Leibniz, commemorant els 300 anys

23 Novembre 2016

Gottfried Wilhelm Leibniz naixé el 1646 a Leipzig i morí el 14 de novembre de 1716 a Hannover. Ara commemorem els 300 anys de la mort d’aquest polifacètic pensador racionalista que mostrà gran universalitat d’interessos. Les seves obres donen testimoni del domini de pràcticament tots els àmbits del coneixement humà. Als 21 anys es doctorà en dret, però destacà en filosofia, matemàtica, lògica, física, lingüística, etc.

gottfried-leibniz

Leibniz és caracteritzat com a pensador racionalista, però un racionalista que accepta i incorpora idees de pensadors no racionalistes, així dels empiristes anglesos, assolint així rellevants aportacions. Un pensador obert a les idees dels altres: tot un exemple.

Leibniz ocupa un reconegut lloc en la història de la matemàtica: descobreix, al mateix temps que Newton, el càlcul infinitesimal, és a dir, el càlcul de derivades i integrals. Se sap que de jove s’apassionà per la lògica sil·logística aristotèlica. Tota la seva vida procurarà descobrir una forma de matemàtica generalitzada, que ell anomenà Characteristica Universalis, amb la qual creia possible de substituir el pensament pel càlcul. Aplica el simbolisme algèbric a la lògica formal; és un dels fundadors de la lògica matemàtica. Cal dir que els seus treballs de lògica s’inspiren en els tractats lògics del mallorquí Ramon Llull.

En l’àmbit de la física formulà la llei de la conservació de l’energia, la matèria no és només extensió com afirmava Descartes, és també energia. Les seves mònades són punts inextensos d’energia.

Leibniz féu profundes aportacions psicològiques: molt abans de Freud ja parlà de dimensions inconscients en la persona. Es dedicà també a l’economia, arribant a dissenyar projectes d’explotació de mines. Com a historiador Leibniz és admirable, marca un retorn a l’estudi dels documents originals, és a dir, a les fonts d’informació. Leibniz és filòleg: desenvolupa estudis sobre l’antiga llengua alemanya i l’antiga llengua celta, tot analitzant textos amb escriptura xinesa. Expert en dret, intervingué en complicats temes jurídics. Reflexionà profundament sobre qüestions polítiques: després de la Guerra del Trenta Anys de la qual en sorgí una Alemanya fragmentada, ell portà a terme iniciatives políticoreligioses per la unió d’Alemanya. Durant gran part de la seva vida exercí de diplomàtic i home de cort: conseller de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Tractà també temes de teologia: redactà una justificació de Déu i de la providència davant el mal al món i, per altra banda, féu intents amb per a la unificació de les esglésies cristianes separades.

Coneixedor dels autors grecs i llatins clàssics i de la nova ciència, aspirà a harmonitzar i conciliar pensament antic i ciència moderna.

Clica damunt de Leibniz a l’Escola d’Atenes Moderna de Filòpolis i obtén més sobre el seu pensament:

Anuncis

Els bromistes del parlament català

28 Setembre 2010
.

Mentre el  parlament de Catalunya acabava de “blindar” els correbous, a classe d’Història de la Filosofia amb alumnes de 2n de bat, Sòcrates ens il·luminava dient-nos que aquells que ens volen fer empassar contradiccions són uns bromistes; i que també són insolents i temeraris.

Plató, en Apologia de Sòcrates, recrea el judici i condemna a mort de Sòcrates; reprodueix el suposat diàleg entre Meletos, honorable i patriota, i Sòcrates. Això és el que respon Sòcrates a les paraules de denúncia d’aquest Meletos:

…..  “A mi em sembla, atenesos, que aquest home (Meletos) és un insolent i un temerari, que per pura insolència i temeritat i com un cop de jove ha formulat aquesta acusació. Hom diria que vol posar un enigma per tal de provar-nos! «A veure si el savi Sòcrates s’adonarà que jo faig broma i em contradic, o bé enganyaré a ell i als altres que ens escolten.» Car a mi em sembla que en la seva acu­sació es contradiu talment com si digués: «Sòcrates és culpable de no creure en els déus, però creu en els déus.» I això no és res més que estar de broma.” PLATÓ, Apologia, 27a.

“Sòcrates creu en els déus i Sòcrates no creu en els déus”,  a aquesta contradicció mena l’argumentació de Meletos. Una altra contradicció: “És punible maltractar els toros i no és punible maltractar els toros” (28 de juliol de 2010 i 22 de setembre de 2010, respectivament). Aclariments: no s’ha de maltractar o torturar tant fins el punt de provocar la mort física, només fins al punt de provocar un trastorn psíquic.

Una democràcia en la que els seus parlamentaris poden permetre’s el luxe de cometre impunement contradiccions d’aquesta mena és una democràcia malalta: cal una cura, una reformulació de la democràcia. Sembla que un país hauria d’excloure de les seves més elevades institucions aquelles persones que desconeixen els principis bàsics de la lògica. Prenc en molta consideració les paraules de Wittgenstein segons les quals la lògica i l’ètica són fonamentalment el mateix, no són res més que el deure envers un mateix: si cau la lògica, cau l’ètica.

A força dels nostres polítics sembla que no els interessi que els ciutadans anem forts en lògica. Lamento que en la vigent reforma educativa (de moment ja van tres cursos) els estudiants de batxillerat ja no han d’estudiar res de lògica. Ara s’ha desconsiderat la necessitat de saber, per exemple, què és i com és una argumentació per reducció a l’absurd. Potser es pretén que, així debilitats i amb menys defenses intel·lectuals, quan els bromistes ens vulguin fer empassar contradiccions o incoherències (com prometre una cosa i fer-ne una altra), ja no ens n’adonarem?