Històries filosòfiques de Bertold Brecht

31 Mai 2016

Tres històries relacionades amb la Filosofia del llibre de Bertold Brech (1898, Ausburg – 1956,  Berlín) titulat Geschichten vom Herrn Keuner (“Històries del senyor Keuner”)

 

Weise am Weisen ist die Haltung
Zu Herrn K. kam ein Philosophieprofessor und er zählte ihm von seiner Weisheit. Nach einer Weile sagte Herr K. zu ihm: “Du sitzt unbequem, du redest unbequem, du denkst unbequem.” Der Philosophieprofessor wurde zornig und sagte: “Nicht über mich wollte ich etwas wissen, sondern über den Inhalt dessen, was ich sagte.” “Es hat keinen Inhalt”, sagte Herr K. “Ich sehe dich täppisch gehen, und es ist kein Ziel, das du, während ich dich gehen sehe, erreichst. Du redest dunkel, und es ist keine Helle, die du während des Redens schaffst. Sehend deine Haltung, interessiert mich dein Ziel nicht.”

Allò savi en el savi és l’actitud
Un professor de filosofia visità una vegada el senyor K. i es posà a parlar-li de la seva saviesa. Al cap d’una estona, el senyor K. li va dir: “T’asseus incòmodament, parles incòmodament, penses incòmodament”. El professor de filosofia s’enrabià i digué: “No era sobre mi que volia saber quelcom, sinó el contingut d’allò que he dit”. “No té cap contingut”, va dir el senyor K. “Et veig caminar maldestrament i, mentre t’observo, no assoleixes cap meta. Parles obscurament, i en parlar no dónes cap llum. En veure la teva actitud, no m’interessa la teva meta”.

 

Sokrates
Nach der Lektüre eines Buches über die Geschichte der Philosophie äußerte sich Herr K. abfällig über die Versuche der Philosophen, die Dinge als grundsätzlich unerkennbar hinzustellen. “Als die Sophisten vieles zu wissen behaupteten, ohne etwas studiert zu haben”, sagte er, “trat der Sophist Sokrates hervor mit der arroganten Behauptung, er wisse, daß er nichts wisse. Man hätte erwartet, daß er seinem Satz anfügen würde: denn auch ich habe nichts studiert. (Um etwas zu wissen, müssen wir studieren.) Aber er scheint nicht weitergesprochen zu haben, und vielleicht hätte auch der unermeßliche Beifall, der nach seinem ersten Satz losbrach und der zweitausend Jahre dauerte, jeden weiteren Satz verschluckt.”

Sòcrates
Després de la lectura d’un llibre sobre història de la filosofia, el senyor K s’expressà despectivament sobre els intents dels filòsofs per presentar les coses com fonamentalment incognoscibles. “Quan els sofistes afirmaven saber molt sense haver estudiat res –digué–  es llüí el sofista Sòcrates amb l’arrogant afirmació de que ell sabia que no sabia res. S’hauria esperat que afeguís a la seva frase: doncs jo tampoc he estudiat res. (Per a saber alguna cosa, cal estudiar). Però sembla que no continuà parlant i potser els incommensurables aplaudiments que es desfermaren després de la seva primera frase i que perduraren dos mil anys, engoliren qualsevol frase posterior.

 

Die Frage, ob es einen Gott gibt
Einer fragte Herrn K., ob es einen Gott gäbe. Herr K. sagte: “Ich rate dir, nachzudenken, ob dein Verhalten je nach der Antwort auf diese Frage sich ändern würde. Würde es sich nichtändern, dann können wir die Frage fallenlassen. Würde es sich ändern, dann kann ich dir wenigstens noch so weit behilflich sein, daß ich dir sage, du hast dich schon entschieden: Du brauchst einen Gott.”

La pregunta sobre de si existeix un déu
Algú va preguntar al senyor K. si existia un déu. El senyor K. va respondre: “T’aconsello que reflexiones si el teu comportament canviaria segons la resposta a aquesta pregunta. Si no canviés, podríem abandonar la pregunta. Si canviés, jo podria almenys oferir-te alguna ajuda dient-te que ja t’hi has decidit: tu necessites un déu”.

Anuncis

Fent visible l’invisible (novembre 2014)

30 Novembre 2014

Del programa TED Talking, impactants seqüències de vídeo preses per Louie Schwartzbeg fent visible processos invisibles i minúsculs éssers de la natura. Així, presentant ràpidament processos que impliquen llargs i lents lapsus de temps, presentant lentament moviments ràpids de la natura, ampliant i fent visible la realitat més petita.

Ted

https://m.youtube.com/watch?v=nwtkNQd2ku8&feature=em-share_video_user


És una obra d’art?

15 febrer 2014
.

L’urinari de Marcel Duchamp és una obra d’art? Sí, però d’una manera diferent de com ho són altres obres. Així començà la seva quarta conferència del cicle “Gozar del arte”, titulada “El urinario de Marcel Duchamp: el objeto encontrado y el arte del proceso”, la catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat Complutense de Madrid, professora Estrella de Diego. La sessió tingué lloc a CaixaFòrum de Girona, el dia 13 de febrer de 2014.

duchamp

És una obra d’art si la considerem no com un producte tancat i acabat com és costum, sinó com un procés de desplaçament de significat i si, en segon lloc, la nostra actitud no és la de típica contemplació, sinó d’anàlisi. Així, Marcel Duchamp (1887-1968), treu l’objecte del seu context, alterant funció i finalitat. L’urinari de Duchamp, de 1917 i signat amb el nom d’un heroi de còmic, posa en tela de judici els criteris estàndards d’art; realitza el revolucionari gest de rescatar un objecte (un objecte, un ready-made,  tret del món industrial, fet en sèrie) i, per voluntat de l’artista, convertir-lo en art. Avançat el segle XX, altres artistes agafaran objectes comuns i seriats i, amb un gest provocatiu o no, adquiriran categoria artística. Fins i tot la publicitat transformarà un objecte (una ampolleta de perfum) en un objecte artístic.

L’urinari de Marcel Duchamp pot agradar o no, aquesta no és l’actitud que li correspon; però no es pot dir que sigui una obra intranscendent.

[Personal. Amb Duchamp la bellesa i el sentiment comencen a perdre protagonisme en el món de l’art, esdevenint aquest més cerebral, abstracte i intel·lectual.]


Balzac. Creació i destrucció

28 Abril 2012
.

Quan una obra és una obra artística? Quan està acabada una obra d’art? Aquestes són algunes de les qüestions que van emergir en la conferència “L’obra mestra desconeguda de Balzac: creació i destrucció” impartida per la professora de la UB, Laura Borràs, el dimecres dia 25 d’abril de 2012 a CaixaForum de Girona, i dins el cicle “Clàssics moderns”.

La sessió es centrà en aquest breu text d’Honoré Balzac titulat Le Chef-d’œuvre inconnu. Un relat on tres pintors de tres diferents generacions (Pousin, un pintor jove; Porbous, un pintor ja reconegut, i Frenhofer, el vell pintor obsessionat amb la seva obra mestra) debaten sobre diferents concepcions de l’art. ¿Què és el que aporta vida a un quadre, el dibuix que n’és l’esquelet o el color que crea la llum? El dibuix, la representació, el posar les coses en el seu lloc, … tot això no és la vida. “Per ser poeta un gran poeta, no n’hi ha prou en conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d’ortografia”.  Pot haver-hi vida en un quadre on les coses no estan en el seu lloc. “La missió de l’art no és copiar la natura, sinó expressar-la”. L’art no és un motlle de la realitat; més aviat extreu l’esperit, l’ànima de les coses i les persones. Però és difícil expressar la natura i la vida: vida i bellesa no es deixen atrapar.

I quan s’acaba un quadre? Una darrera pinzellada pot ser creadora o destructora. El desig de perfecció impulsa el creador, però què passa quan es vol fixar o conservar la bellesa, realitat efímera? S’esdevé la seva destrucció. Així com en l’anhel de perfecció física pot destruir a un mateix. Explorar els límits, apropar-se a la perfecció comporta un càstig; com si el creador desafies volent robar el secret o poder creador diví. Després de la darrera pinzellada, de l’obra mestra de Frenhofer no en queda res més que un bell peu.

Picasso es sentí fascinat per aquest relat de Balzac; fins i tot l’il·lustrà. El text és una breu síntesi de la història de la pintura, anticipant la pintura abstracte i anunciant avant la lettreels trets definidors de la pintura contemporània: un art que crea tot destruint.

Picasso il•lustra L’obra mestra desconeguda

Picasso il·lustra L’obra mestra desconeguda


Dalí, ciència i art

3 Novembre 2010

Ciència i filosofia. Ciència i art. L’establiment de vincles o connexions entre filosofia i ciència no només m’entusiasma sinó que ho considero imprescindible; penso que només es pot fer metafísica seriosa o quelcom semblant després d’haver obtingut els corresponents coneixements científics. És per aquesta perspectiva d’establiment de vincles que em meravellà el documental “Dimensión Dalí” (TV2, diumenge 24 d’octubre de 2010) i que lamento haver vist només parcialment; he tingut cura, però, de cercar dades complementàries sobre el tema. El documental mostrava els molts enllaços de l’obra de Dalí amb la ciència més pionera del moment; i que no només en fou coneixedor, sinó que la ciència l’inspirà i es manifesta en les seves creacions. Per tant, ciència i art. Apuntem uns exemples d’aquests vincles dalinians.

 a) Einstein. Són ja molt conegudes les connexions entre la visió dels temps que esbossa Einstein en la seva teoria especial de la relativitat (1905) i els rellotges tous que pintà Dalí en La persistència de la memòria de1931. El temps està vinculat a l’experiència i a la situació de l’observador, ja no un temps absolut com es defensa en la visió clàssica. La persistència de la memòria

b) Freud i la psicoanàlisi. Sigmund Freud publicà al 1900 La interpretació dels somnis, una obra plena de simbologia que incidí profundament en la temàtica de Dalí, arribant a afirmar que Freud era el seu pare. Certament, el món oníric inspirà pluralitat d’obres superrealistes com ara El gran masturbador (1929). El juliol de 1939, Dalí aconseguí visitar Freud; un any abans n’havia fet un retrat.

c) Física atòmica. La física atòmica impactà i marcà l’obra daliniana. Per una banda, la fissió nuclear amb la seva immensa capacitat destructiva; Les tres esfinxs de Bikini de 1947 reprodueixen el bolet atòmic. Per altra, un reconeixement de la composició atòmica de la matèria es manifesta en Galatea de les esferes de 1952.

d) Matemàtica. No només mantenint, òbviament, la proporció àuria en les seves pintures, sinó mantenint contactes amb matemàtics de renom. I en l’obra daliniana El rostre de la guerra (1940-41) es prefiguren els fractals que posteriorment desenvoluparà Benoit Mandelbrot. El Corpus hipercubus, de 1954, és com un exercici matemàtic, exercici  que realitzà tot consultant un matemàtic de renom.

e) Mecànica quàntica. Dalí mostra interès per la mecànica quàntica, especialment pel conjunt d’idees de Heisenberg i Schrödinger. La realitat física ja no és una realitat determinada i objectiva, més aviat és l’observador qui la determina; és l’observador qui concreta l’estat del gat de Schrödinger; gat que apareix en la fotografia feta per Haselman i Dali titulada Dali Atomicus. Dalí fa seves aquestes idees essent la seva obra concrecions de fragments de la realitat.  

f) ADN. Els descobriments de Crick i Watson sobre l’ADN van seduir-lo. Quantes vegades en les seves declaracions va fer referència a l’àcid desoxiribonucleic? L’ADN el fascinava. Connectà personalment amb James Watson i veiem l’àcid representat, entre altres, en l’obra Paisatge amb papallones de 1957.

g) Complexitat dels fenòmens naturals. Les darreres pintures de Dalí evoquen la teoria de les catàstrofes de René Thorm en la que explica la complexitat dels fenòmens naturals, inclosos els humans, mitjançant càlculs matemàtics. La funció o corba representativa el pas de l’estabilitat a inestabilitat, una s allargada, es mostra en obres com  Cua de l’oreneta de 1983. Dalí es relacionà i fou amic de Thorm.  

La ciència és un coneixement inspirador de l’activitat artística de Dalí; la ciència és un coneixement inspirador de l’activitat filosòfica. La filosofia no pot estar al marge de la ciència més pionera del moment.