Enllaç articles de La Vanguardia, any 2011

.
Enseñanza: entre el fetiche y la vocación

Autor: Antoni Puigverd

Publicat: dilluns, 21 de febrer de 2011

————————————————————-

¿Para qué sirve la filosofia hoy?

Text de Mayte Rius a partir d’entrevistes

Publicat: 7 de maig de 2011

Paradoxa de la llibertat d’elecció

.

En el llibre de Gerd Gigerenzer titulat en castellà “Decisiones instintivas. La inteligencia del inconsciente” (títol original “Gut Feelings”) es fa referència a la  paradoxa de la llibertat d’elecció i es resumeix  afirmant que quantes més opcions tenim, més possibilitats sorgeixen d’experimentar conflicte i més difícil és la decisió; és a dir, arriba un moment que a més opcions més perjudici o insatisfacció.

Insatisfet amb aquesta mínima informació he explorat el tema i, segons sembla, el que ha introduït la paradoxa és el psicòleg nord-americà Barry Schwartz, psicòleg que el 2004 publicà precisament un llibre titulat The Paradox of Choice: Why More Is Less.

 Schwartz qüestiona el que ell anomena “dogma oficial” de les societats industrials occidentals. Què diu aquest dogma? Proclama que si volem maximitzar el benestar dels ciutadans, hem de maximitzar la llibertat individual i maximitzar la llibertat implica maximitzar les possibilitats d’elecció; breument, que a més possibilitats, més llibertat i, per tant, més benestar.

Però Schwartz argumenta en contra d’aquesta dogma o “evidència”. L’increment de possibilitats o opcions no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció: arriba un punt que a més possibilitats d’elecció, més decepció o insatisfacció. Schwartz no és escàs en la presentació de cassos o situacions negatives davant l’abundor d’opcions; pensem en la pluralitat d’opcions davant la compra d’un mòbil, d’uns texans o d’un paquet de galetes: quantes decisions s’han de prendre!

La capacitat d’elecció és positiva i, certament, és un exercici de llibertat individual. Ara bé, si les possibilitats sobrepassen un punt òptim, aleshores l’elecció té efectes negatius. En primer lloc i ben paradoxalment, l’elecció comporta paràlisi més que no pas llibertat. Si he d’elegir un llibre d’un llistat de cinquanta, què faig? Si he d’elegir un fons d’inversió d’un llistat de cent fons, què faig? Molt probablement deixaré l’elecció per un altre moment, per demà,  demà per demà. (I una altra paradoxa que penja d’aquesta, comenta Schwartz  fent referència als EUA, és que un pot elegir entre un centenar de sucs de taronja, però només entre dos candidats presidencials).

 El segon efecte negatiu és que si decideixo a partir de pluralitat d’opcions, el resultat és menys satisfactori que si decideixo a partir de menys opcions, i això per tres raons: a) per la decepció que suposa pensar que l’alternativa imaginada hauria estat millor que l’elegida, decepció o remordiment que redueix la satisfacció malgrat la decisió hagi estat bona, b) pel turment o substracció de satisfacció que suposa pensar en les moltes oportunitats perdudes al rebutjar o renunciar a les atractives alternatives, c) perquè davant la pluralitat d’opcions s’incrementen les expectatives i alguna ha de ser perfecta, i encara que els resultats de l’elecció siguin bons, s’incrementa la insatisfacció. Per tot això, Barry Schwartz afirma que el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives.

 Aquesta paradoxa de l’elecció té a veure amb el que podríem anomenar paradoxa de la llibertat: allò que limita la meva llibertat (els meus condicionants biològics, psicològics, socioculturals, etc) és, al mateix temps, allò que possibilita la llibertat. Podíem aplicar a la llibertat la coneguda metàfora de la coloma que Kant  aplica al coneixement. La coloma, en el seu lliure vol, sofreix la resistència de l’aire, però aquesta resistència és que el que, precisament, li permet volar.

Usos desencertats de la paraula “filosofia”

.

Sovint, i especialment en els mitjans de comunicació, es fa un mal ús o un abús de la paraula filosofia. Certament, no és fàcil caracteritzar o dir en què consisteix la filosofia; sí, però, és fàcil definir en què no consisteix, i la paraula filosofia no vol dir tàctica, estratègia, línea d’actuació o procediment.

 Aclariments sobre què és la filosofia els podem trobar a Filòpolis, en les unitats Filosofia: un constant pas del mite al logos i també Filosofia? Sí, gràcies. Explorem ara casos d’usos desencertats i públics de la paraula. Sembla que si hom no troba la paraula adient en determinades situacions, deixar anar “filosofia” pot funcionar; doncs, no sempre! El mal ús o l’abús de les paraules, les desvirtua!

Heus ací uns usos no encertats de la paraula filosofia.
Cas 1. “Yo quiero crear una filosofía del Barcelona, no de Van Gaal, no de Serra Ferrer, sino una disciplina, una manera de juego, un estilo del Barcelona”. (Van Gaal, 6-juny-1999, La Vanguardia).

Certament, el Barça és més que un club, però no hauria estat preferible que el senyor Van Gaal parlés de tàctica o d’objectiu?

Cas 2.  ”La filosofia de la nostra entitat bancària és que el client surti sempre content”. (Per evitar publicitat, no citem l’entitat bancària). Tots estaríem molt contents si l’objectiu o l’aspiració, no ja la filosofia, de les entitats bancàries fos que el client sortís content.

Cas 3. “La filosofia d’aquesta companyia telefònica és dotar a tot adolescent del seu propi mòbil”.

No es tracta d’una filosofia estoica, que suggereix reduir els desitjos com a camí vers la felicitat! Quan es diu filosofia es vol dir interès econòmic, pla d’expansió,  objectiu, i res més!

Cas 4. “Los responsables del Ministerio de Vivienda comparten la filosofía del documento de Fedea –impulsar el alquiler-, pero no algunas de las medidas que proponen para alcanzar este objetivo”. (Secció Negocios, diari El País, 18 d’octubre de 2009)

L’objectiu és impulsar el lloguer; per aconseguir aquest objectiu es poden proposar estratègies més que no pas filosofies.

Cas 5. Comentant que el Camino de Santiago hi ha qui el fa caminant i qui en bicicleta: “No es sólo una cuestión de elegir la vía más cómoda o más bonita: los ciclistas y los viandantes tienen dos filosofías distintas”. (Suplement dominical de La Vanguardia, 26 de desembre de 2009)

Anar a peu, una filosofia? Anar en bicicleta, una altra? No es tracta, simplement de preferències?

Cas 6. Parlant de Rajoy s’escriu: “Su natural bondadoso no le ha proporcionado ventajas visibles. Al revés: su filosofía de no perseguir corruptos hasta verlos imputados fue confundida con falta de decisión”. (La Vanguardia, 31 d’octubre de 2009, pàgina 21)

Cas 7. “Esta filosofia del abuso sistemático propia el despilfarro suntuario y se convierte en caldo de cultivo de la corrupción, porque una vez que empieza a aplicarse no acaba nunca.”  (La Vanguardia, 8 de novembre de 2009, pàgina 18).

Presentadors de programes televisius, tertulians televisius o radiofònics,… fent un mal ús o abús de la paraula filosofia, propaguen la pèrdua de la riquesa conceptual de les paraules. Certament, no han d’exercir d’educadors, però tampoc com a mestres de la distorsió lingüística.

La llei electoral, l’han de redactar els partits?

.

Sempre m’ha semblat impossible que els partits, amb dels seus corresponents parlamentaris degudament elegits, puguin aprovar una llei electoral: els interessos de partit pesen massa i les projeccions de resultats obstrueixen la imparcialitat. El darrer fracàs a Catalunya d’una llei electoral (febrer’2010), no era ben previsible? Però el problema no rau només en el contingut de la llei, sinó en qui l’ha d’elaborar: són els partits els qui han d’elaborar una llei que és autoreferent? Els partits són només un instrument, no una finalitat, i potser més que altres entitats o institucions, necessiten sotmetre’s a controls; si ells redacten una llei sobre com s’han de gestionar seria com si el mercat redactés una llei de mercat o com si com si el llop redactés una llei per guardar les ovelles.

El contractualisme que batega darrera de les nostres democràcies ha estat replantejat pel pensador nord-americà John Rawls (1921-2002). Perquè una societat democràtica sigui justa, defensa en el seu conegut “A Theory of Justice”, cal un vel d’ignorància per part de qui imparteix justícia o legisla de manera que faci possible la imparcialitat; l’òptim seria que el legislador, també part interessada, desconegués el lloc que ell ocuparà en la societat. Perquè una llei sigui justa, les parts interessades (en aquest cas els partits) han de desconèixer les implicacions personals, les conseqüències favorables o desfavorables que els afectaran amb l’aplicació de la llei.

Qui l’ha d’elaborar, doncs, una llei electoral? Sortosament no em toca a mi decidir qui; però crec en el potencial de canvi, de millora, de progrés de les nostres democràcies, i aquesta creença o convenciment em fa entreveure  possibilitats vàries de participació de persones per les quals la política no és un modus vivendi. A tall d’exemple, si uns ciutadans que no formen part de l’administració de justícia són els qui poden formar part de jurats populars que han de prendre decisions de relleu, perquè ciutadans que no viuen de la política no poden ser els més adients per  intervenir i decidir a l’hora de redactar una llei de partits? Penso que hi hauria d’haver voluntat política per aconseguir que la llei electoral, que ha de controlar les activitats dels partits, no fos elaborada pels mateixos partits o els seus representants; quina equitat es pot esperar si els qui legislen són part afectada, positiva o negativament, per la pròpia legislació?

 Més sobre Rawls. Visita: Filòpolis > Atenes Contemporània > John Rawls

El vel d'ignorància

El greu que em sap…!

.

El greu que em sap que qui ho ha decidit no sigui assenyat com Descartes!

Descartes va escriure dirigit al gran públic i no només pels iniciats el Discurs del mètode, un llibre on presenta, a grans trets, el bàsic del seu pensament; un llibre que per facilitar la seva divulgació va escriure en francès i no en llatí. El títol complet del llibre: Discours de la méthode pour bien conduire sa raison et chercer la verité dans les sciences, 1637.

Però és aquesta la lectura filosòfica que s’ha proposat pels nostres alumnes de 2n de Batxillerat en l’assignatura obligatòria Història de la Filosofia? Doncs, no! Qui ho ha decidit ha desconsiderat, ben desgraciadament des del meu punt de vista, aquest execel·lent llibre introductori i ha seleccionat una lectura adequada per alumnes ja iniciats, les Meditacions metafísiques. Títol complet:  Meditationes de prima philosophia in quibus Dei existentia et animae humanae a corpore distinctio demonstrantur, 1642, la primera edició.

Amb el Discurs és força més viable engrescar bona part dels nostres alumnes en la lectura i estudi directa d’obres filosòfiques; amb les Meditacions considero que s’aconsegueix més l’efecte contrari. Com no m’ha de saber greu!