abril de 2009. El ponent era el professor Oriol Ferrés i es centrà en alguns aspectes de l’obra de tres pensadors ben actuals: Thomas Pogge, Maurizio Viroli i Giorgio Agamben. Rellegeixo els meus apunts i anoto algunes idees.

 Thomas Pogge i els deures negatius

Thomas Pogge és un pensador alemany, nascut el 1953, que destaca per les seves reflexions sobre el  cosmopolitisme, el nou ordre mundial, i la justícia o injustícia globals (com a conseqüència). El 2002 publicà World Poverty and Human Rights: Cosmopolitan Responsabilities and Reforms. Les seves arrels o influències més rellevants són Kant i Rawls. Parlar de justícia o injustícia globals vol dir, en sintonia amb el nostre món globalitzat, reflexionar sobre qüestions que sobrepassen fronteres, per exemple, la persistència d’una  pobresa extrema per part de mitja humanitat. Pogge advoca per una reforma global de les institucions, per una domesticació del capitalisme.  

El seu liberalisme, defensant l’individualisme, i el principi d’universalitat dels drets és el que el porta a parlar més de deures negatius que no pas de deures positius. Els deures positius són aquells que ordenen dur a terme una determinada acció, per exemple, ajudar a un ferit en accident. Els deures negatius són aquells que ordenen una abstenció o una no-col·laboració, per exemple, el deure de no imposar unes regles econòmiques desiguals o de no beneficiar-se d’una situació d’injustícia. Per Pogge, el deure negatiu de no aprofitar-se d’un sistema econòmic injust és més important que el deure positiu d’ajudar els pobres i els països necessitats.

Pogge insisteix en els deures negatius dels més rics cap els més pobres, així el deure d’eradicar la pobresa i això perquè la seva riquesa es basa en la violació dels deures negatius vers els més pobres.  En aplicació d’aquestes reflexions impulsa, entre altres mesures, la creació d’un Fons per l’Impacte de la de Salut (HIT, abans Track2) amb l’objectiu de resoldre els problemes derivats de la manca d’investigació de malalties pròpies dels països pobres.

Maurizio Viroli i el republicanismeMaurizio Viroli, pensador italià nascut el 1952, qüestiona aspectes de les nostres democràcies com ara els aparells burocràtics excloents amb el seu despotisme i amb la conseqüent manca de participació; repensa el concepte de llibertat política i el reformula amb el que anomena Republicanisme. Autor, entre altres, de Repubblicanesimo (Republicanisme, 1999), Il sorriso di Niccolò. Storia di Machiavelli, (El somriure de Maquiavelo, 2000). Influenciat per la tradició republicana, per l’obra de Maquiavel i Rousseau.

Viroli entén per republicanisme la forma política en la que la ciutadania és protagonista i la llibertat política el principi bàsic, no la presumpta democràcia de partits amb polítics professionals fent d’intermediaris. En aquest context, la llibertat no és només l’absència de coacció o de subjecció; sinó més, és l’absència de dependència de la voluntat arbitrària d’altres. L’absència de coacció o interferència és només una “llibertat negativa”; però cal també una altra llibertat, la que permeti superar la dependència de poders arbitraris. Així, doncs, llibertat significa, pel republicanisme, “no ser dependent”, “no tenir amos” (independentment de que siguin bons o dolents).

Així com la democràcia és el “govern del poble”, el republicanisme és el “govern de la llei”. El republicanisme no considera que la suma de vots del poble doni la raó; aquesta està en la força de la llei i de la llibertat comuna. Ja deia Ciceró “som servents de la llei per no ser servents dels homes”.

Un dels objectius de la proposta republicana de Viroli és superar el distanciament entre política i ciutadania; creant un espai cívic de participació i decisió serà possible trencar el creixent abstencionisme polític, especialment negatiu entre els joves.

Giorgio Agamben i el paradigma del camp d’extermini  

Giorgio Agamben, pensador italià nascut el 1942, destaca en l’àmbit de la filosofia política pel seu qüestionament d’una modernitat que ha possibilitat, en el pas dels individus de súbdits a ciutadans, la figura del marginat, de l’exclòs o del que viu als marges. Agamben sospita de la idea de progrés; la mera existència de l’Estat ja és una forma d’excés de dominació, de dominació del cos i de la vida. De Michel Foucault assumeix la idea biopolítica, que és manifesta en el mecanisme de control, per part de l’Estat, de la vida biològica; també influència de Benjamin, de Hannah Arendt, entre altres. De 1995 és l’obra Homo sacer I. Il potere sovrano e la nuda vita;  de 1998, Homo sacer III, Quel che resta di Auschwitz.

Els individus, més que ciutadans, hem esdevingut simples objectes experimentals de la ciència; són els camps de concentració o d’extermini, més que no pas la ciutat, el que ha marcat la pauta del nostre temps. La mateixa biopolítica dels camps, en la que s’experimentava sobre els límits dels humans, és la que es manifesta en l’experimentació mèdica actual: una gestió política o una interferència de poder en la vida.

El camp esdevé el paradigma per analitzar el funcionament del poder i l’organització social. La marginació del camp es repeteix en els individus posat als marge: els ocults, els refugiats, els que no compten, els exiliats de la societat. L’homo sacer, categoria pròpia del pensament d’Agamben, representa aquest individu exclòs de la societat i que pot ser eliminat impunement.

En la categoria de nuda vita o “vida nua” concreta la reducció de l’ésser humà o subjecte a només els seus mínims aspectes d’ésser viu i d’objecte d’experimentació científica o mèdica, deixant de banda totes les altres dimensions humanes. I és aquesta reducció de la vida humana a mera vida animal o planta és el que s’assajà en els camps d’extermini.

La proposta d’alternativa passa per la debilitació de la interferència de l’Estat en la vida de les persones, deixant que aquestes puguin manifestar més la seva humanitat i no vegin reduïdes les diferents dimensions de les seves vides.


Enquesta-avaluació de la matèria “Filosofia i ciutadania” de 1r de bat. Juny-2010

17 Juny 2010
.

Sempre he pensat que així com els professors avaluem els alumnes, els alumnes també haurien d’avaluar els professors i el desenvolupament de les classes. Conseqüentment, des de fa una colla d’anys, al darrer dia de classe i d’una manera anònima, passo una enquesta-avaluació sobre com han anat les coses i sobre com haurien d’anar pensant en futurs cursos i alumnes. D’entrada ja afirmo que a partir de respostes he aprés i he modificat aspectes del meu disseny de l’activitat docent.

Dels diferents apartats de l’enquesta-avaluació d’aquest curs en comento només tres, els tres que manifesten posicions més majoritàries i representatives. El total d’alumnes que han contestat és d’uns noranta. Si algú ho desitja, pot veure el conjunt de preguntes de l’enquesta-avaluació.

Primer apartat que comento. Es preguntava sobre els continguts del primer i segon blocs temàtics; l’enunciat era:

Del conjunt de temes tractats en el Bloc 1, sobre què és filosofia i les seves parts, i en el Bloc 2, sobre la racionalitat i la veritat, sobre la lògica formal i les fal·làcies, sobre el saber científic i sobre les cosmovisions,
a) quin o quins t’han interessat més?
b) quin o quins s’haurien d’haver tractat més?
c) quin o quins has trobat massa llargs?

Majoritàriament, i no ha deixat de sorprendre’m, es diu que els temes que han interessat més, i no només d’aquests blocs sinó de tot el conjunt del curs, són els temes de lògica formal i les fal·làcies. I no només figuren com els temes que han interessat més sinó com els que s’haurien d’haver tractat més.

Certament, hem vist a classe alguns punts de lògica formal i de fal·làcies. Però a l’hora de programar el proper curs, si a més de considerar els interessos manifestats dels alumnes considero també les seves conveniències educatives, caldrà que incrementi la dedicació als temes de lògica. Potser no és concebible un curs de filosofia sense unes bones pinzellades de lògica, almenys així ho han entès els meus alumnes.

Segon apartat que comento. Es preguntava sobre els continguts del quart i cinquè blocs temàtics; l’enunciat era:

 Dels temes tractats en els Bloc 4 i 5, sobre la llibertat i el determinisme, sobres les principals teories ètiques, sobre la tecnologia i les seves implicacions socials, sobre el poder polític i la seva legitimitat, sobre la democràcia,
a) quin o quins t’han interessat més?
b) quin o quins s’haurien d’haver tractat més?
c) quin o quins has trobat massa llargs?

Força alumnes afirmen que han trobat interessant la temàtica entorn de la llibertat. Però força consideren que els temes d’ètica, especialment les principals teories ètiques, els han trobat massa llargs. Alguns comenten que bastants continguts corresponents a aquests blocs (ètica i política) ja els havien tractat en anteriors cursos (assignatures Ciutadania i Ètica) i que, per tant, eren repetitius.

Tercer apartat que comento. La segona part de l’enquesta-avaluació pregunta no sobre els continguts, sinó sobre qüestions de metodologia i sobre activitats a realitzar; un enunciat era:

Trobes adequada la lectura d’un llibre amb les corresponents aportacions, amb un treball escrit i una exposició oral?

Absolutament tots els alumnes han trobat molt adequada aquesta activitat, que anomenen “recensió”. En què consisteix? Els alumnes, formant grups de dos o tres, trien un llibre d’un llistat proposat   i han d’elaborar un treball escrit amb dues parts: primera, recopilació personal de les idees bàsiques del llibre; segona, aportacions sobre les idees seleccionades consultant altres fonts. En un segon moment, una exposició oral a classe, d’uns vint minuts, d’aquetes dues parts; finalment, un torn de preguntes sobre aspectes formals i de contingut.

Considero molt recomanable aquesta activitat. Els alumnes entren en contacte amb tants llibres com grups hi ha a classe, capten arguments i opinions dels seus companys, desenvolupen exposicions orals algunes d’elles molt acurades,… Escasses vegades, en enquesta-avaluació d’anys anteriors m’he trobat en valoracions negatives d’aquesta activitat; a més, considerant que resta temps al desenvolupament normal dels temes del programa i que, per tant, alguns els han d’estudiar per ells mateixos.

Agraeixo molt als meus alumnes que portin a terme aquesta valoració del curs. Si la percepció subjectiva de com van les coses es contrasta amb les impressions dels alumnes, és més fàcil corregir errors i millorar la pròpia activitat docent.