Tancats amb clau

25 Setembre 2016

Text final de l’article d’opinió Dialogar de José Ignacio González, publicat a La Vanguardia el dia 23 de setembre de 2016:

“Dialogar és simplement cedir: deixar-se travessar per la paraula de l’altre (dia-logos) fins que aquella ferida arrenqui concessions parcials, i per les dues parts.”

“… fa nou segles, els cardenals que havien d’elegir Papa van passar exactament dos anys sense posar-se d’acord en qui escollir (apel·lant sens dubte a grans paraules que sonen bé per justificar el seu desacord). Fins que l’anomenat populatxo se’n va atipar i va decidir tancar-los amb clau, sense aliment ni aigua, fins que es posessin d’acord. I vet aquí que cinc dies després ja teníem Papa nou. I, per cert, un Papa sant (sant Celestí V). I si alguna cosa d’això servís també per als polítics?”

Tancats amb clau

Tancats amb clau, fins que es posin d’acord

 

 


No fer els deures (polítics)…, no s’ha de penalitzar?

21 Abril 2010
.

Si els alumnes han de fer els deures, molt més les persones que tenen una responsabilitat política. I si els estudiants, per no haver respost satisfactòriament, poden suspendre i, per tant, ser penalitzats, també s’hauria d’aplicar aquesta exigència als nostres polítics i altres persones que ocupen llocs en les institucions. Quan persones adultes, que han assumit voluntàriament responsabilitats, incompleixen els seus deures envers la col·lectivitat, no s’han de penalitzar? Desgraciadament sofrim massa mostres d’incompliments no penalitzats!

Amb el temps que portem de crisi econòmica i amb la dificultat que suposa superar-la, no és deure de tots els que tenen responsabilitats polítiques assolir un pacte conjunt? Certament, que els líders polítics pactin o arribin a un acord conjunt sobre les mesures a prendre en una situació com la present no és garantia d’èxit; ara bé, l’impacte social seria positiu: no només disposaríem de més possibilitats de trobar el camí de sortida amb la conjunció d’estratègies sinó que també es generaria confiança i pujaria la malmesa reputació dels líders polítics.

Una altra mostra; en aquest cas, de doble incompliment. Després de quasi quatre anys de “reflexions”, el Tribunal Constitucional encara no ha fets els seus deures sobre quant a  l’Estatut de Catalunya. Si una institució no és eficient a l’hora de resoldre un afer com aquest, què vol dir? Que no sap què fer, perquè altres poders el controlen? Que no l’interessa fer res, només deixar passar el temps? Que considera millor no fer res, perquè Catalunya ja ha decidit…? En tot cas, ineficiència insostenible i que es paga cara. I una altra abdicació de deure s’ha d’imputar als líders polítics que no han renovat els quatre membres del Constitucional ja caducats. Un cas més que manifesta una voluntat política d’eficiència ben minsa. No passa el mateix en altres àmbits de l’administració com ara en el de la recaptació d’impostos.

Alternatives? Com en moltes tasques que realitzem els humans, la voluntat per fer el que cal és bàsica. Com potenciar la voluntat (si és que ens interessa) dels nostres polítics i d’altres membres de les institucions?

Què passaria si, per exemple a l’hora de pactar solucions davant la crisi econòmica i l’atur que implica, els nostres líders polítics, mantenint la proporció parlamentaria, es tanquessin ja no a pa i aigua però tampoc amb excés de luxes i no poguessin sortir de la seva reclusió fins arribar a un pacte? Què passaria? Penso que ben aviat arribarien a un acord, acord del qual en serien responsables i n’haurien de donar compte.

Què passaria si, ara en relació al cas del Constitucional, per cada mes d’endarreriment de la sentència es penalitzés els seus membres amb una reducció del deu per cent del seu sou?  Molt probablement s’espavilarien pactant una sentència o, encara millor, acordant que no cal sentència perquè a) el Parlament ja ha aprovat l’Estatut, b) el poble de Catalunya l’ha ratificat i c) el seu funcionament no ha pertorbat el funcionament de l’Estat.