Luter, una profunda inquietud religiosa. Apunts de lectura

21 Setembre 2017

La Reforma com a moviment religiós i teològic, dins del seu corresponent context econòmic, polític i social, és la temàtica del llibre de Geoffrey R. ELTON titulat La Europa de la Reforma. 1517-1559. Any 1517, evocant el 31 d’octubre de 1517, dia que segons tradició, Martin Luter, professor de teologia a la Universitat de Wittenberg, clavà a la porta de l’església del castell un full en el que exposava 95 tesis atacant, entre altres abusos, la venda de les indulgències amb les que es comprava el perdó diví dels pecats. La proclama fou una guspira que inicià el procés de trencament amb Roma. Any 1559, evocant la mort del papa Pau IV, gran enemic de l’emperador Carles V (mort al setembre de 1558); el papa havia declarat la guerra a l’emperador i veia en els objectius imperials d’unitat un enfortiment d’aquest i un debilitament de la figura papal; amb la mort de Pau IV (creador de l’Index librorum prohibitorum, 1559) s’acabà un estil ben negatiu d’actuació papal, el seu successor, Pius IV, mostrà viu interès en reformar l’església de Roma.

El llibre d’Elton es centra en la Reforma, però ofereix, amb molt de detall, una visió d’altres aspectes il·luminadors de l’avenç del moviment reformador. Martin Luther (1483-1546) i l’emperador Carles V són els protagonistes, però es dediquen capítols a altres reformadors afins o oposats a Luter i igualment a pluralitat de referències a l’actitud i estratègies de diferents prínceps alemanys.

Foren extraordinaris els esforços de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles V, per evitar el cisma. Sempre fou conscient d’una missió divina consistent en mantenir la unitat de l’Imperi sota una mateixa fe. Fou un emperador amb ideals i objectius medievals fora ja de temps. Es comenta que, al quedar vacant la corona de l’Imperi amb la mort de Maximilià el gener de 1519, es presentaren per obtenir aquest títol candidats rivals, així Enric VIII d’Anglaterra i Francesc I de França. Als set prínceps electors els desagradava el gran poder dels Habsburg, però després d’aconseguir concessions constitucionals i enormes quantitats de diners, el candidat Carles fou elegit emperador el juny de 1519. Es recorda que en aquest segle Alemanya estava molt fragmentada i l’autoritat imperial limitada. Hi havia un gran nombre de prínceps independents amb els seus propis territoris, entre ells els set prínceps electors, tres d’ells eclesiàstics. Hi havia unes 85 ciutats imperials, que només reconeixien l’autoritat de l’emperador. Hi havia abundants cavallers imperials, els Reichsritter, petits nobles, senyors de petits territoris i exèrcit, que es posaven al servei de qui els convenia.

Ja des dels anys de formació vivia Martí Luter una sincera set de Déu, però obsessivament sentia el pes dels seus pecats; una personalitat angoixada i turmentada per la seva salvació. Partint de la lectura de les Cartes de sant Pau i de textos de sant Agustí, arribà al convenciment de que el que justifica o salva a l’home és la fe i només la fe; les paraules sola fide es convertiren en la contrasenya de la Reforma. Ni obres ascètiques, ni obres de caritat, ni oració, ni dejuni, ni mortificacions justifiquen o salven; només la fe en Déu, que no és altra cosa que confiar plenament en la paraula de l’Evangeli. L’atac a les indulgències era un atac a un promès camí de salvació oposat al missatge evangèlic: les indulgències suposaven un rebuig al nucli de la seva teologia. Així ho proclamava en les seves 95 tesis fetes públiques el dia 31 d’octubre de 1517.

Wittenberg. Porta de l’església del castell

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Jerusalem. Israel (agost 2012 – 3/5)

12 Setembre 2012
.

Persones de les tres religions monoteistespoblen carrers, cases i espais religiosos de Jerusalem. Jueus amb vestit i barret negre ortodoxa i jueus només amb la kipà; cristians catòlics, ortodoxes, armenis i coptes; musulmans amb gel·labes o sense. Seguir els cants o pregàries de persones d’aquestes diferents creences esdevé una commovedora vivència

La ciutat antiga de Jerusalem, tota ella completament emmurallada, integra un barri musulmà, a la part nord i s’hi pot entrar per la porta de Damasc; també la Via Dolorosa i l’Esplanada de les Mesquites es troben en aquest sector. Integra un barri cristià, a la part oest, amb la emblemàtica Basílica del Sant Sepulcre. Un barri armeni, més cap al sud, amb la fortalesa Ciutadella i Torre de David. I un barri jueuen el que destaca la plaça del Mur Occidental o de les Lamentacions.

Aquesta antiga ciutat custodia les tres pedres símbols de les tres religions monoteistes: el Mur occidental o de les Lamentacions per als jueus, la llosa del sepulcre de Jesús per als cristians i la pedra de Mahoma per als musulmans.

Llocs també emblemàtics pel cristianisme es troben fora muralla. Així la Muntanya de les Oliveres i el Mont Sió, ocupant respectivament l’est i el sud de la ciutat antiga. Òbviament, la Jerusalem moderna s’ha estès moltíssim, especialment al nord-oest de la ciutat antiga. La muralla d’aquesta ciutat, tantes vegades ocupada, ha anat canviant de traçat; així el Gòlgota (= calavera), que en temps de Jesús es trobava fora muralla, avui es troba dins, a l’església del Sant Sepulcre.

Anant cap a la muntanya de les Oliveres, fora muralla i a sol ixent, trobem la mesquita octogonal de l’Ascensió, venerada per musulmans i cristians: a l’interior, la darrera empremta de Jesús a la terra. També l’església del Pater Noster construïda damunt la cova on es suposa que Jesús ensenyà el Pater Noster, pregària que es mostra en arameu i en altres nobles llengües com ara en català. És típica la fotografia de Jerusalem des de l’interior de l’església Dominus Flevit, que commemora el plor de Jesús sobre la ciutat just abans del seu empresonament. La muntanya ofereix extraordinàries  panoràmiques. En l’Hort de Getsemaní (=premsa d’oli) s’hi conserven oliveres amb soques bimil·lenàries, i en aquest hort, la Basílica de l’Agonia o de Getsemaní, on unes pedres recorden el lloc on Jesús pregà al Pare abans de la Passió. Baixant, superant forts desnivells, al peu de la muntanya de les Oliveres i deixant a l’esquerra cementiris jueus, arribem a l’església de la Tomba de Maria: una llarga escala de l’època croada ens permet baixar al seu interior on sacerdots armenis canten les seves pregàries.

En el barri musulmà de la ciutat antiga destaca a l’esplanada de les mesquites. Força controls dificulten l’accés; entrar dins a la mesquita de la Roca, a la mesquita El-Aqsa o a la de la Cadena, només és permès als musulmans. La Via Dolorosa travessa aquest barri d’est a oest; aquest camí de la Creu acaba a la Basílica del Sant Sepulcre, ja en el barri cristià. A l’angle nord-oest de l’esplanada es troba la Torre Antònia; en temps bíblics, aquesta era l’esplanada del Temple (Temple jueu que els romans van enderrocar l’any 70) i a la Torre s’hi allotjava la força militar romana que controlava els moviments del poble jueu en moments delicats com ara la Pasqua; en les lloses s’hi troben jocs d’entreteniment dels soldats.

El Mur de les Lamentacions o Mur Occidental és el que resta de l’antic Temple jueu; els blocs blancs de pedra del Mur formen part de l’estructura de contenció de l’esplanada. És la part més emblemàtica i impactant del barri jueu, ben proper al barri musulmà. Visitem el Mur de nit on sentim cant de jueus ortodoxes; de tarda, on militars fan una celebració; i de matí, dia que molts nens celebren el seu Bar Mitzvà.

En el barri cristià es troba el lloc més venerable i fita final d’una peregrinació a Terra Santa: la Basílica del Sant Sepulcre damunt del que fou el Gòlgota o Calvari, amb el punt on fou clavada la creu, la pedra de la unció i el sepulcreexcavat a la pedra calcària.

Fora muralla i a tocar del barri armeni, just al Mont Sió, es troba la Basílica de la Dormició de Maria, lloc on segons la tradició morí Maria. Ben a prop la tomba del Rei David, molt venerada pels jueus; el Cenacle o sala del Sant Sopar, construcció dels croats commemorant el lloc on Jesús celebrà la Pasqua i l’església de sant Pere in Gallicantuon es rememora les negacions de Pere abans de cantar el gall.

El Museu de l’Holocaust, Yad Vashem (=Un monument i un nom), evoca, a partir de testimonis i objectes personals, dels sofriments de les víctimes.

Jerusalem. Menorà davant del Knesset (Parlament)

Jerusalem. Porta de Damasc a l’entrada del barri musulmà

Jerusalem. El Mur Occidental o de les Lamentacions: cants religiosos nocturns

Jerusalem: fora muralla. Mesquita de l’Ascensió: aquí la darrera empremta de Jesús. Un raig de llum

Jerusalem: fora muralla. Església del Pater Noster: el Pare Nostre en arameu (la llengua de Jesús) i hebreu; també en català

Jerusalem. Des de la Muntanya de les Oliveres: cementiri jueu, muralla i esplanada de les mesquites

Jerusalem: fora muralla. Des de l’església Dominus Flevit, mesquita de la Roca

Jerusalem. Torre de David, una fortalesa dins les muralles al barri armeni

Jerusalem. Esplanada de les mesquites: mesquita d’ El-Aqsa

Jerusalem. Esplanada de les mesquites: mesquita de la Roca

Jerusalem. Detall mesquita de la Roca

Jerusalem. Esplanada de les mesquites

Jerusalem. Carrer barri musulmà

Jerusalem. Carrer barri musulmà

Jerusalem. Mur Occidental; sector homes i sector dones

Jerusalem. Mur Occidental o de les Lamentacions i esplanada de les mesquites amb El-Aqsa

Jerusalem. Portant la Torà el dia Bar Mitzvà, al Mur

Jerusalem. Carrer barri jueu

Jerusalem. Església Dormició de Maria

Jerusalem. Entrada a Basílica del Sant Sepulcre

Jerusalem. Basílica del Sant Sepulcre: el Sepulcre

Jerusalem: primer pla, sinagoga; segon, mesquita; al fons església

Jerusalem. Museu de l’Holocaust