Dalí, ciència i art

Ciència i filosofia. Ciència i art. L’establiment de vincles o connexions entre filosofia i ciència no només m’entusiasma sinó que ho considero imprescindible; penso que només es pot fer metafísica seriosa o quelcom semblant després d’haver obtingut els corresponents coneixements científics. És per aquesta perspectiva d’establiment de vincles que em meravellà el documental “Dimensión Dalí” (TV2, diumenge 24 d’octubre de 2010) i que lamento haver vist només parcialment; he tingut cura, però, de cercar dades complementàries sobre el tema. El documental mostrava els molts enllaços de l’obra de Dalí amb la ciència més pionera del moment; i que no només en fou coneixedor, sinó que la ciència l’inspirà i es manifesta en les seves creacions. Per tant, ciència i art. Apuntem uns exemples d’aquests vincles dalinians.

a) Einstein. Són ja molt conegudes les connexions entre la visió dels temps que esbossa Einstein en la seva teoria especial de la relativitat (1905) i els rellotges tous que pintà Dalí en La persistència de la memòria de1931. El temps està vinculat a l’experiència i a la situació de l’observador, ja no un temps absolut com es defensa en la visió clàssica.

 b) Freud i la psicoanàlisi. Sigmund Freud publicà al 1900 La interpretació dels somnis, una obra plena de simbologia que incidí profundament en la temàtica de Dalí, arribant a afirmar que Freud era el seu pare. Certament, el món oníric inspirà pluralitat d’obres superrealistes com ara El gran masturbador (1929). El juliol de 1939, Dalí aconseguí visitar Freud; un any abans n’havia fet un retrat.

c) Física atòmica. La física atòmica impactà i marcà l’obra daliniana. Per una banda, la fissió nuclear amb la seva immensa capacitat destructiva; Les tres esfinxs de Bikini de 1947 reprodueixen el bolet atòmic. Per altra, un reconeixement de la composició atòmica de la matèria es manifesta en Galatea de les esferes de 1952.

 d) Matemàtica. No només mantenint, òbviament, la proporció àuria en les seves pintures, sinó mantenint contactes amb matemàtics de renom. I en l’obra daliniana El rostre de la guerra (1940-41) es prefiguren els fractals que posteriorment desenvoluparà Benoit Mandelbrot. El Corpus hipercubus, de 1954, és com un exercici matemàtic, exercici  que realitzà tot consultant un matemàtic de renom.

e) Mecànica quàntica. Dalí mostra interès per la mecànica quàntica, especialment pel conjunt d’idees de Heisenberg i Schrödinger. La realitat física ja no és una realitat determinada i objectiva, més aviat és l’observador qui la determina; és l’observador qui concreta l’estat del gat de Schrödinger; gat que apareix en la fotografia feta per Haselman i Dali titulada Dali Atomicus. Dalí fa seves aquestes idees essent la seva obra concrecions de fragments de la realitat.

 f) ADN. Els descobriments de Crick i Watson sobre l’ADN van seduir-lo. Quantes vegades en les seves declaracions va fer referència a l’àcid desoxiribonucleic? L’ADN el fascinava. Connectà personalment amb James Watson i veiem l’àcid representat, entre altres, en l’obra Paisatge amb papallones de 1957.

g) Complexitat dels fenòmens naturals. Les darreres pintures de Dalí evoquen la teoria de les catàstrofes de René Thorm en la que explica la complexitat dels fenòmens naturals, inclosos els humans, mitjançant càlculs matemàtics. La funció o corba representativa el pas de l’estabilitat a inestabilitat, una s allargada, es mostra en obres com  Cua de l’oreneta de 1983. Dalí es relacionà i fou amic de Thorm.

 La ciència és un coneixement inspirador de l’activitat artística de Dalí; la ciència és un coneixement inspirador de l’activitat filosòfica. La filosofia no pot estar al marge de la ciència més pionera del moment.

Genètica i epigenètica

.

Molt interessant el capítol de Redes titulat Los dos códigos que gobiernan la vida. I la meva entusiasta felicitació a Eduard Punset per tota la seva tasca de divulgació científica. Jo sóc dels ques estan convençuts de que tota recerca filosòfica ha de partir de les dades científiques; i les diferents entrevistes del programa Redes, des del meu punt de vista, ajuden a obrir-se camí en aquesta perspectiva. El científic entrevistat és el genetista Thomas Gingeras.

Més enllà de la genètica, l’epigenètica ens mostra que hi ha altres elements que són tan importants com els propis gens. El model clàssic de la genètica defensa que les regions més importants del genoma són les que codifiquen proteines, base de la formació de la vida; a les altres parts o regions, no se les considerava i fins i tot foren anomenades “gens brosa”. Seguint amb aquest model, les regions d’ADN codificadores de proteines produeixen còpies d’ARN, el missatger entre ADN i proteines.

Aquesta funció reduïda a missatger de l’ARN és el que s’està qüestionant. Recordem que, en l’evolució de la vida, les primeres molècules eren d’ARN, passant posteriorment a ADN, molt més estable. Avui es tendeix a considerar que l’ARN compleix una funció pròpia, una funció relacionada amb un segon codi, el codi epigenètic, un codi que té a veure amb l’ambient o entorn i que manté gravades determinades marques que també governen la vida.

En la cèl·lula, l’ADN no està sol, està voltat d’ARN i d’unes proteines anomenades histones; en aquestes molècules queden registrades les nostres interaccions amb l’ambient (per exemple, la dieta) formant les modificacions o marques epigenètiques. Una analogia: es comparable l’ADN a la memòria d’un ordinador en la que hi ha, dispersos i partits, fragments d’arxiu; però cal un programa, per exemple un processador word, per reconstruir el document a partir dels fragments. Així, el programa que organitza els fragments, els fragments genètics dispersos en els cromosomes, està format per elements epigenètics, és a dir, marques provinents de l’ambient.

El genetista Gingeras, con el genetista Manel Estaller, defensen que l’entorn actua en la forma com els gens es regulen i expressen; les marques epigenètiques modulen els gens, potenciant-los o anul·lant-los. El que no està clar de moment és si aquestes marques epogenètiques són o no heretables; en cas afirmartiu suposaria un apropament a les posicions lamarkianes.

Tres dades astronòmiques

.

Tres dades o curiositats astronòmiques citades en la conferència del Dr Josep M Cors, el dia 11 de febrer de 2010, a Girona, amb el títol “Matemàtiques i ombres” i dins el cicle “Experiències matemàtiques a l’abast de tothom”. 

Curiositats que van venir al cas tot exposant les bases teòriques d’ordre astronòmic que hi ha al darrera de les ombres projectades en els rellotges de sol. Rellotges se sol que, recordem-ho estan contituïts pel quadrant i el gnomom.  

1a dada. Quant temps tarden els astronautes de l’Estació Espacial Internacional a donar una volta completa a la Terra? L’Estació està a una altitud aproximada de 360 km i dóna una volta completa a la Terra cada 90 minuts. 

2a dada. Quina és l’excentricitat orbital de la Terra en el seu moviment entorn del Sol? Diem que la seva òrbita és el·líptica, però ben escasament. L’excentricitat és de 0,016.  Això suposa que la distència mitjana Sol-Terra és de 149,6 milions de km (152 milions quan més lluny la Terra i 147 quan més propera).

3a dada. Si regularment (cada dia, cada quinze, ,,,) al llarg de l’any i sempre a la mateixa hora fem fotografies sobreposades del sol obtindrem un analema. Si l’entenem, hem comprés el moviment de rotació de la Terra.Analema a Atenes: http://www.apodcatala.com/0812/apod081221.htm