Erasme i Luter. Contrasts

30 Mai 2017

Malgrat la inicial voluntat d’entesa, l’agudització de posicions féu més i més difícil la conciliació entre l’humanista Erasme de Rotterdam (1467-1536), que el 1509 havia escrit l’Elogi de la follia, i el reformador Martí Luter (1483-1546), que el 1517 -aquest any commemorem el 500è aniversari- havia escrit i publicat les seves 95 Tesis a Wittenberg. Les respectives concepcions sobre la naturalesa i la llibertat humanes, amb les seves corresponents implicacions, esdevingueren aviat irreconciliables.

L’humanista Erasme i el reformador Luter compartien crítica i rebuig de la corrupció eclesiàstica; Luter seguí inicialment les passos d’Erasme en aquesta crítica, ambdós exigien una urgent regeneració del clergat. Compartien la necessitat, d’una manera radical i personal en Luter i respectant la tradició en Erasme, d’un apropament o retorn a les Sagrades Escriptures, tot alliberant-se així de les normes externes no presents en el missatge bíblic. Compartien un rebuig de la espiritualitat convencional i exterior oposada a l’autenticitat evangèlica. Les diferències, però, inicialment contingudes, es van anar fent profundes.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero  arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

En una carta de 1519 dirigida a Erasme, Luter elogia l’obra d’aquest i en certa manera n’espera suport; l’humanista, però, només manifesta un compromís de neutralitat en la pugna entre el reformador i Roma. Posteriorment, encara cercarà reduir aquesta pugna i reconciliar els antagonismes polítics i teològics. Finalment, ja oficialitzada l’excomunió papal de Luter el 1521, Erasme es veié obligat a refutar les tesis luteranes bàsiques en el seu llibre de 1524 De libero arbitrio (Del lliure albir), que a més de defensar la llibertat humana és una crítica de les tesis luteranes. Llibre al qual respongué Luter el 1525 amb De servo arbitrio (Del serf albir), on argumenta que “llibertat”, entesa com a lliure albir, és una paraula buida.

Erasme i Luter tenen plantejaments radicalment oposats sobre l’ésser humà i la seva llibertat. L’ésser humà defensa Luter, està marcat negativament pel pecat original, és a dir, està determinat per la maldat; d’ell no en poden sortir les accions o obres que li permetrien guanyar-se la salvació. Creure que l’ésser humà es por guanyar la salvació ja és una mostra condemnable d’orgull i predicar que amb les almoines que hom pot donar per aconseguir indulgències s’obté una promesa de salvació és una immoralitat. La salvació només pot venir de Déu, que dota els escollits amb la gràcia de la fe. Luter, ben allunyat de la filosofia i del món dels clàssics, considera incompatibles l’afirmació de l’omnipotència divina i la llibertat humana; l’ésser humà està totalment subordinat a aquesta omnipotència, tot el que el és, depèn de Déu.

L’humanista Erasme, tolerant i amic dels clàssics, no comparteix aquesta visió tan negativa de l’ésser humà. Defensa el valor i la dignitat humanes, que es manifesten en la seva llibertat i capacitat d’acostar-se a Déu amb les seves obres, des les quals n’és responsable. En l’activitat humana s’hi reconeix mèrit i responsabilitat. La salvació personal, vital tema del moment, s’explica per la concurrència de dos factors, la gràcia concedida per Déu i la pròpia natura humana amb una llibertat que possibilita l’actuació d’acord amb els preceptes divins.

 


Més sobre Erasme
Més sobre Luter
Anuncis

Paradoxa de la llibertat d’elecció

12 Mai 2010
.

En el llibre de Gerd Gigerenzer titulat en castellà “Decisiones instintivas. La inteligencia del inconsciente” (títol original “Gut Feelings”) es fa referència a la  paradoxa de la llibertat d’elecció i es resumeix  afirmant que quantes més opcions tenim, més possibilitats sorgeixen d’experimentar conflicte i més difícil és la decisió; és a dir, arriba un moment que a més opcions més perjudici o insatisfacció.

Insatisfet amb aquesta mínima informació he explorat el tema i, segons sembla, el que ha introduït la paradoxa és el psicòleg nord-americà Barry Schwartz, psicòleg que el 2004 publicà precisament un llibre titulat The Paradox of Choice: Why More Is Less. Barry Schwartz

Schwartz qüestiona el que ell anomena “dogma oficial” de les societats industrials occidentals. Què diu aquest dogma? Proclama que si volem maximitzar el benestar dels ciutadans, hem de maximitzar la llibertat individual i maximitzar la llibertat implica maximitzar les possibilitats d’elecció; breument, que a més possibilitats, més llibertat i, per tant, més benestar.

Però Schwartz argumenta en contra d’aquesta dogma o “evidència”. L’increment de possibilitats o opcions no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció: arriba un punt que a més possibilitats d’elecció, més decepció o insatisfacció. Schwartz no és escàs en la presentació de cassos o situacions negatives davant l’abundor d’opcions; pensem en la pluralitat d’opcions davant la compra d’un mòbil, d’uns texans o d’un paquet de galetes: quantes decisions s’han de prendre!

 La capacitat d’elecció és positiva i, certament, és un exercici de llibertat individual. Ara bé, si les possibilitats sobrepassen un punt òptim, aleshores l’elecció té efectes negatius. En primer lloc i ben paradoxalment, l’elecció comporta paràlisi més que no pas llibertat. Si he d’elegir un llibre d’un llistat de cinquanta, què faig? Si he d’elegir un fons d’inversió d’un llistat de cent fons, què faig? Molt probablement deixaré l’elecció per un altre moment, per demà,  demà per demà. (I una altra paradoxa que penja d’aquesta, comenta Schwartz  fent referència als EUA, és que un pot elegir entre un centenar de sucs de taronja, però només entre dos candidats presidencials).

El segon efecte negatiu és que si decideixo a partir de pluralitat d’opcions, el resultat és menys satisfactori que si decideixo a partir de menys opcions, i això per tres raons: a) per la decepció que suposa pensar que l’alternativa imaginada hauria estat millor que l’elegida, decepció o remordiment que redueix la satisfacció malgrat la decisió hagi estat bona, b) pel turment o substracció de satisfacció que suposa pensar en les moltes oportunitats perdudes al rebutjar o renunciar a les atractives alternatives, c) perquè davant la pluralitat d’opcions s’incrementen les expectatives i alguna ha de ser perfecta, i encara que els resultats de l’elecció siguin bons, s’incrementa la insatisfacció. Per tot això, Barry Schwartz afirma que el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives.

Aquesta paradoxa de l’elecció té a veure amb el que podríem anomenar paradoxa de la llibertat: allò que limita la meva llibertat (els meus condicionants biològics, psicològics, socioculturals, etc) és, al mateix temps, allò que possibilita la llibertat. Podíem aplicar a la llibertat la coneguda metàfora de la coloma que Kant  aplica al coneixement. La coloma, en el seu lliure vol, sofreix la resistència de l’aire, però aquesta resistència és que el que, precisament, li permet volar.