Els grecs… i avui: “De què està fet absolutament tot?”

.

No deixa de sorprendre’m el fet que la primera pregunta de la relació de preguntes de la història del pensament, això si fem cas de les dades epigràfiques o bibliogràfiques conegudes, sigui la referent a la naturalesa de la natura o realitat física. Fragments testimonials com el que segueix els trobem en diversitat d’obres afins al tema: «Desde los orígenes del pensamiento racional, el ser humano, en momentos de lucidez, se ha planteado grandes preguntas: ¿de qué están hechas todas las cosas?…» (Mosterin. Ciéncia viva. Madrid: Espasa, 2001. Pàg.  38). Una d’aquestes grans preguntes,  la primera, és  De què està fet absolutament tot? I aquesta pregunta segueix essent avui una pregunta prioritària que es respon amb la Teoria o Model Estàndard de la realitat.

Les aproximacions que els primers científics o filòsofs grecs donaren a la qüestió es van anar superant: per Tales , l’aigua era el principi primordial universal; per Anaxímenes, l’aire; posteriorment el sicilià Empèdocles reconcilià respostes i establí la teoria dels quatre elements (aigua, aire, foc i terra); donant un pas més, Demòcrit intuí partícules indivisibles o àtoms que es mouen en el buit, històricament aquesta intuïció fou eclipsada per la teoria dels quatre elements. Sempre m’ha admirat que aquesta pregunta encapçali la història de la filosofia: quin salt en l’abstracció no és preguntar-se per un principi originari de tot; només posteriorment sorgiren altres qüestions com per exemple la pregunta per l’ésser humà. I avui, quan el físic Richard Feynman es preguntava pel més important de tots els coneixements físics responia amb l’expressió de l’atomista presocràtic: totes les coses estan fetes d’àtoms.

A la visió actual de la realitat física o, amb més precisió, a l’actual Teoria o Model Estàndard, no s’hi arribà sinó després de múltiples dificultats; vegem-ne, a grans trets, algunes.

–    Calgué acceptar l’existència del buit. (“La natura té horror al buit”, deia Aristòtil: per tant, no existeix).

–    Calgué ressuscitar la visió atòmica de la realitat, eclipsada durant segles a favor de la teoria dels quatre elements (aquí Dalton actuà com a conciliador de posicions).

–    Calgué acceptar que els àtoms no eren “atòmics”, és a dir, indivisibles. (No s’havia paït encara que els àtoms  eren de minúscules dimensions que Thomson descobrí els  electrons).

–    Calgué suposar que dins l’àtom hi havia un nucli central, un nucli que ja Rutherford concloïa que era unes deu mil vegades més petit que el propi àtom.

–    Calgué superar el mateix model atòmic de Rutherford, un model similar al planetari, i representar els electrons en format vibració o ona.

–    Calgué qüestionar el model determinista imperant en la física clàssica i concebre la realitat seguint el principi d’indeterminació o incertesa.

Què estableix  la Teoria o Model Estàndard de la realitat? Estableix dos tipus essencials d’elements conformen la realitat física: els bosons i el fermions.

 Els bosons són el que ordinàriament es coneix per forces o interaccions; aquestes partícules portadores de forces són el ciment que manté units els fermions. Quines forces? La força gravitatòria, la força electromagnètica, la nuclear forta i la nuclear dèbil. (Bosó, en honor al físic indi Satyendra Nath Bose). Els fermions, les partícules o constituents de la matèria, és a dir, els maons de tot l’univers, es divideixen en leptons i quarks; els leptons (lleugers) són l’electró, el neutrí i altres; els quarks, formant hadrons, són els elements que formen els protons i el neutrons. (Fermió, en honor al físic italià Enrico Fermi). Constituents i intercaccions

Certament els filòsofs grecs no parlaven de bosons i fermions, però sí intuïen que més enllà de la varietat física observable, hi bategava una realitat fonamental o principal (arkhé) que començava a fer comprensible el món i nosaltres mateixos.

Els filòsofs presocràtics cercaven un principì unificador partint de l’observació de la varietat, de la multiplicitat, de l’exuberància del món sensible; aquesta tendència a unificar, l’herència dels presocràtics, ha estat una constant en la història del pensament. Avui es manté viva i es concreta en l’aspiració d’una teoria (la Teoria de la Gran Unificació, GUT o Teoria de Tot, TOE) que unifiqui, en una sola fórmula, les quatre forces que actuen en el nostre univers.

Visita CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear): CERN

Il·lustració Model Estàndard: Model

Visita XTEC:  Aulanet

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: