Construint un decàleg pels actors polítics

.
És excessiu el desencís que es respira en diferents ambients cara a una altra tanda d’eleccions. Sembla que aquest moment àlgid de tota democràcia hauria de ser un moment d’anàlisi racional del realitzat i de presentació de projectes engrescadors, tot avaluant-los. Però costa afirmar que la realitat sigui aquesta; més aviat sembla que vivim una democràcia malalta o una democràcia amb necessitat de reformes. Si no aconseguim que els ciutadans confiem en els nostres polítics, si no aconseguim que aquests, a més de poder tinguin autoritat, aleshores la nostra democràcia serà només un simulacre i els polítics actuals que no han potenciat les millores, els responsables.

Els següents punts no són uns deu manaments que solucionin problemes, només són un esbós, sempre provisional, de canvis que segurament farien més atractiva i valuosa la nostra democràcia.

1. Llistes obertes.
En les llistes tancades és freqüent trobar com a candidat persones que, per diferents raons, mai voldries que et representessin. No seria més entusiasmador donar l’opció d’elegir qui d’una determinada llista o, encara més, qui de llistes de diferents partits?

2. Ocupació d’escons en funció del nombre de votants.
Sovint constatem baixa participació en les diferents eleccions i, quasi mai falla, es diu que s’analitzarà què ha passat; però aquestes anàlisis són només quatre paraules buides d’operativitat. Si votés només un 50% de la població que hi té dret, no seria més coherent que, en aquesta legislatura, el parlament quedés plenament constituït reduint l’ocupació d’escons a un 50%?

3. Primer, una professió.
Si una persona a més de tenir interès per la política, vol servir a la comunitat exercint de polític, no seria convenient que abans hagués demostrat la seva capacitat exercint una determinada professió, professió a la que podria retornar al finalitzar el seu mandat? Si tots hem de presentar currículums o superar proves per aconseguir una feina, per què no s’ha d’exigir competència, experiència o qualitat personal a tot aquell que vulgui exercir de polític?

4. Més participació directa.
Una reducció de la participació suposadament representativa a favor d’una participació directa a tots els nivells polítics. No amb referèndums només consultius, sinó vinculants. Moltes decisions es podrien basar en les opcions de la ciutadania i no en discutibles enquestes o en la pretesa opinió pública. Que il·luminador seria comprovar si les lleis que el parlament ha aprovat, són o no aprovades en referèndums!

5. Decisions tècniques i decisions polítiques.
A l’hora de fonamentar les decisions, que sempre afecten als ciutadans, és convenient diferenciar entre les que són una decisió tècnica, elaborada amb dades contrastables,  i les que són una decisió política, que implica valorar més preferible una opció o una altra. Aleshores seria més viable demanar responsabilitats quan, per exemple, un projecte supera un pressupost.

6. Nombrar l’autoria d’una llei.
Per què no fer manifest qui ha inspirat o proposat una determinada llei? Les lleis no són anònimes i desinteressades; al darrera d’elles hi ha persones que són responsables tant del seu encert com del seu desencert. Per què no nombrar la llei amb el nom del seu promotor?

7. Limitar el temps de dedicació o ocupació política.
L’activitat política ha de constituir una professió? Ocupar un càrrec polític més de dues legislatures, posem pel cas, és positiu o negatiu per una societat? És difícil acceptar que si un polític no ha encarrilat un projecte en una dècada, sigui capaç de fer-ho amb més temps.

8. No immunitat parlamentària.
Així com l’actuació d’un professional és reprovable si no dóna exemple en la seva tasca específica, molt més reprovable ha de ser l’activitat d’un polític si no fa allò que ha de fer, si no dóna exemple dels valors que representa. Si predica valors però no els mostra en la seva actuació, no ha de tenir cap mena d’immunitat, més aviat un agreujant.

9. Defensa en positiu del propi projecte.
Es massa fàcil criticar constantment el que fan o diuen que fan els altres; mostra que no es disposa d’un projecte propi engrescador. Si l’adversari polític és el meu constant referent negatiu, oblido i no reconec que en política diferents opcions són vàlides.

10. Capacitat  de reconèixer errors.
Quan tan sovint sento elogiar l’obra personal feta, recordo que ningú és bon jutge de si mateix. En tot cas són els altres, no els implicats, els que han de valorar. Pel contrari, reconèixer els propis errors i aprendre dels errors, és una mostra de validesa personal. La ciència progressa eliminant errors, per què no la política?

Aquest decàleg és només un esbós; un wishful thinking, l’expressió del desig d’una situació política millor, més engrescadora, més autèntica. I, certament, el decàleg es podria i s’hauria d’ampliar; per exemple, contemplar la possibilitat de renovar la meitat del parlament per canviar el curs de la legislatura si no agrada a la població.

No fer els deures (polítics)…, no s’ha de penalitzar?

.

Si els alumnes han de fer els deures, molt més les persones que tenen una responsabilitat política. I si els estudiants, per no haver respost satisfactòriament, poden suspendre i, per tant, ser penalitzats, també s’hauria d’aplicar aquesta exigència als nostres polítics i altres persones que ocupen llocs en les institucions. Quan persones adultes, que han assumit voluntàriament responsabilitats, incompleixen els seus deures envers la col·lectivitat, no s’han de penalitzar? Desgraciadament sofrim massa mostres d’incompliments no penalitzats!

 Amb el temps que portem de crisi econòmica i amb la dificultat que suposa superar-la, no és deure de tots els que tenen responsabilitats polítiques assolir un pacte conjunt? Certament, que els líders polítics pactin o arribin a un acord conjunt sobre les mesures a prendre en una situació com la present no és garantia d’èxit; ara bé, l’impacte social seria positiu: no només disposaríem de més possibilitats de trobar el camí de sortida amb la conjunció d’estratègies sinó que també es generaria confiança i pujaria la malmesa reputació dels líders polítics.

Una altra mostra; en aquest cas, de doble incompliment. Després de quasi quatre anys de “reflexions”, el Tribunal Constitucional encara no ha fets els seus deures sobre quant a  l’Estatut de Catalunya. Si una institució no és eficient a l’hora de resoldre un afer com aquest, què vol dir? Que no sap què fer, perquè altres poders el controlen? Que no l’interessa fer res, només deixar passar el temps? Que considera millor no fer res, perquè Catalunya ja ha decidit…? En tot cas, ineficiència insostenible i que es paga cara. I una altra abdicació de deure s’ha d’imputar als líders polítics que no han renovat els quatre membres del Constitucional ja caducats. Un cas més que manifesta una voluntat política d’eficiència ben minsa. No passa el mateix en altres àmbits de l’administració com ara en el de la recaptació d’impostos.

Alternatives? Com en moltes tasques que realitzem els humans, la voluntat per fer el que cal és bàsica. Com potenciar la voluntat (si és que ens interessa) dels nostres polítics i d’altres membres de les institucions?

Què passaria si, per exemple a l’hora de pactar solucions davant la crisi econòmica i l’atur que implica, els nostres líders polítics, mantenint la proporció parlamentaria, es tanquessin ja no a pa i aigua però tampoc amb excés de luxes i no poguessin sortir de la seva reclusió fins arribar a un pacte? Què passaria? Penso que ben aviat arribarien a un acord, acord del qual en serien responsables i n’haurien de donar compte.

Què passaria si, ara en relació al cas del Constitucional, per cada mes d’endarreriment de la sentència es penalitzés els seus membres amb una reducció del deu per cent del seu sou?  Molt probablement s’espavilarien pactant una sentència o, encara millor, acordant que no cal sentència perquè a) el Parlament ja ha aprovat l’Estatut, b) el poble de Catalunya l’ha ratificat i c) el seu funcionament no ha pertorbat el funcionament de l’Estat.

La llei electoral, l’han de redactar els partits?

.

Sempre m’ha semblat impossible que els partits, amb dels seus corresponents parlamentaris degudament elegits, puguin aprovar una llei electoral: els interessos de partit pesen massa i les projeccions de resultats obstrueixen la imparcialitat. El darrer fracàs a Catalunya d’una llei electoral (febrer’2010), no era ben previsible? Però el problema no rau només en el contingut de la llei, sinó en qui l’ha d’elaborar: són els partits els qui han d’elaborar una llei que és autoreferent? Els partits són només un instrument, no una finalitat, i potser més que altres entitats o institucions, necessiten sotmetre’s a controls; si ells redacten una llei sobre com s’han de gestionar seria com si el mercat redactés una llei de mercat o com si com si el llop redactés una llei per guardar les ovelles.

El contractualisme que batega darrera de les nostres democràcies ha estat replantejat pel pensador nord-americà John Rawls (1921-2002). Perquè una societat democràtica sigui justa, defensa en el seu conegut “A Theory of Justice”, cal un vel d’ignorància per part de qui imparteix justícia o legisla de manera que faci possible la imparcialitat; l’òptim seria que el legislador, també part interessada, desconegués el lloc que ell ocuparà en la societat. Perquè una llei sigui justa, les parts interessades (en aquest cas els partits) han de desconèixer les implicacions personals, les conseqüències favorables o desfavorables que els afectaran amb l’aplicació de la llei.

Qui l’ha d’elaborar, doncs, una llei electoral? Sortosament no em toca a mi decidir qui; però crec en el potencial de canvi, de millora, de progrés de les nostres democràcies, i aquesta creença o convenciment em fa entreveure  possibilitats vàries de participació de persones per les quals la política no és un modus vivendi. A tall d’exemple, si uns ciutadans que no formen part de l’administració de justícia són els qui poden formar part de jurats populars que han de prendre decisions de relleu, perquè ciutadans que no viuen de la política no poden ser els més adients per  intervenir i decidir a l’hora de redactar una llei de partits? Penso que hi hauria d’haver voluntat política per aconseguir que la llei electoral, que ha de controlar les activitats dels partits, no fos elaborada pels mateixos partits o els seus representants; quina equitat es pot esperar si els qui legislen són part afectada, positiva o negativament, per la pròpia legislació?

 Més sobre Rawls. Visita: Filòpolis > Atenes Contemporània > John Rawls

El vel d'ignorància