L’escola contra el món

.

Gregorio Luri, l’autor del llibre L’escola contra el món, amb el subtítol L’optimisme és possible  va impartir una conferència a Girona a la seu de Tribuna de Girona, el dimarts dia 15 de març. Algunes de les idees que exposà ja les coneixia gràcies a la lectura d’aquest seu llibre; no així moltes de les dades que va donar i que composen una fotografia del nostre sistema educatiu, fotografia que contrastà amb les dades corresponents a sistemes d’altres països.

No hi ha cap mètode educatiu que es pugui instituir com el mètode; malauradament, en el nostre país un mètode ha estat consagrat pels nostres polítics com el mètode. Avui, però, comença a obrir-se pas la tendència a allunyar-se del mètodes suaus, que han estat predominants.

Un dels factors d’èxit escolar són les expectatives dels alumnes sobre el seu propi progrés. Sentir vergonya davant el fracàs, acceptant que no hi ha excuses que el justifiquin i, per altra banda, estar convençut que qualsevol resultat, sigui el que sigui, és superable incrementant l’esforç, són dues expectatives que condueixen a l’èxit escolar. Així es mostra en estudis com ara l’informe PISA (Programme for International Student Assessment).

Un dels factors d’èxit escolar són les expectatives dels alumnes sobre el seu propi progrés. Sentir vergonya davant el fracàs, acceptant que no hi ha excuses que el justifiquin i, per altra banda, estar convençut que qualsevol resultat, sigui el que sigui, és superable incrementant l’esforç, són dues expectatives que condueixen a l’èxit escolar. Així es mostra en estudis com ara l’informe PISA (Programme for International Student Assessment).Rellegeixo pàgines o paràgrafs que tinc marcats de la meva lectura del llibre de Luri i en transcric alguns. Referència bibliogràfica: LURI L'escola contra el món

LURI, Gregorio. L’escola contra el món. L’optimisme és possible. BCN, La campana, 2008

La preposició «contra» pot tenir diferents sentits. L’escola pot posicionar-se contra el món quan ignora la realitat i es mostra incapaç de proporcionar les eines indis­pensables per a la competició social que hi ha al carrer; quan educa els alumnes en uns valors que posen en qüestió tant l’esforç com la jerarquia i la selecció; quan hi ha un desacord greu entre el que s’ensenya a les aules i el que la societat de­mana. Se situa contra el món quan no gosa aspirar de veritat a l’excel·lència i en lloc d’això es conforma amb l’ornament retòric del «progressa adequadament»; quan viu pendent d’uns discursos que fa temps que han deixat de tenir ressò social o quan confon la pedagogia amb una teràpia contra els mals de la vida humana, sense adonar-se que una vida sense frustracions va en contra d’ella mateixa. Tant de bo Déu aparti del camí deis nostres fills els mestres missioners de la causa de la felicitat! (Pàgines 15-16)

Per poc sentit de la justícia social que tinguem, ens sentim obligats a fer el possible per compensar les desigualtats naturals i culturals i perquè la igualtat d’oportunitats no si­gui un eslògan retòric. Però la igualtat d’oportunitats es real quan es garanteix que cap alumne capacitat quedarà relegat perquè no rep els estímuls adients, no quan establim per decret l’equivalència universal de les capacitats naturals, o quan ens obstinem per aconseguir que tots els alumnes siguin originals i creatius, fins i tot en contra de les seves aptituds. (Pàgina 20)

 En una autèntica relació pedagògica el centre mai no està ocupat per l’alumne, sinó per l’autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l’atenció de la classe i d’organitzar la relació de l’alumne amb els continguts d’aprenentatge. Tant es així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d’autoritat, no de poder o de força. L’autoritat docent es la capacitat del mestre per fer present el coneixement rellevant i facilitar-ne l’assimilació per part de l’alumne.  (Pàgina 36)

En aquest punt l’escola no s’ha situat en contra del món, sinó que ha contribuït a l’expansió de l’«opinionitis» fomentant-ne la pràctica indiscriminada a les aules. A uns alumnes que per raons cronològiques ignoren sobretot les dimensions de la seva ignorància, en lloc d’educar-los oferint-los l’exposició raonada d’una tesi d’acord amb esque­mes lògics vàlids, se’ls anima a opinar sobre el que sigui. I si ho fan, pel simple fet de no tenir vergonya, els professors avaluen la seva conducta positivament. Però si l’opinió no està recolzada per arguments, fomentar-la es viciar el pensament crític. El simple fet de dir-hi la nostra ens pot situar momentàniament al centre d’un debat, però no ens ajuda gaire a ordenar i rumiar els continguts del nostre pensament, que és la manera intel·lectualment honesta de sentir la nostra pròpia veu, i a més posa de manifest una falta de respecte a la intel·ligència de l’altre. (Pàgina 55)

 En conclusió: si l’escola no se situa contra les tendències relativistes i antipolítiques del món, perdrà senzillament el seu sentit com a institució mediadora. El relativisme és, de fet, una ideologia antipedagògica. L’afirmació de l’escola és indissociable de l’afirmació de l’autoritat en to­tes les seves formes, que ja hem vist al llarg d’aquestes pa­gines: la del treball, la dels continguts, la dels mestres i la de la cultura comuna. I es, en conseqüència, una afirmació d’estabilitat.  (Pàgines 239-240)

  Cap al final del llibre informa d’una troballa arqueològica en la que, en caràcters cuneïformes, es descriu una conversa entre un pare i un fill, suposadament adolescent. Es tracta d’un text sumeri que té com a mínim 3.700 anys d’antiguitat. M’interessa molt obtenir la referència bibliogràfica o epigràfica d’aquest diàleg; agrairia qualsevol informació. El pare comença interrogant al fill:

-D’on véns?
-D’enlloc.
-Deixa’t estar de romanços, vés-te’n ara mateix cap a l’escola i presenta’t al teu mestre. Espero que portis els deures ben fets i que no hi hagi cap queixa del teu comportament. Quan pleguis d’escola vine directament a casa sense entretenir-te pels carrers. ¿M’has entès?
-Sí. Sí que t’he entès. Si vols, t’ho repeteixo.
-Doncs ja m’ho pots repetir.
-¿Què et penses que no t’ho puc repetir?
-Apa, comença!
-Ho faré quan vulgui.
-Vinga!  (Pàgines 232-233)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: