Leibniz, commemorant els 300 anys

23 Novembre 2016

Gottfried Wilhelm Leibniz naixé el 1646 a Leipzig i morí el 14 de novembre de 1716 a Hannover. Ara commemorem els 300 anys de la mort d’aquest polifacètic pensador racionalista que mostrà gran universalitat d’interessos. Les seves obres donen testimoni del domini de pràcticament tots els àmbits del coneixement humà. Als 21 anys es doctorà en dret, però destacà en filosofia, matemàtica, lògica, física, lingüística, etc.

gottfried-leibniz

Leibniz és caracteritzat com a pensador racionalista, però un racionalista que accepta i incorpora idees de pensadors no racionalistes, així dels empiristes anglesos, assolint així rellevants aportacions. Un pensador obert a les idees dels altres: tot un exemple.

Leibniz ocupa un reconegut lloc en la història de la matemàtica: descobreix, al mateix temps que Newton, el càlcul infinitesimal, és a dir, el càlcul de derivades i integrals. Se sap que de jove s’apassionà per la lògica sil·logística aristotèlica. Tota la seva vida procurarà descobrir una forma de matemàtica generalitzada, que ell anomenà Characteristica Universalis, amb la qual creia possible de substituir el pensament pel càlcul. Aplica el simbolisme algèbric a la lògica formal; és un dels fundadors de la lògica matemàtica. Cal dir que els seus treballs de lògica s’inspiren en els tractats lògics del mallorquí Ramon Llull.

En l’àmbit de la física formulà la llei de la conservació de l’energia, la matèria no és només extensió com afirmava Descartes, és també energia. Les seves mònades són punts inextensos d’energia.

Leibniz féu profundes aportacions psicològiques: molt abans de Freud ja parlà de dimensions inconscients en la persona. Es dedicà també a l’economia, arribant a dissenyar projectes d’explotació de mines. Com a historiador Leibniz és admirable, marca un retorn a l’estudi dels documents originals, és a dir, a les fonts d’informació. Leibniz és filòleg: desenvolupa estudis sobre l’antiga llengua alemanya i l’antiga llengua celta, tot analitzant textos amb escriptura xinesa. Expert en dret, intervingué en complicats temes jurídics. Reflexionà profundament sobre qüestions polítiques: després de la Guerra del Trenta Anys de la qual en sorgí una Alemanya fragmentada, ell portà a terme iniciatives políticoreligioses per la unió d’Alemanya. Durant gran part de la seva vida exercí de diplomàtic i home de cort: conseller de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Tractà també temes de teologia: redactà una justificació de Déu i de la providència davant el mal al món i, per altra banda, féu intents amb per a la unificació de les esglésies cristianes separades.

Coneixedor dels autors grecs i llatins clàssics i de la nova ciència, aspirà a harmonitzar i conciliar pensament antic i ciència moderna.

Clica damunt de Leibniz a l’Escola d’Atenes Moderna de Filòpolis i obtén més sobre el seu pensament:


Castells del Rhein: de Rüdesheim a Koblenz – 2/2

6 Juliol 2016

.
Els 1238,8 km del Rhein es divideixen en set trams diferenciats. El que va des de Rüdesheim/Bingen, km fluvial 530, fins a Bonn, km 660, és el tram del Mittelrhein. I en els 60 kms del sinuós subtram que va de Rüdesheim/Bingen a Koblenz, km 590 i lloc desembocadura del Mosel, la densitat de castells és elevada, uns en ruïnes i altres reconstruïts o construïts de nou.

Només sortir de Rüdesheim, tot perdent de vista el Niederwalddenkmal i just davant les aigües de l’afluent Nahe, s’aixeca en un illot l’esbelta Mäuseturm, i a la dreta, en un pendent ple de vinyes, les ruïnes del Burg Ehrenfels. La Mäuseturm (Torre del Ratolí) tenia inicialment una funció aduanera, posteriorment i abans que s’aprofundis el llit del riu, de senyalització per a la navegació fluvial. El castell Ehrenfels és dels voltants de 1211, però ha sofert diferents vicissituds; ara només en resten els murs exteriors i les dues torres bessones.

Allunyant-nos de Niederwalddenkmal o monument Niederwald

Allunyant-nos de Niederwalddenkmal o monument Niederwald

A l’esquerra, la Mäuseturm; a la dreta del Rhein, Burg Ehrenfels

A l’esquerra, la Mäuseturm; a la dreta del Rhein, Burg Ehrenfels

Mäuseturm, lloc estratègic per a cobrar arancels

Mäuseturm, lloc estratègic per a cobrar arancels

Les ruïnes del Burg Ehrenfels

Les ruïnes del Burg Ehrenfels

Burg Ehrenfels

Burg Ehrenfels

 

Poc més cap al nord i al mateix pendent esquerra del Rhein, apareix majestuós i estratègic el Burg Rheinstein, citat ja el 1300. El castell fou centre de resistència contra comtes veïns; la gàbia de ferro que hi penja, evoca el seu tribunal de justícia. Fou reconstruït al segle XIX.

Burg Rheinstein, a la banda esquerra del Rhein

Burg Rheinstein, a la banda esquerra del Rhein

Burg Rheinstein

Burg Rheinstein

 

A escasos quilòmetres al nord i també al costat esquerra, s’aixeca el notablement fortificat Burg Reichenstein. Construït el segle XI, és un dels més antics del Rhein. La seva muralla tenia vuit metres d’amplada i la seva alçada era de setze metres. A finals del XIX passa a mans particulars com tants altres castells i s’inicià la reconstrucció.

Apropant-nos al Burg Reichenstein

Apropant-nos al Burg Reichenstein

Burg Reichenstein¬

Burg Reichenstein

 

També del segle XI és el que es troba a ben poca distània del Reichenstein, el Burg Sooneck. Com molts d’aquests castells, visqué enfrontaments amb senyors feudals veïns. Cremat, reconstruït, tornat a destruir per part els francesos el segle XVII i novament reconstruït el segle XIX.

A primer pla, Trechtingshausen; al fons, el Burg Sooneck

A primer pla, Trechtingshausen; al fons, el Burg Sooneck

Burg Sooneck

Burg Sooneck

 

Al km fluvial 539, s’arriba a la població de Niederheimwald, on amagat, a poca altura i cobert de vegetació es troba Heimburg. Poc més enllà, les ruïnes de Fürstenberg, castell que també es distingia pel cobrament d’arancels i drets de pas en el Rhein. Com tants d’altres, els francesos el van volar en la Guerra dels Trenta Anys i a finals del segle XIX en començà la restauració. I just a l’altra banda del riu, les ruines del castell Nollig, amb vinyes a les seves faldes.

Quasi immediatament apareix el castell Stahleck, junt a la població de Bacharach, que era residència d’un dels set Princeps Electors. En el passat fou un dels castells més importants del Rhein, però tenia grans reserves de pòlvora i en el 1689 volà completament. L’edificació actual, sobre els fonaments de l’original, és de 1925-27.

Niederheimbach, ben al fons el castell de Stahleck

Niederheimbach, ben al fons el castell de Stahleck

Burg Heimberg, amagat i cobert de vegetació

Burg Heimberg, amagat i cobert de vegetació

Fürstenberg

Burg Fürstenberg

Ruines de Nollig

Ruines de Nollig

Stahleck, edificació de 1925-27

Stahleck, edificació de 1925-27

Bacharach, Wernerkapelle

Bacharach, Wernerkapelle

 

Al km 546 es troba l’estretègica població de Kaub, amb una fortalesa a l’illa del Rhein i el castell de Kaub o Gutenfels en el pendent del turó de la dreta del riu. La fortalesa insular, coneguda com die Pfalz (el Palatinat) i en forma de vaixell, complí també la funció d’indicador de nivell per a la navegació.

Just acabat de passar die Pfalz impacta Schönburg, atorgat per l’emperador Barbaroja a un dels seus fidels vasalls i que n’augmentà el nombre de torres. També exigia drets de pas i també fou cremat pels francesos. Abans d’arribar a l’estret pas de Loreley, la població d’Oberwesel i la seva gegant torre occidental.

La població de Kaub

La població de Kaub

Die Pfalz i el castell de Gutenfels sobre Kaub

Die Pfalz i el castell de Gutenfels sobre Kaub

Burg Gutenfels

Burg Gutenfels

Schönburg a la vessant esquerra

Schönburg a la vessant esquerra

Schönburg

Schönburg

Oberwesel

Oberwesel

 

Altes roques de pissarra estrenyen el llit del riu i les seves aigües esdevenen impetuoses i perilloses. Estem al pas de Loreley, les dificultats del qual van originar la llegenda de la bella i rossa ondina o sirena Loreley. Amb els seus encants i cants atreia l’atenció dels mariners i aquests deixaven d’estar per la feina en un lloc tan difícil; encantats, naufragaven.

Pedra pissarra que estreny el llit del riu

Pedra pissarra que estreny el llit del riu

L'ondina o sirena Loreley

L’ondina o sirena Loreley

+ Escoltar: Cançó de la Loreley

Text de Heinrich Heine:
...
Die schönste Jungfrau sitzet / Dort oben wunderbar,
Ihr gold’nes Geschmeide blitzet, / Sie kämmt ihr goldenes Haar.
Sie kämmt es mit goldenem Kamme, / Und singt ein Lied dabei;
Das hat eine wundersame, / Gewalt’ge Melodei.
… / …
La noia més bella està asseguda / allà dalt, esplèndida,
les seves joies d’or brillen, / es pentina els cabells daurats.
Es pentina amb una pinta d’or / tot cantant una cançó
que posseeix una estranya / i violenta melodia.

 

Superat el pas de Loreley i al km fluvial 560, a St. Goarhausen, s’eleva a la dreta del riu el Burg Katz, i a l’esquerra, a St Goar, el Burg Rheinfels. Els senyors Katz (Katz = gat), nom sortosament simplificat dels Katzenelnbogen, també van construir, tot ampliant els seus dominis i per major eficiència amb el cobrament de drets de pas, el castell de Rheinfels. Poc més enllà un castell arquebisbal, rival del de Katz, rebé popularment el motiu de Burg Maus, manifestant així la lluita d’interessos entre el gat i el ratolí.

Burg Katz, a St Goarhausen

Burg Katz, a St Goarhausen

Burg Katz

Burg Katz

Burg Rheinfels, a St Goar

Burg Rheinfels, a St Goar

Burg Maus, rival del de Katz

Burg Maus, rival del de Katz

Burg Maus

Burg Maus

 

Al sud del gran meandre del Rhein es troba Boppard, a la banda esquerra del riu. Primer fou una important ciutat celta i després romana. Es diu que posseeix la muralla romana més ben conservada de tota Alemanya. I a la banda dreta, les ruïnes del castell dels dos germans que van esdevenir enemics, el Die feindlichen Brüder, un sector per cada germà amb una muralla separadora. I pels voltants, les restes dels castells Sterrenberg i Liebenstein.

Boppard, al km fluvial 570

Boppard, al km fluvial 570

Vinyes i vinyes

Vinyes i vinyes

Innundacions

Innundacions. El Rhein desbordat

Der Vater Rhein, el pare Rin

Der Vater Rhein, el pare Rin

Die feindlichen Brüder, separats amb un mur

Die feindlichen Brüder, separats amb un mur

 

La major part dels castels del Rhein foren volats amb pòlvora en la Guerra dels Trenta Anys i força han estat reconstruïts al segle XIX. Però el Marksburg, amb sant Marc de patró, restà sempre intacte. Es troba al punt més alt d’un turó i des de la seva primera pedra al 1150, s’anà constantment reforçant, tot ell quedà protegit amb una muralla i, posteriorment, amb una segona muralla circumdant. Al peu del turó del castell, la població de Braubach.

Marksburg i la població de Braubach

Marksburg i la població de Braubach

Marksburg

Marksburg

Marksburg

Marksburg

 

A uns cinc kms fluvials de la ciutat de Koblenz i a la dreta del Rhein desemboca l’afluent Lahn; al seu costat es troba el castell Lahnstein. I a l’altra banda del Rhein emergeix el castell de Stolzenfels. El Lahnstein era dels senyors de Mainz o Magúncia; el Stolzenfels, dels senyors de Trier o Trèveris. I a la que un començà a cobrar arencels, l’altre també. No cal dir què van fer els francesos amb ambdós.

L'afluent Lahn i el castell Lahnstein

L’afluent Lahn i el castell Lahnstein

Stolzenfels

Stolzenfels

Stolzenfels

Stolzenfels

 

A Koblenz hi havia un castell des del segle XII i als voltants al segle XV es transformà en una fortalesa, l’actual i reconstruïda fortalesa d’ Ehrenbreitstein. Molt més cap al nord i passada la ciutat de Linz am Main es troben les restes de la torre del castell Drahenfels, propietat de l’arquebisbe de Köln. I a mitja pendent crida l’atenció, no un castell sinó un palau, el Schloss Drahenburg, construït el segle XIX. El seu propietari volia competir, en dóna testimoni la semblança, amb el palau bavarès Neunschwanstein.

Fortalesa d'Ehrenbretstein, des de la dreta del Rhein controlant Koblenz i el Mosel

Fortalesa d’Ehrenbretstein, des de la dreta del Rhein controlant Koblenz i el Mosel

Perfil de la torre de Drahenfels i Schloss Drahenburg

Perfil de la torre de Drahenfels i Schloss Drahenburg

La torre de Drahenfels i Schloss Drahenburg

La torre de Drahenfels i Schloss Drahenburg

Schloss Drahenburg

Schloss Drahenburg


Vilnius, capital de Lituània – 4/4

19 Setembre 2015

.
El dia 11 d’agost de 1990, Lituània declarà unilateralment la seva independència; fou la primera república soviètica en fer-ho. Poc després, tancs i tropes soviètiques ocuparen la Torre de Televisió morint catorze civils i amb centenars de ferits; però fracassat el cop d’estat a Moscou, amb el que es volia imposar una línia més dura, es concedí la independència el 21 d’agost de 1991.

Vilnius és l’única capital bàltica que es troba en l’interior del país. La seva referència més antiga és de 1323, en temps del seu venerat heroi Gediminas. Un altre dels herois venerats és Vytautas, que té el seu castell a la illa de Trakai. Lituània però es formà al segle XIII en lluita contra els cavallers teutons, derrotant els Cavallers de l’Espasa. Els llaços de Lituània amb Polònia formant confederació, amb hegemonia polonesa, van mantenir-se més de dos-cents anys. Debilitant-se a finals del segle XVIII, Lituània fou ocupada per la Rússia tsarista.

Crida l’atenció la Catedral neoclàssica, amb el seu campanar separat i en una Vilnius amb diverses esglésies barroques. A ple casc antic es pot veure la Universitat, que té les seves arrels en el col·legi fundat pels jesuïtes. La Torre del castell Superior, únic vestigi de les defenses de la ciutat, ha esdevingut símbol de la independència de la república.

Panoràmica de Vilnius, amb el campanar de la Catedral

Panoràmica de Vilnius, amb el campanar de la Catedral

Església de san Pere i sant Pau, barroc del segle XVII

Església de san Pere i sant Pau, barroc del segle XVII

Detall de l’església de sant Casimir, sant patró de Lituània i Polònia

Detall de l’església de sant Casimir, sant patró de Lituània i Polònia

Plaça de l’Ajuntament

Plaça de l’Ajuntament

Universitat, fundada el 1568

Universitat, fundada el 1568

Església de santa Anna

Església de santa Anna

Torre de Gediminas, al castell Superior

Torre de Gediminas, al castell Superior

Des de Torre de Gediminas, turó de les Tres Creus

Des de Torre de Gediminas, turó de les Tres Creus

Des de Torre de Gediminas, boscos de Vilnius. Lituània, és a dir, “país de la pluja”

Des de Torre de Gediminas, boscos de Vilnius. Lituània, és a dir, “país de la pluja”

Turó de les Creus, Kryziu Kalnas, a mig camí entre Riga i Vilnius. Espai de protesta contra la Rússia tsarista, després contra els soviètics

Turó de les Creus, Kryziu Kalnas, a mig camí entre Riga i Vilnius. Espai de protesta contra la Rússia tsarista, després contra els soviètics

Castell de la illa de Trakai, residència de Vytautas el Gran. Prop de Vilnius

Castell de la illa de Trakai, residència de Vytautas el Gran. Prop de Vilnius


Riga, capital de Letònia – 3/4

18 Setembre 2015

Els cavallers teutons, monjos-guerrers alemanys, arribaren a Letònia el 1201 i fundaren Riga al costat del cabalós riu Daugava. Poc a poc esdevingué un important centre comercial unit a la Hansa. Després dels segles de domini alemany, passà a mans sueques, poloneses i russes amb el tsar Pere el Gran, ….

Riga és la ciutat més gran dels països bàltics. De les tres capitals bàltiques, Riga és la que més testimonis s’hi veuen de la dominació russa i on més viu està el passat soviètic; així, al sud-est de la ciutat destaca l’Acadèmia de les Ciències o pastís d’aniversari de Stalin, un ben típic i majestuós edifici soviètic.

En el casc antic destaquen força edificis nobles de gremis i comerciants de temps passats, com sol passar en altres ciutats centreeuropees; però a inicis del segle XX, i en el que devia ser l’eixample de la ciutat, s’hi aixecarà una notable col·lecció d’edificis trencadors d’estil art nouveau o Jugendstil, semblants als que hom pot veure a la Viena de també inicis del XX.

Casa dels Caps Negres (associació de comerciants estrangers solters) i església de sant Pere, des del segle XIII, destruït i reconstruït

Casa dels Caps Negres (associació de comerciants estrangers solters) i església de san Pere, des del segle XIII, destruït i reconstruït

El pastís d’Stalin i, en primer pla, antiga fàbrica de Zepelins, avui mercat de la ciutat

El pastís d’Stalin i, en primer pla, antiga fàbrica de Zepelins, avui mercat de la ciutat

Aprenent. Amb el temps, formarà part del Gremi

Aprenent. Amb el temps, formarà part del Gremi

Casa dels Gats. Com a protesta per no ser admès al Gran Gremi

Casa dels Gats. Com a protesta per no ser admès al Gran Gremi

Catedral Ortodoxa, d’estil neobizantí. Forma part del procés de russificació

Catedral Ortodoxa, d’estil neobizantí. Forma part del procés de russificació

Art nouveau, a Alberta iela

Art nouveau, a Alberta iela

Art nouveau, a Alberta iela, detall

Art nouveau, a Alberta iela, detall

Palau de Rundäle, a l’oest de Letònia

Palau de Rundäle, a l’oest de Letònia


Tallinn, capital d’Estònia – 2/4

17 Setembre 2015

.
Una de les imatges més representatives de Tallinn és la de les torres medievals que formaven part de les seves muralles. Aquestes es trobaven en la part coneguda com a Ciutat Baixa, més propera al mar. La Ciutat Alta, la Toompea, fou sempre el lloc de residència dels corresponent senyors feudals o dominadors. Només dos estrets i empinats carrerons permetien comunicar els vassalls de baix amb els senyors de dalt.

La Catedral ortodoxa Alexander Nevski domina la Ciutat Alta. Construïda a finals del segle XIX per ordre del zar Alexandre III, dóna testimoni dels constants intents de russificació. (En alguns moments es proposà el seu enderrocament pel que significava).

L’església Niguliste, una de les més preuades construccions de la ciutat, és del segle XIII, si bé en part reconstruïda. Actualment està transformada en museu. La Catedral de Santa Maria Verge, a la Ciutat Ata o Toompea, fou construïda amb fusta, el 1240, pels danesos.

Després dels danesos foren els cavallers teutons els qui impulsaren el creixement d’Estònia. Al segle XIV, Tallinn formà part de la Lliga Hanseàtica, convertint-se en una de les més importants ciutats del nord d’Europa.

Detall de la Catedral ortodoxa Alexander Nevski, a la Toompea

Detall de la Catedral ortodoxa Alexander Nevski, a la Toompea

Castell Toompea; avui seu del parlament d'Estònia

Castell Toompea; avui seu del parlament d’Estònia

Catedral de Santa Maria, a la Toompea. Inicialment (1240) construïda amb fusta pels danesos

Catedral de Santa Maria, a la Toompea

Porta Viru, punt d’accés, en la muralla de la ciutat. Segle XIV

Porta Viru, punt d’accés, en la muralla de la ciutat. Segle XIV

Ajuntament, de 1404, des de una de les farmàcies més antigues d’Europa

Ajuntament, de 1404, des de una de les farmàcies més antigues d’Europa

Torres medievals de la muralla

Torres medievals de la muralla

Detall de torres medievals; el Bàltic al fons

Detall de torres medievals; el Bàltic al fons


Repúbliques Bàltiques – 1/4

16 Setembre 2015

.
Les tres R­­­­epúbliques Bàltiques –Estònia, Letònia i Lituània– comparteixen trajectòries i característiques, entre altres, segles i segles d’ocupació dominació estrangera (danesos, suecs, alemanys, russos tsaristes, … i russos soviètics), també dues tandes de pocs anys d’independència. Però les diferències apareixen i s’accentuen quan hom s’hi apropa, així, Lituània, la república més al sud, ha format Confederació amb Polònia i com aquesta té una gran majoria catòlica; per altra banda, a Estònia i a Letònia el luteranisme està més arrelat, si bé en general cap religió té massa pes.

Els pobles bàltics van mantenir les seves creences i tradicions paganes fins ben entrada l’Edat Mitjana. El canvi es produí amb la fi de les Creuades a Terra Santa. Què fer amb les ordres religioso-militars, especialment els cavallers teutons, que ja no tenien tasca a Orient? Doncs, el Papa del moment va promoure la cristianització dels pobles bàltics, començant per Livònia (Estònia i Letònia) just a inicis del segle XIII. Haver viscut una cristianització amb l’espasa deu ser un dels factors que explica la tendència dels livonis a viure d’esquenes al cristianisme. Pel contrari, la cristianització de Lituània fou realitzada molt posteriorment pels jesuïtes i, segons ens expliquen, no amb l’espasa sinó amb el convenciment.

Tallinn. Els danesos van aixecar un castell de pedra al turó Toompea

Tallinn. Els danesos van aixecar un castell de pedra al turó Toompea

Tallinn. Panoràmica amb església Niguliste, construïda al segle XIII. Al fons, el Mar Bàltic

Tallinn. Panoràmica amb església Niguliste, construïda al segle XIII. Al fons, el Mar Bàltic

Tant en l’època dels tsars com en temps d’Stalin es produïren importants desplaçaments forçats de població russa cap a les tres repúbliques. Amb part d’aquests desplaçats soviètics es manté una relació difícil; així, el 24% a Estònia, el 27% a Letònia i el 7% a Lituània tenen la consideració d’apàtrides pel fet d’haver-se negat a fer els exàmens requerits per tal d’obtenir la ciutadania de la corresponent república. Tal examen implica, entre altres punts, reconèixer que l’annexió de les repúbliques a l’URSS fou forçosa, no pas fruit d’una demanda d’aquestes tal com deia la versió soviètica. L’afany d’afirmar la pròpia identitat cultural, després d’anys de russificació, ha conduït també a rebutjar la cooficialitat de la llengua pròpia i el rus.

­­­­­En les dues circumstàncies històriques que les tres repúbliques han obtingut la independència, l’estat del qual depenien es trobava en situació de debilitat. Primer a l’any 1920, quan la Unió Soviètica s’estava formant en mig de dificultats; independència que es mantingué fins el 1940. Segon, el 1990, en moments de dissolució de la Unió Soviètica; la coneguda Cadena Bàltica de 600 km s’organitzà el 1989. La recent independència suposà reptes doblement grans: aconseguir no dependre de l’economia russa i passar de model socialista a model capitalista de societat. La població hagué de cercar nous camins, sofrir sacrificis i fer grans esforços per individualment guanyar-se la vida.

Riga. Monument a la Llibertat, símbol de la independència letona. Abans, una estàtua del tsar Pere el Gran

Riga. Monument a la Llibertat, símbol de la independència letona. Abans, una estàtua del tsar Pere el Gran

Riga. Celebrant l’aniversari de la independència

Riga. Celebrant l’aniversari de la independència

Els alemanys van ser benvinguts el 1941, després de la darrera ocupació. Però malauradament fou una condemna pels jueus. A les tres repúbliques s’hi troben referències o memorials de l’holocaust perpetrat pels nazis. Jueus comerciants i artesans van arribar al gran ducat de Lituània al segle XIV, posteriorment s’instal·laren també més cap al nord. Es diu que a finals del segle XIX eren el 40% de la població de Vilnius, en la ciutat hi hagué un conegut centre d’aprenentatge i estudi rabínic. Als voltants d’aquesta ciutat van ser assassinats uns 70 mil jueus i Estònia aconseguit ser declarada “lliure de jueus”.

No es pot anar al Bàltic, principalment Lituània a, i no visitar algun museu (o botiga) on s’exposin belles peces d’ambre de diferents mides, fins i tot amb insectes atrapats o fulles. Des de mil·lennis, l’ambre ha estat una resina molt cotitzada; fragments són arrossegats per les aigües del Bàltic arribant a les costes o buscats en el mateix mar, també hi ha mines des d’on es pot extreure.

Catedral catòlica de Vilnius, del segle XVIII. Classicisme en un context barroc

Catedral catòlica de Vilnius, del segle XVIII. Classicisme en un context barroc

Vilnius. Museu de l’ambre

Vilnius. Museu de l’ambre


“Continente salvaje” (gener 2015)

30 gener 2015

.
Els tristos esdeveniments dels anys de la Segona Guerra Mundial han estat tema de novel·les, de pel·lícules, de documentals i de diferents reportatges. Però els esdeveniments de just a partir de la seva fi són més desconeguts. Si bé per alguns foren moments d’alegria per aquesta fi i pel retorn a casa, per molts altres foren anys tristos i dramàtics com la mateixa guerra. Els conflictes no s’havien acabat.

En el llibre Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gurenberg, Barcelona, 2012) el seu autor Keith LOWE fa recompte del llegat de la guerra, de la revenja omnipresent, de la neteja ètnica, etc. El sofriment i la venjança van imperar un cop acabada la guerra. La lectura del llibre fa trontollar l’optimisme que hom pugui tenir sobre la condició humana.

Continente

Més enllà de la devastació física, de l’elevat nombre de víctimes mortals, dels desplaçaments, de la fam i de la destrucció moral que constitueixen el llegat immediat de la pròpia guerra, va seguir una Europa en la qual el ressentiment i la rancúnia determinaven pluralitat de situacions i relacions. I l’autor defensa que aquest és el rerefons en el qual s’ha cimentat la reconstrucció d’Europa. “Immediatamente después de la Segunda Guerra Mundial, la amenaza o la promesa de venjanza lo impregnaba todo. Estaba presente en casi todos los acontecimientos que tenían lugar, desde el arresto de los nazis y sus colaboradores a la redacción de los tratados de posguerra que configuraban la Europa de las décadas venideras.” (pàg 102)

Quant els americans i britànics van arribar als camps alliberant els presoners, no estant preparats per les escenes d’horror que els tocà veure, es desfermà la revenja. “Si los soldados que liberaron los campos expresaron el deseo de vengarse de los nazis, tambien lo hicieron los prisioneros que salvaron.” (pàg 116) I si les reaccions dels jueus contra el poble alemany no es van estendre més, s’explica en bona part per l’interès de molts d’ells d’abandonar aquesta Europa que els havia menyspreat.

Els milers de persones de diferents nacionalitats, desplaçats, que estaven en camps i que eren una mà d’obra esclava també foren alliberats. El seu comportament fou una barreja d’entusiasme inicial i de desig d’expressar la seva ira i frustració per l’esclavatge que havien viscut. Les noves autoritats militars hagueren de recloure-los, els veien com un problema logístic quan en realitat eren un problema humanitari.

La situació dels presoners militars alemanys fou molt diferent depenent de si es trobaven en mans dels Aliats Occidentals o de l’Exercit Roig, aquest amb una gran manca de recursos. Aquesta mancança i la intensa campanya de deshumanització dels alemanys expliquen l’elevada mortalitat en els camps soviètics.

No només foren empresonants soldats alemanys sinó també milers de civils de parla alemanya. Aquests civils van sofrir formes horroroses de tortura i de degradació, especialment a Txecoslovàquia i a Polònia, països que havien conviscut més intensament amb població alemanya.

S’odiava als alemnays, però s’odià encara més els col·laboracionistes dels països ocupats, considerant-los traïdors al país, un fet imperdonable. No obstant això, la depuració del col·laboracionistes fou molt desigual o en bona part fracassada. Imperà la voluntat de crear mites a favor de la idea d’unitat del país contra Alemanya. “El trato diferente a los colaboracionistas en los distintos países es sólo una de las muchas incoherencias que dificultaban la búsqueda de justícia en Europa después de la guerra.” (pàg 191)

Sí que fou pública i universal la represàlia contra les dones que s’havien relacionat amb els soldats alemanys, les “col·laboracionistes horitzontals”. “En la mayoría de los casos, el castigo impuesto era el afeitado de la cabeza, que muchas veces se realizaba en público para maximizar la humillación de las mujeres implicadas.” (pàg 205)

Els nens nascuts de soldat alemany i mare de zona ocupada (entre un i dos milions) no foren gens ben rebuts en les comunitats en les que van néixer. “La calificación de los niños como débiles mentales por su nación, su comunidad y algunas veces hasta por sus maestros añadía un nuevo nivel de persecución a un grupo ya de por sí vulnerable.” (pàg. 213)

Quan els jueus foren alliberats i van tornar a les seves respectives comunitats, es van trobar que la majoria d’aquestes ja no existien. Els seus intents per recuperar les propietats foren una lluita amb molt poc èxit. “Toda esta gente solía contemplar a los judíos con distintos grados de resentimiento, y maldecían su suerte porque, de todos los judíos que habían ‘desaparecido’ durante la guerra, tenían que ser los ‘suyos’ los que volvieran.” (pàg 238). Així, l’objectiu a llarg termini de gran part de jueus era abandonar totalment una Europa que es mostrava antisemita i la opció majoritària preferida era Palestina.

La modificació de les fronteres després de la guerra fou una altra manifestació de revenja que provocà expulsions de gran massa de poblacions. Així el desplaçament de la frontera occidental de Polònia a costa dels territoris orientals alemanys, forçà el rebuig i expulsió de milions de civils alemanys que vivien en zones anteriorment considerades alemanyes.

El llibre de Lowe segueix mostrant dades i més dades, citant documents, sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. Un segon acte en el qual la violència i la revenja estaven presents, en alguns llocs com si encara no s’hagués acabat el primer acte, el de la destrucció completa de moltes ciutats i el de la mort de trenta-cinc milions de persones.