Dalí, ciència i art

3 Novembre 2010

Ciència i filosofia. Ciència i art. L’establiment de vincles o connexions entre filosofia i ciència no només m’entusiasma sinó que ho considero imprescindible; penso que només es pot fer metafísica seriosa o quelcom semblant després d’haver obtingut els corresponents coneixements científics. És per aquesta perspectiva d’establiment de vincles que em meravellà el documental “Dimensión Dalí” (TV2, diumenge 24 d’octubre de 2010) i que lamento haver vist només parcialment; he tingut cura, però, de cercar dades complementàries sobre el tema. El documental mostrava els molts enllaços de l’obra de Dalí amb la ciència més pionera del moment; i que no només en fou coneixedor, sinó que la ciència l’inspirà i es manifesta en les seves creacions. Per tant, ciència i art. Apuntem uns exemples d’aquests vincles dalinians.

 a) Einstein. Són ja molt conegudes les connexions entre la visió dels temps que esbossa Einstein en la seva teoria especial de la relativitat (1905) i els rellotges tous que pintà Dalí en La persistència de la memòria de1931. El temps està vinculat a l’experiència i a la situació de l’observador, ja no un temps absolut com es defensa en la visió clàssica. La persistència de la memòria

b) Freud i la psicoanàlisi. Sigmund Freud publicà al 1900 La interpretació dels somnis, una obra plena de simbologia que incidí profundament en la temàtica de Dalí, arribant a afirmar que Freud era el seu pare. Certament, el món oníric inspirà pluralitat d’obres superrealistes com ara El gran masturbador (1929). El juliol de 1939, Dalí aconseguí visitar Freud; un any abans n’havia fet un retrat.

c) Física atòmica. La física atòmica impactà i marcà l’obra daliniana. Per una banda, la fissió nuclear amb la seva immensa capacitat destructiva; Les tres esfinxs de Bikini de 1947 reprodueixen el bolet atòmic. Per altra, un reconeixement de la composició atòmica de la matèria es manifesta en Galatea de les esferes de 1952.

d) Matemàtica. No només mantenint, òbviament, la proporció àuria en les seves pintures, sinó mantenint contactes amb matemàtics de renom. I en l’obra daliniana El rostre de la guerra (1940-41) es prefiguren els fractals que posteriorment desenvoluparà Benoit Mandelbrot. El Corpus hipercubus, de 1954, és com un exercici matemàtic, exercici  que realitzà tot consultant un matemàtic de renom.

e) Mecànica quàntica. Dalí mostra interès per la mecànica quàntica, especialment pel conjunt d’idees de Heisenberg i Schrödinger. La realitat física ja no és una realitat determinada i objectiva, més aviat és l’observador qui la determina; és l’observador qui concreta l’estat del gat de Schrödinger; gat que apareix en la fotografia feta per Haselman i Dali titulada Dali Atomicus. Dalí fa seves aquestes idees essent la seva obra concrecions de fragments de la realitat.  

f) ADN. Els descobriments de Crick i Watson sobre l’ADN van seduir-lo. Quantes vegades en les seves declaracions va fer referència a l’àcid desoxiribonucleic? L’ADN el fascinava. Connectà personalment amb James Watson i veiem l’àcid representat, entre altres, en l’obra Paisatge amb papallones de 1957.

g) Complexitat dels fenòmens naturals. Les darreres pintures de Dalí evoquen la teoria de les catàstrofes de René Thorm en la que explica la complexitat dels fenòmens naturals, inclosos els humans, mitjançant càlculs matemàtics. La funció o corba representativa el pas de l’estabilitat a inestabilitat, una s allargada, es mostra en obres com  Cua de l’oreneta de 1983. Dalí es relacionà i fou amic de Thorm.  

La ciència és un coneixement inspirador de l’activitat artística de Dalí; la ciència és un coneixement inspirador de l’activitat filosòfica. La filosofia no pot estar al marge de la ciència més pionera del moment.


Els grecs… i avui: “De què està fet absolutament tot?”

10 Juny 2010
.

No deixa de sorprendre’m el fet que la primera pregunta de la relació de preguntes de la història del pensament, això si fem cas de les dades epigràfiques o bibliogràfiques conegudes, sigui la referent a la naturalesa de la natura o realitat física. Fragments testimonials com el que segueix els trobem en diversitat d’obres afins al tema: «Desde los orígenes del pensamiento racional, el ser humano, en momentos de lucidez, se ha planteado grandes preguntas: ¿de qué están hechas todas las cosas?…» (Mosterin. Ciéncia viva. Madrid: Espasa, 2001. Pàg.  38). Una d’aquestes grans preguntes,  la primera, és  De què està fet absolutament tot? I aquesta pregunta segueix essent avui una pregunta prioritària que es respon amb la Teoria o Model Estàndard de la realitat.

Les aproximacions que els primers científics o filòsofs grecs donaren a la qüestió es van anar superant: per Tales , l’aigua era el principi primordial universal; per Anaxímenes, l’aire; posteriorment el sicilià Empèdocles reconcilià respostes i establí la teoria dels quatre elements (aigua, aire, foc i terra); donant un pas més, Demòcrit intuí partícules indivisibles o àtoms que es mouen en el buit, històricament aquesta intuïció fou eclipsada per la teoria dels quatre elements. Sempre m’ha admirat que aquesta pregunta encapçali la història de la filosofia: quin salt en l’abstracció no és preguntar-se per un principi originari de tot; només posteriorment sorgiren altres qüestions com per exemple la pregunta per l’ésser humà. I avui, quan el físic Richard Feynman es preguntava pel més important de tots els coneixements físics responia amb l’expressió de l’atomista presocràtic: totes les coses estan fetes d’àtoms.

A la visió actual de la realitat física o, amb més precisió, a l’actual Teoria o Model Estàndard, no s’hi arribà sinó després de múltiples dificultats; vegem-ne, a grans trets, algunes.

–    Calgué acceptar l’existència del buit. (“La natura té horror al buit”, deia Aristòtil: per tant, no existeix).

–    Calgué ressuscitar la visió atòmica de la realitat, eclipsada durant segles a favor de la teoria dels quatre elements (aquí Dalton actuà com a conciliador de posicions).

–    Calgué acceptar que els àtoms no eren “atòmics”, és a dir, indivisibles. (No s’havia paït encara que els àtoms  eren de minúscules dimensions que Thomson descobrí els  electrons).

–    Calgué suposar que dins l’àtom hi havia un nucli central, un nucli que ja Rutherford concloïa que era unes deu mil vegades més petit que el propi àtom.

–    Calgué superar el mateix model atòmic de Rutherford, un model similar al planetari, i representar els electrons en format vibració o ona.

–    Calgué qüestionar el model determinista imperant en la física clàssica i concebre la realitat seguint el principi d’indeterminació o incertesa.

Què estableix  la Teoria o Model Estàndard de la realitat? Estableix dos tipus essencials d’elements conformen la realitat física: els bosons i el fermions.

 Els bosons són el que ordinàriament es coneix per forces o interaccions; aquestes partícules portadores de forces són el ciment que manté units els fermions. Quines forces? La força gravitatòria, la força electromagnètica, la nuclear forta i la nuclear dèbil. (Bosó, en honor al físic indi Satyendra Nath Bose). Els fermions, les partícules o constituents de la matèria, és a dir, els maons de tot l’univers, es divideixen en leptons i quarks; els leptons (lleugers) són l’electró, el neutrí i altres; els quarks, formant hadrons, són els elements que formen els protons i el neutrons. (Fermió, en honor al físic italià Enrico Fermi). Constituents i intercaccions

Certament els filòsofs grecs no parlaven de bosons i fermions, però sí intuïen que més enllà de la varietat física observable, hi bategava una realitat fonamental o principal (arkhé) que començava a fer comprensible el món i nosaltres mateixos.

Els filòsofs presocràtics cercaven un principì unificador partint de l’observació de la varietat, de la multiplicitat, de l’exuberància del món sensible; aquesta tendència a unificar, l’herència dels presocràtics, ha estat una constant en la història del pensament. Avui es manté viva i es concreta en l’aspiració d’una teoria (la Teoria de la Gran Unificació, GUT o Teoria de Tot, TOE) que unifiqui, en una sola fórmula, les quatre forces que actuen en el nostre univers.

Visita CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear): CERN

Il·lustració Model Estàndard: Model

Visita XTEC:  Aulanet


Genètica i epigenètica (març 2010)

13 Març 2010
.

Molt interessant el capítol de Redes titulat Los dos códigos que gobiernan la vida. I la meva entusiasta felicitació a Eduard Punset per tota la seva tasca de divulgació científica. Jo sóc dels ques estan convençuts de que tota recerca filosòfica ha de partir de les dades científiques; i les diferents entrevistes del programa Redes, des del meu punt de vista, ajuden a obrir-se camí en aquesta perspectiva. El científic entrevistat és el genetista Thomas Gingeras.

Més enllà de la genètica, l’epigenètica ens mostra que hi ha altres elements que són tan importants com els propis gens. El model clàssic de la genètica defensa que les regions més importants del genoma són les que codifiquen proteines, base de la formació de la vida; a les altres parts o regions, no se les considerava i fins i tot foren anomenades “gens brosa”. Seguint amb aquest model, les regions d’ADN codificadores de proteines produeixen còpies d’ARN, el missatger entre ADN i proteines.

Aquesta funció reduïda a missatger de l’ARN és el que s’està qüestionant. Recordem que, en l’evolució de la vida, les primeres molècules eren d’ARN, passant posteriorment a ADN, molt més estable. Avui es tendeix a considerar que l’ARN compleix una funció pròpia, una funció relacionada amb un segon codi, el codi epigenètic, un codi que té a veure amb l’ambient o entorn i que manté gravades determinades marques que també governen la vida.

En la cèl·lula, l’ADN no està sol, està voltat d’ARN i d’unes proteines anomenades histones; en aquestes molècules queden registrades les nostres interaccions amb l’ambient (per exemple, la dieta) formant les modificacions o marques epigenètiques. Una analogia: es comparable l’ADN a la memòria d’un ordinador en la que hi ha, dispersos i partits, fragments d’arxiu; però cal un programa, per exemple un processador word, per reconstruir el document a partir dels fragments. Així, el programa que organitza els fragments, els fragments genètics dispersos en els cromosomes, està format per elements epigenètics, és a dir, marques provinents de l’ambient.

El genetista Gingeras, con el genetista Manel Estaller, defensen que l’entorn actua en la forma com els gens es regulen i expressen; les marques epigenètiques modulen els gens, potenciant-los o anul·lant-los. El que no està clar de moment és si aquestes marques epogenètiques són o no heretables; en cas afirmartiu suposaria un apropament a les posicions lamarkianes.