El llibre o llibret conté 531 aforismes o pensaments concentrats i organitzats en quatre seccions. La primera sobre la realitat, centrada en l’atzar i el temps. La segona, la vida, filtra pensaments sobre l’ésser viu, què vol dir seguir viu, l’evolució, el progrés, els estímuls. Una altra sobre el coneixement, reflexionant sobre la ciència, la revelació, l’art. I, finalment, sobre la civilització, suggerint sobre identitats col·lectives, sobre la conversar i altres. Recullo alguns dels aforismes que es van citar o comentar en aquesta trobada o que jo he retrobat rellegint el llibre.

Ja en les primeres obres de Wagensberg es formula la pregunta que va obrir la conversa: [3] ¿Es el azar un producto de nuestra ignorancia o un derecho intrínseco de la naturaleza? La física clàssica és determinista; la quàntica, indetermista.

Les preguntes són més atratives que les respostes. Un canvi de pregunta és una revolució; un canvi de resposta és una evolució.  [283] La historia de la ciencia es la historia de las buenas preguntas.  [284] La historia de las creencias es la historia de las buenas respuestas.  [213] Preguntar es rebelarse, responder es adaptarse.

S’aprèn més  d’un error que no pas de cent encerts. S’aprèn més d’una partida d’escacs perduda que no pas de cent guanyades. (Es respira un rerafons d’epistemologia d’Einstein i de Popper).

Tant en ciència com en la vida de les societats s’entra en una crisi quan els models ja han caducat; sense crisi, no hi ha evolució.

Què és progresar? Certament, no és crèixer. No és l’increment de la probabilitat de supervivència. Davant una explosió, un bacteria té més probabilitat de sobreviure que un humà. [131] Progresar es ganar independencia respecto de la incertidumbre del entorno.  [132] Entre la primera bacteria y Shakespeare… algo ha tenido que ocurrir.

El cervell va permetre guanyar independència respecte a l’entorn: puc surtir de casa a cercar menjar. La memòria em permet tornar a casa.  [93] La inteligencia es una capacidad para anticipar la incertidumbre del entorno.  [84] Seguir vivo equivale, tàcticamente, a comer y no ser comido.

A més recerca científica, més benestar i riquesa en un país. Uns diuen: “Que inventen ellos” (Unamuno); altres en temps de crisi encara inverteixen més en recerca.

Què sóc jo? [24] Yo soy la intersección de todas mis vivencias.

Monotonia i  manca d’estímuls, una ofensa al cervell. Excés i imcomprensió dels estimuls, frustració.  [106] La mente se nutre del cambio.  [107] El aburrimiento es por desnutrición de cambio.

L’ou o la gallina?  [116] El viejo dilema de qué fue antes, el huevo o la gallina, hace tiempo que tiene una solución: fue el huevo, aunque, claro, no era de gallina.  [125] La idea de Darwin de la selección natural es, probablemente, la idea más brillante de toda la historia de la civilización.  [128] Creacionismo: creencia según la cual el registro fósil es el resto de una colosal paella.

Coneixement?  [235] Una ley científica comprime –y por tanto comprende- muchos sucesos y obletos de la realidad.  [226] La comprensión es compresión.  [290] Las grietas del método científico se rellenan con pasta de ideología.

Felicitat? [489] La felicidad requiere que el futuro sea incierto.

Democràcia?  [519] El éxito masivo de algunos cantantes y escritores hace temblar los cimientos mismos de la democracia.

Quasi tots els presents formem o hem format part del sistema educatiu. Però, què és un sistema? Un sistema és un conjunt estructurat d’elements. Així parlem de sistema solar, de sistema sanguini, de sistema decimal, de sistema mètric o de sistema electoral. I d’aquests elements que formen un sistema, uns són més fonamentals o imprescindibles que altres. Què seria del sistema solar sense el sol? Res. Què li passa al sistema sanguini quan el cor no funciona? Problemes.

I quin és l’element bàsic del sistema educatiu, l’element sense el qual tot falla?  El primordial, el sol del sistema educatiu és la relació professor-alumne, és a dir, la funció educadora del professor en la seva proximitat a l’alumne, i quan dic professor penso, també, en els altres membres de la comunitat educativa.

Amb tot això vull manifestar que més enllà de consellers o conselleres ara d’educació ara d’ensenyament, més enllà de directors o delegats de serveis territorials, més enllà d’ara unes lleis ara unes altres, més enllà d’auditories, de plans estratègics o de programacions, més enllà de tot això, volàtil, canviant i que passa, la peça clau del sistema educatiu sense la qual res té sentit és la nostra personal relació amb els nois i noies del centre. Malgrat la nostra feina pugui ser dura i esgotadora en molt moments, és una de les feines més nobles a la qual pot dedicar una persona la seva vida. I si aconseguim que aquesta relació estigui tenyida d’afectivitat o feeling envers els nostres joves, aleshores els educadors experimentem una extraordinària satisfacció. El record o influència d’un professor perdura en el temps; i nosaltres mateixos, n’estic segur, recordem aquells mestres que, quan érem alumnes, ens van ajudar a créixer.

Així doncs, vosaltres, que formeu part del que dóna sentit al sistema educatiu, tingueu sempre present que el més valuós de tota la vostra activitat és aquesta relació amb els alumnes, procurant, amb afecte, que captin la riquesa intel·lectual i humana que tots, professors i altres membres de la comunitat educativa, els oferim. Una persona, una companya, que avui tots trobem a faltar, per bé que sentim la seva presència, em va convèncer de tot això que acabo de dir: ella sempre en va donar testimoni.

Moltes gràcies i molt d’encert en la vostra tasca.

Llorenç Vallmajó Riera

Girona, 18 de novembre de 2011

En els emblemes de Munic hi apareix un monjo; el mateix nom de la ciutat, München, deriva de Münchener Kindl, nen monjo, i ens indica que la ciutat té el seu origen en una abadia benedictina del segle IX. La dinastia que des del segle XII fins l’any 1918 governà Baviera és la dels Wittelsbach; l’ampli conjunt arquitectònic anomenat Residenz fou el seu palau reial dins la ciutat; també, posterior i als afores, el Schloss Nymphenburg.

Marienplatz i els seus voltants, especialment el Neuhauser Strasse, formen la part més turística de la ciutat. Apropant-se Nadal, ja a finals de novembre i coincidint amb el primer diumenge d’Advent (Baviera és un Land de marcada tradició catòlica), s’inaugura en la major part de ciutats alemanyes, el Christkindlmarkt: places i carrers principals plens de petites i decorades casetes de fusta que ofereixen objectes nadalencs, menjars i, especialment, Glühwein (vi calent).

A la cara nord de la Marienplatz, destaca el neogòtic Neues Rathhaus (Nou Ajuntament); juntament amb la Frauenkirche o catedral, formen les dos construccions més representatives de la ciutat. A la cara est de la Marienplatz hi ha el reconstruït Altes Rathaus (Vell Ajuntament).

Un no pot deixar d’admirar el complex arquitectònic creat amb motiu dels XXè Jocs Olímpics de 1972: l’Olympiapark. Construccions com tendalls d’acer i làmines acríliques, un estany artificial, turons formats amb les runes de la II Guerra Mundial i l’Olympliaturm (Torre olímpica) des de la qual es pot veure bé ciutat i voltants.

I al costat de l’Olympiapark, les atrevides construccions de Bayerischen Motoren Werke: tant els quatre cilindres platejats com el nou edifici BMW Welt.

Marienplatz: Christkindlmarkt, Neues Rathaus i Frauenkirche

Marienplatz: Christkindlmarkt, Neues Rathaus, al fons Frauenkirche

Christkindlmarkt: Neuhauser Strasse; al fons, Frauenkirche

München: Detall de l'Altes Rathaus, amb dates rellevats

München: Olympiapark

München: Olympiapark, detall estructura

München: BMW des l’ Olympiapark

München: Els cons de la BMW Welt

München: Hofbräuhaus. I aquesta és la més petita! Però jo ... / 3

München: Viktualienmarkt

Neue Pinakothek. Hasenclever "Hieronymus Jobs im Examen". El pobre Jeroni no para de tremolar!

Les dues conferències han mostrat, des del meu punt de vista, que els dos pensadors no són tan oposats com és costum presentar en manuals i altres fonts d’informació. L’apropament entre els dos s’ha mostrat, precisament, en un aspecte bàsic: la significació del món de les idees de Plató i la significació del que vol dir per Aristòtil conceptualització, intel·ligibilitat o comprendre mitjançant idees.

Jaume Casals interpretà la teoria platònica de les idees més a la llum dels textos homèrics (el context cultural imperant en el moment històric) que no pas a la llum del pitagorisme o orfisme, o podríem dir, no a la llum de la visió cristiana o neoplatònica. D’aquesta manera, el món de les idees deixa de tenir pes metafísic i queda reduït a una funció lògica o lingüística amb l’objectiu d’entendre, mitjançant les formes (o idees), el món quotidià. Com si per tenir coneixement del món sensible fos necessari suposar uns elements comuns o formes entre objectes, sense que aquestes formes tinguin una realitat per si mateixes (com sovint es solen interpretar els textos platònics).

Víctor Gómez-Pin, en la seva sessió, insistí en l’Aristòtil científic (física) i en l’Aristòtil filòsof (metafísica), considerant que el segon és insostenible sense el primer. Analitzà la coneguda i bella frase amb la que s’inicia la Metafísica d’Aristòtil: Tots els humans, per naturaleza, tendeixen a saber. Ara bé, què entèn  per “saber” en Aristòtil? Ell utilitza la paraula grega ‘eidenai’, paraula que significa conceptualitzar, captar formes (idees) en els objectes, entendre l’entorn.

Per tant, les formes platòniques així interpretades i la conceptualització aristotèlica no són entitats oposades, sinó que es troben ben properes.

El professor Casals donà, també, un argumentada interpretació de ‘morir’ en l’obra platònica: un allunyament de la viva quotidianitat tot apropant-se al món del pensament. I el professor Gómez-Pin explicà, també, el parentesc conceptual entre ‘theorein’, (teoria) i teatre: els dos són representacions de la realitat; un home lliure podia deixar d’anar a l’àgora, però no podia deixar d’anar al teatre ja que fer-ho implicava descrèdit.

17 de novembre (el tercer dijous de novembre): Dia Mundial de la Filosofia (UNESCO)

Primer la vessant científica i, segon, la vessant poètica. Així ha estat organitzada la sessió inaugural Empòrion i la presència grega a Ibèria del cicle de conferències Catalunya-Grècia, cicle coordinat per Eusebi Ayensa. Xavier Aquilué, responsable científic del Centre Iberia Graeca, es feu càrrec de la vessant científica; Carme Calloll, actriu i professora a l’Institut del Teatre, es feu càrrec de la vessant poètica tot recitant textos literaris sobre Empúries. Dia: dimarts, 20 de setembre de 2011; lloc: CaixaForum, Girona.

Quan unes persones, a la Jònia (costa oest de l’actual Turquia) iniciaren al segle sisè abans de Crist el que anomenem Filosofia (eren els presocràtics), unes altres persones veïnes, uns comerciants de Focea, emprenien un llarg viatge cap a l’oest i, tot passant per Massàlia (l’actual Marsella), s’establiren en terres empordaneses i fundaren Empòrion, tot mercadejant amb els indígenes.

A grans trets, les dades arqueològiques permeten diferenciar tres èpoques a Empòrion: la fundacional iniciada als voltants de -550; l’hel·lenística, segles –II i –I; i la romana. Les excavacions iniciades el 1908 han posat al descobert (viatjant en el temps com passa en totes les excavacions): l’Empòrion romana, l’Empòrion hel·lenística, i una petita part de l’Empòrion fundacional; aquesta es troba, precisament al subsòl de les ruïnes de l’Empòrion hel·lenística.  Excavacions fetes sota la Stoa hel·lenística permeten veure carrers i cases de la l’Empòrion del fundadors. Per tant, Empòrion, l’enclavament grec pràcticament únic d’Ibèria, ens reserva sorpreses.

Les dades arqueològiques permeten afirmar que aquests comerciants grecs sintonitzaren amb els indígenes (com si no haurien pogut comerciar!), i amb el temps, aquests indígenes (els indiketes) assumiren la cultura grega. Així, per Empúries ens arribaren l’escriptura, la moneda, la música,… I per Empúries entraren també els romans a la península ibèrica: primer els comerciants romans, després, els militars; i gràcies a aquesta funció d’entrada, l’Empòrion hel·lenística gaudí d’independència fins a l’època d’August.

A l’Empòrion hel·lenística pertany l’escultura d’Asclepi, déu de la medicina i que els romans anomenaven Escupali; l’escultura fou trobada als 1909, ben als inicis de les excavacions. No hi ha unanimitat en considerar que l’escultura representa Asclepi; hi ha raons per considerar que representa Serapis, divinitat alexandrina.

També pertany a l’Empòrion hel·lenística el mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia. Qui era Ifigènia i per què fou sacrificada? Ifigènia, era la filla gran del rei micènic Agamèmnon; aquest, impotent, veia que la manca de vent impossibilitava que els seus vaixells iniciessin la navegació cap a Troia; així setmanes i mesos. L’endeví Calcas declara que els grecs només es podran obrir camí a la mar i destruir Ilion si aplaquen la còlera d’Àrtemis amb el sacrifici d’Ifigènia. Agamèmnon, que n’havia matat un cérvol, no vol immolar la seva filla, però l’afany de glòria pot més que l’amor paternal i accepta el sacrifici exigit.

Sacrifici d'Ifigènia. Empúries

Web del Centre Iberia Graeca:  http://www.iberiagraeca.org/

Alsàcia (Elsassen, en alemany), país centreeuropeu, és una plana allargada flanquejada a l’oest, de nord a sud, pels Vosges. La plana és pas entre el nord i el sud d’Europa, un pas sempre controlable per les crestes dels Vosges. A la ribera esquerra del Rin o Rhein, Alsàcia, França; a la ribera dreta, la Seva Negra, Alemanya. Un país que és frontera entre dos gegants europeus, França i Alemanya, que l’han anat ocupant alternativament: des de la Primera Guerra Mundial Alsàcia és una regió de França, però la major part dels alsacians són de cultura germànica.

Strasbourg o Estrasburg és la capital; Colmar i Mulhouse, dues ciutats importants. La resta, encantadors i florits poblets voltats, molts d’ells, de vinyes. Riquewihr, d’un miler d’habitants, és un dels més ben conservats i centre de la regió vitícola de Riesling.

Riquewihr, detall de casa típica

Riquewihr, carrer principal

Riquewihr, el nostre campament

Riquewihr, l’antiga muralla

Riquewihr, vinyes i més vinyes tocant el poble

Colmar, la Petite Venise

Chateau du Haut-Koenigsbourg

Obernai, fortificada al peu dels Vosges

Kaysersberg, una família de cigonyes

Kientzheim, anat a la festa dels Sapeurs Pompiers

Strasbourg, significa Ciutat cruïlla de camins; a una ciutat que té aquest nom li escau ser seu d’Institucions Europees: seu del Consell d’Europa, del Parlament Europeu i del Tribunal de Drets Humans. Molt més li escau si recordem que aquesta capital de l’Alsàcia és una de les regions d’Europa que més conflictes bèl·lics ha sofert: ara francesa, ara alemanya; avui francesa dins la Unió Europea.

Un dels seus personatges il·lustres fou Johann Gutenberg. Nascut a Magúncia, desenvolupà en aquesta ciutat, aleshores part del Sacre Imperi Romà Germànic, l’art de la impressió; la impremta, que com avui internet, obrí les portes a un món nou.

La catedral, reconstruïda a partir d’un edifici romànic al segle XIII, és una reconeguda  construcció gòtica;  no s’acabà fins el segle XVIII. Admirables són les estilitzades i delicades columnes dels seus finestrals. A l’interior, no es pot deixar d’explorar el conjunt d’informacions que ens dóna el seu rellotge astronòmic del segle XVI.

Encantador i pintoresc és el barri La Petite France, amb cases dels segles XVI i XVII d’estructura amb bigues de fusta. I riu Ill enllà, afluent del Rin, els Ponts Coberts, la muralla-pont del segle XIII.

Strasbourg. Plaça Kléber

Detall de l’estàtua de Gutenberg: “I es feu la llum”

Detall de la façana de la Catedral de Notre-Dame

Detall del rellotge astronòmic de la Catedral

La Petite France

Una presència recuperada a l’Alsàcia

Parc de l’Orangerie

És des del Philosophenweg des d’on es pot gaudir d’una excepcional panoràmica de la universitària ciutat de Heildelberg.

Heildelberg, situada a la vall del riu Neckar, afluent del Rin, al Land de Baden-Würtemberg, és famosa per la seva Universitat, fundada el 1386 i una de les més antigues d’Alemanya. En el seu moment, fou bressol del moviment romàntic.

A la vessant sud de la vall, sobresurt el Heilderberger Schloss, un vell castell que potser és la ruïna més coneguda d’Alemanya. A la vessant nord, enfilant-se amunt i seguint un serpentejant i costerós camí s’arriba al Philosophenweg.

Professors i filòsofs de la Universitat solien passejar, reflexionant i debatent, per aquest elevat i verd camí que permet contemplar inspiradores panoràmiques. Al llarg del camí trobem recordatoris de personatges que el van freqüentar; així, va inspirar a Friedrich Hölderlin el poema que porta el nom de la ciutat. Suposo que el seu amic Hegel, el filòsof que uns anys va exercir de professor en aquesta Universitat, també va sentir la força inspiradora d’aquest Philosophenweg.

Heildelberg, des del Castell o Schloss

Enfilant la vessant nord del Neckar

Caminant pel "Philosophenweg"

Panoràmica des del "Philosophenweg"

Heilderberger Schloss, Castell de Heildelberg

Autor: Antoni Puigverd

Publicat: dilluns, 21 de febrer de 2011

————————————————————-

¿Para qué sirve la filosofia hoy?

Text de Mayte Rius a partir d’entrevistes

Publicat: 7 de maig de 2011

Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.  Aquetes són les primeres i conegudes paraules de la novel·la de Lev Tolstoi, Anna Karenina  (Barcelona. Edicions Proa, 1985). El present post, però, no es centra en aquestes paraules sinó en un  fragment del bell mig de la novel·la on es manifesta el desnivell o décalage entre el desig i la seva realització.

La vivència del desig pot ser molt més rica que la mateixa realització del desig. Aquesta és la situación que experimenta el comte Vronsky en relació al seu desig de conquerit l’amor d’Anna.  Malgrat Anna abandona el seu marit i es lliura als seus braços, Vronsky no es sent feliç.

Aquest és el fragment:

Però Vronski, a despit de la realització completa d’allò que havia desitjat durant tant de temps, no era feliç del tot. No va tardar gaire a tenir la sensació que la realització dels seus desigs li fornia només un gra d’arena d’aquella muntanya de felicitat que esperava. Això li palesà l’error etern que cometen els homes en imaginar-se que la felicitat es la realització dels anhels. A la primeria que s’uní amb ella i es posà el vestit de paisà, sentí tota la delícia de la llibertat en general, que abans no coneixia, i de la llibertat de l’amor, i estava content, però no per gaire temps. Aviat tingué la sensació que naixia en la seva ànima el desig del desig: la malenconia. [Pàgina 505 de l’edició citada]

El que escriu Tolstoi és una vivència que s’ha narrat en pluralitat de llenguatges: literari, filosòfic, poètic, musical,… Diferents postres d’aquesta vivència es poden trobar a la secció Àgora de debats de Filòpòlis, concretamente en l’espai que porta per títol:

 Desig versus realització del desig.