La ruta de l’exili (febrer de 2012)

El dia 22 de febrer i amb un excel·lent guia, una vintena d’exprofes de l’Institut Montilivi de Girona i amics vam resseguir els camins i els llocs que milers i milers de republicans catalans i no catalans es van veure obligats a seguir –en retirada– el mes de febrer de 1939. Una dura i trista ruta de l’exili que van sofrir milers de persones cercant refugi a França. La ruta, a més de constituir una viva i emotiva lliçó d’història, remou sentiments; molt més pensant que exilis com aquests encara es repeteixen en el nostre món.

Comencem a La Junquera visitant el MUME, Museu Memorial de l’Exili, que recull documentació històrica de la retirada i dels camps de concentració. El nostre guia, el professor de la UdG Mon Marquès, ha estat i és impulsor no només del Museu sinó també de la recerca de dades testimonials de mestres i altres persones que foren protagonistes de l’exili.

Passat La Vajol i camí de Maçanet de Cabrenys fem una breu parada per donar un cop d’ull a la mina Canta o mina d’en Negrín. Dins d’aquest lloc s’hi van amagar, protegint-les, obres d’art i peces de valor provinents del Prado i d’altres llocs.

Tot caminant pugem cap al pas fronterer de Coll de Lli, pel mateix camí forestal per on pujaren el president Azaña, el president Companys i altres. Dalt del Coll un memorial recorda aquest pas cap a França. Segons sembla, fins i tot en aquests dramàtics moments, el president de la República espanyola preferí no esperar i passar la frontera unes hores abans que el president de Catalunya i el del Govern Basc. El nostre guia llegeix fragments d’exiliats que van escriure sobre el recorregut seguit en aquest pas fronterer.

Havent dinat, entrem a França i ens dirigim al lloc de sofriment, de frustració i de nostàlgia que és el camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, just després de Le Boulou.

Le Boulou fou el lloc de redistribució dels refugiats. Uns, pel seu compromís amb la República, no tenien més opció que seguir a França; a ritme d’allez allez es van trobar reclosos a la platja, totalment a la intempèrie, vigilats per soldats senegalesos i de la guàrdia mòbil. Altres, van optar per retornar a l’Espanya franquista on també els esperaven camps de concentració però a l’espera de rebre “bons” avals.

Just abans de la platja, fem una parada al Cementiri dels Espanyols, on un monòlit evoca les persones mortes en el camp. A la platja d’Argelès no hi resta cap indicador d’aquest passat, només un monòlit recorda que aquest camp va “allotjar” a uns 100.000 exiliats (i seguint cal al nord hi havia altres camps: el de Barcarès i el de Saint-Cyprien). I a la platja, ben a prop de l’aigua i amb el màxim respecte, escoltem fragments testimonials escrits per persones que van malviure mesos damunt d’aquesta mateixa sorra.

MUME, La Junquera. Per la carretera nacional de davant del Museu van passar gran part dels refugiats, civils i militars.

MUME, La Junquera. Sostre del Museu: milers de petjades.

MUME, La Junquera. Un dels molts documents històrics que s’exposen.

Memorial al Coll de Lli: «Per aquest Coll van passar el 5 de febrer de 1939: José Antonio de Aguirre, Manuel Azaña, Lluís Companys, Juan Negrín i molts altres republicans ...»

Monòlit Argelès: «A la mémoire de 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d’Argelés lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. “Homme libre, souviens toi.”»

Platja d’Argelès-sur-Mer.

Eleccions democràtiques: uns còmputs ben diferents!

.

Quan s’informa dels resultats electorals, siguin les eleccions que siguin (Municipals del 22 de maig de 2011, al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, …), els nostres periodistes s’obliden, no sé si intencionadament o per inèrcia, de dades que em semblen gens menyspreables. No tinc present cap noticiari televisiu de cap cadena que, en els seus vistosos gràfics de percentatges de vots, mostrin els percentatges de vots en blanc o de vots nuls, encara que el seu pes sigui superior al percentatge de vots d’algun partit que sí es mostra. El percentatge d’abstenció es diu, però no es sol mostrar en els gràfics comparatius. La premsa escrita no és tan censuradora, però també en ella tant els vots en blanc com els nuls solen passar a segon terme o de difícil percepció.

Que passaria si el nostre sistema computés tant l’abstenció com els vots en blanc i nuls, reduint el nombre de regidors o diputats?  Segurament la nostra democràcia milloraria si, efectivament, es mantingués una correspondència entre el nombre de votats del conjunt del cens amb el nombre d’escons ocupats. Observem, en primer lloc, els resultats oficials de les darreres eleccions, tant les Municipals del 22 de maig de 2011 com les del Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, tant a Girona (ciutat i circumscripció) com a Barcelona (ciutat i circumscripció). Observem, en segon lloc,la variació d’aquests resultats computant tant l’abstenció com vots en blanc i vots nuls, amb la corresponent reducció d’escons.

a) Municipals Girona, maig 2011

Resultats oficials de les Eleccions Municipals, del 22 de maig de 2011, a Girona ciutat.

Municipals Girona 2011
Partit	Vots	%	Regidors
CiU	10.122	31,53	10
PSC-PM	7.500	23,36	7
PP	3.749	11,68	3
CUP-PA	2.981	9,28	3
ICV-EUiA-E	2.253	7,02	2

Resultats que obtindríem en les EleccionsMunicipals, del 22 de maig de 2011, a Girona ciutat si es respectés i es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Municipals Girona 2011. Simulació
Partit	Vots	%	Regidors
Cens	63.278	100	25
Abstenció	30.566	48,30	16
CiU	10.122	15,99	5
PSC-PM	7.500	11,8	3
PP	3.749	5,92	1
CUP-PA	2.981	4,71	0
ICV-EUiA-E	2.253	3,56	0
Blancs	1.407	2,22	-
Nuls	605	0,95	-

 

b) Autonòmiques Girona, novembre 2010

Resultats oficials de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Girona.

Autonòmiques Circumscripció Girona 2010
Partit	Vots	%	Diputats
CIU	131.690	45,16	9
PSC	41.498	14,23	3
ERC	26.828	9,2	2
PP	25.050	8,59	1
ICV-EUiA	14.057	4,82	1
SI	13.845	4,75	1

Resultats que obtindríem en les Eleccions al Parlament de Catalunya, del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Girona si es respectési es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Autonòmiques Circumscripció Girona 2010. Simulació
Partit	Vots	%	Diputats
Cens	486.654	100	17
Abstenció	192.278	39,51	8
CIU	131.690	27,06	6
PSC	41.498	8,52	1
ERC	26.828	5,51	1
PP	25.050	5,14	1
ICV-EUiA	14.057	2,88	0
SI	13.845	2,84	0
Blancs	8.459	1,73	-
Nuls	2.749	0,56	-

 

c) Municipals Barcelona, maig 2011

Resultats oficials de les EleccionsMunicipals, del 22 de maig de 2011, a Barcelona ciutat.

Municipals Barcelona 2011
Partit	Vots	%	Regidors
CiU	174.022	28,74	15
PSC-PM	134.084	22,14	11
PP	104.301	17,22	8
ICV-EUIA-E	62.939	10,39	5
Unitat per BCN	33.593	5,55	2

Resultats que obtindríem en les EleccionsMunicipals, del 22 de maig de 2011, aBarcelona ciutat si es respectési es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Municipals Barcelona 2011. Simulació
Partit	Vots	%	Regidors
Cens	1.163.556	100	41
Abstenció	547.266	47,03	23
CiU	174.022	14,95	7
PSC-PM	134.084	11,52	5
PP	104.301	8,96	4
ICV-EUIA-E	62.939	5,4	2
Unitat per BCN	33.593	2,88	0
Blancs	27.093	2,32	-
Nuls	10.719	0,92	-

 

 d) Autonòmiques Barcelona, novembre 2010

Resultats oficials de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Barcelona.

Autonòmiques Circumscripció Barcelona 2010
Partit	Vots	%	Diputats
CIU	858.188	36,85	35
PSC	445.448	19,12	18
PP	298.856	12,83	12
ICV-EUiA	192.836	8,28	8
ERC	148.061	6,36	6
Cs	89.730	3,85	3
SI	72.090	3,1	3

Resultats que obtindríem en les Eleccions al Parlament de Catalunya, del 28 de novembre de 2010, a la circumscripció de Barcelona si es respectési es computés el percentatge de l’abstenció així com els percentatges de vots en blanc i vots nuls, després d’aplicar la llei d’Hondt.

Autonòmiques Circumscripció Barcelona 2010. Simulació
Partit	Vots	%	Diputats
Cens	3.902.112	100	85
Abstenció	1.558.680	39,94	42
CIU	858.188	21,99	23
PSC	445.448	11,41	12
PP	298.856	7,65	8
ICV-EUiA	192.836	4,94	0
ERC	148.061	3,79	0
Cs	89.730	2,29	0
SI	72.090	1,84	0
Blancs	68.937	1,76	-
Nuls	14.283	0,36	-

 

Qüestions finals:

1. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, és a dir, si el percentatge d’abstenció, vots en blans i nuls, computés deixant escons sense buits, aleshores, es prendrien mesures per millorar la nostra democràcia, cercant-ne les causes?

2. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, es faria el possible i l’impossible per incrementar la participació o la implicació de més persones en els afers comuns?

3. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, aleshores (com podem constatar en les anteriors simulacions) les decisions estarien en mans de menys persones tant en els ajuntaments com en els parlaments. Implicaria aquesta mesura un dany o un pèrdua per la democràcia o bé, ja que s’imposa la disciplina de vot en els partits, tot serien millores i estalvis?

4. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants, l’estalvi econòmic s’hauria d’invertir en el foment d’altres tipus de participació ciutadana?

5. Si s’ocupessin escons en funció del nombre de votants,  … ?

Construint un decàleg pels actors polítics

.
És excessiu el desencís que es respira en diferents ambients cara a una altra tanda d’eleccions. Sembla que aquest moment àlgid de tota democràcia hauria de ser un moment d’anàlisi racional del realitzat i de presentació de projectes engrescadors, tot avaluant-los. Però costa afirmar que la realitat sigui aquesta; més aviat sembla que vivim una democràcia malalta o una democràcia amb necessitat de reformes. Si no aconseguim que els ciutadans confiem en els nostres polítics, si no aconseguim que aquests, a més de poder tinguin autoritat, aleshores la nostra democràcia serà només un simulacre i els polítics actuals que no han potenciat les millores, els responsables.

Els següents punts no són uns deu manaments que solucionin problemes, només són un esbós, sempre provisional, de canvis que segurament farien més atractiva i valuosa la nostra democràcia.

1. Llistes obertes.
En les llistes tancades és freqüent trobar com a candidat persones que, per diferents raons, mai voldries que et representessin. No seria més entusiasmador donar l’opció d’elegir qui d’una determinada llista o, encara més, qui de llistes de diferents partits?

2. Ocupació d’escons en funció del nombre de votants.
Sovint constatem baixa participació en les diferents eleccions i, quasi mai falla, es diu que s’analitzarà què ha passat; però aquestes anàlisis són només quatre paraules buides d’operativitat. Si votés només un 50% de la població que hi té dret, no seria més coherent que, en aquesta legislatura, el parlament quedés plenament constituït reduint l’ocupació d’escons a un 50%?

3. Primer, una professió.
Si una persona a més de tenir interès per la política, vol servir a la comunitat exercint de polític, no seria convenient que abans hagués demostrat la seva capacitat exercint una determinada professió, professió a la que podria retornar al finalitzar el seu mandat? Si tots hem de presentar currículums o superar proves per aconseguir una feina, per què no s’ha d’exigir competència, experiència o qualitat personal a tot aquell que vulgui exercir de polític?

4. Més participació directa.
Una reducció de la participació suposadament representativa a favor d’una participació directa a tots els nivells polítics. No amb referèndums només consultius, sinó vinculants. Moltes decisions es podrien basar en les opcions de la ciutadania i no en discutibles enquestes o en la pretesa opinió pública. Que il·luminador seria comprovar si les lleis que el parlament ha aprovat, són o no aprovades en referèndums!

5. Decisions tècniques i decisions polítiques.
A l’hora de fonamentar les decisions, que sempre afecten als ciutadans, és convenient diferenciar entre les que són una decisió tècnica, elaborada amb dades contrastables,  i les que són una decisió política, que implica valorar més preferible una opció o una altra. Aleshores seria més viable demanar responsabilitats quan, per exemple, un projecte supera un pressupost.

6. Nombrar l’autoria d’una llei.
Per què no fer manifest qui ha inspirat o proposat una determinada llei? Les lleis no són anònimes i desinteressades; al darrera d’elles hi ha persones que són responsables tant del seu encert com del seu desencert. Per què no nombrar la llei amb el nom del seu promotor?

7. Limitar el temps de dedicació o ocupació política.
L’activitat política ha de constituir una professió? Ocupar un càrrec polític més de dues legislatures, posem pel cas, és positiu o negatiu per una societat? És difícil acceptar que si un polític no ha encarrilat un projecte en una dècada, sigui capaç de fer-ho amb més temps.

8. No immunitat parlamentària.
Així com l’actuació d’un professional és reprovable si no dóna exemple en la seva tasca específica, molt més reprovable ha de ser l’activitat d’un polític si no fa allò que ha de fer, si no dóna exemple dels valors que representa. Si predica valors però no els mostra en la seva actuació, no ha de tenir cap mena d’immunitat, més aviat un agreujant.

9. Defensa en positiu del propi projecte.
Es massa fàcil criticar constantment el que fan o diuen que fan els altres; mostra que no es disposa d’un projecte propi engrescador. Si l’adversari polític és el meu constant referent negatiu, oblido i no reconec que en política diferents opcions són vàlides.

10. Capacitat  de reconèixer errors.
Quan tan sovint sento elogiar l’obra personal feta, recordo que ningú és bon jutge de si mateix. En tot cas són els altres, no els implicats, els que han de valorar. Pel contrari, reconèixer els propis errors i aprendre dels errors, és una mostra de validesa personal. La ciència progressa eliminant errors, per què no la política?

Aquest decàleg és només un esbós; un wishful thinking, l’expressió del desig d’una situació política millor, més engrescadora, més autèntica. I, certament, el decàleg es podria i s’hauria d’ampliar; per exemple, contemplar la possibilitat de renovar la meitat del parlament per canviar el curs de la legislatura si no agrada a la població.

Els bromistes del parlament català

.

Mentre el  parlament de Catalunya acabava de “blindar” els correbous, a classe d’Història de la Filosofia amb alumnes de 2n de bat, Sòcrates ens il·luminava dient-nos que aquells que ens volen fer empassar contradiccions són uns bromistes; i que també són insolents i temeraris.

 Plató, en Apologia de Sòcrates, recrea el judici i condemna a mort de Sòcrates; reprodueix el suposat diàleg entre Meletos, honorable i patriota, i Sòcrates. Això és el que respon Sòcrates a les paraules de denúncia d’aquest Meletos:

…..

“A mi em sembla, atenesos, que aquest home (Meletos) és un insolent i un temerari, que per pura insolència i temeritat i com un cop de jove ha formulat aquesta acusació. Hom diria que vol posar un enigma per tal de provar-nos! «A veure si el savi Sòcrates s’adonarà que jo faig broma i em contradic, o bé enganyaré a ell i als altres que ens escolten.» Car a mi em sembla que en la seva acu­sació es contradiu talment com si digués: «Sòcrates és culpable de no creure en els déus, però creu en els déus.» I això no és res més que estar de broma.” PLATÓ, Apologia, 27a.

 “Sòcrates creu en els déus i Sòcrates no creu en els déus”,  a aquesta contradicció mena l’argumentació de Meletos. Una altra contradicció: “És punible maltractar els toros i no és punible maltractar els toros” (28 de juliol de 2010 i 22 de setembre de 2010, respectivament). Aclariments: no s’ha de maltractar o torturar tant fins el punt de provocar la mort física, només fins al punt de provocar un trastorn psíquic.

 Una democràcia en la que els seus parlamentaris poden permetre’s el luxe de cometre impunement contradiccions d’aquesta mena és una democràcia malalta: cal una cura, una reformulació de la democràcia. Sembla que un país hauria d’excloure de les seves més elevades institucions aquelles persones que desconeixen els principis bàsics de la lògica. Prenc en molta consideració les paraules de Wittgenstein segons les quals la lògica i l’ètica són fonamentalment el mateix, no són res més que el deure envers un mateix: si cau la lògica, cau l’ètica.

 A força dels nostres polítics sembla que no els interessi que els ciutadans anem forts en lògica. Lamento que en la vigent reforma educativa (de moment ja van tres cursos) els estudiants de batxillerat ja no han d’estudiar res de lògica. Ara s’ha desconsiderat la necessitat de saber, per exemple, què és i com és una argumentació per reducció a l’absurd. Potser es pretén que, així debilitats i amb menys defenses intel·lectuals, quan els bromistes ens vulguin fer empassar contradiccions o incoherències (com prometre una cosa i fer-ne una altra), ja no ens n’adonarem?

Les dues imatges més influents del segle XX?

.

Segurament no sempre es compleix que “una imatge val més que mil paraules”. Com es representaria amb una imatge, per exemple, que una imatge val més que mil paraules? Són les paraules, no les imatges, allò que ens caracteritza com a homo sapiens; les paraules ens han possibilitat sobreviure com espècie. Dit això, cal reconèixer el gran poder, i creixent en el nostre món multimèdia, de les imatges: res comparable a una imatge quant a capacitat d’impacte visual immediat.

 Algú ha escrit que el segle XX, a conseqüència de dues fotografies, dues expressives imatges, ha vist com es transformaven les consciències dels éssers humans. Quines són aquestes influents imatges? Primera, la de l’explosió atòmica, a l’any 1945; segona, la imatge del planeta Terra des de l’espai, de l’any 1968. Possiblement no hi ha cap discurs, cap expressió literària, que produeixi un impacte immediat tan gran. Són dues imatges, relacionades amb el poder tecnològic, que mostrem la capacitat emprenedora de l’ésser humà, una en vessant negativa i l’altra en vessant positiva.

Primera explosió atòmica, 1945 

Bomba d’urani sobre la ciutat d’Hiroshima, 6 d’agost de 1945

Els bombardeigs alemanys de 1940 a diferents ciutats d’Anglaterra accelerà la recerca de la possibilitat d’una bomba nuclear; posteriorment arribà la decisió favorable. Unes cinquanta mil persones van treballar en el Projecte Manhattan, a Los Álamos, Nuevo México; fou el projecte d’investigació de més abast mai somniat. Resultat: una bomba d’urani i una bomba de plutoni que van detonar al mes d’agost de 1945 a les ciutats japoneses de, respectivament, Hiroshima i Nagasaki.

 La imatge mostra el súmmum de capacitat destructiva al final de la Segona guerra mundial; altres imatges impactants d’aquest moment són les fotografies testimoni de la Shoah o holocaust. Si bé inicialment Einstein signà una carta advertint de la possibilitat de la bomba, posteriorment, al constatar que els nazis estaven lluny d’aconseguir-la, realitzà infructuosos intents d’evitar la seva utilització. Difícilment es pot que aquests  esforços tecnològics han suposat algun benefici per la humanitat.

La Terra des de l’espai, 1968 

La Lluna en primer pla; la Terra, bella i fràgil, al fons

 Amb el llançament del coet Sputnik I, l’any 1957, la Unió Sovietica va mostrar el seu lideratge espacial; i el 1961, Yuri Gagarin fou el primer humà en òrbita. Ben aviat, el president Kennedy formulà el repte nord-americà: posar un home  a la Lluna i retornar abans de finalitzar la dècada dels 60. Es calcula que unes quatre-centes mil persones procedents d’unes cent-cinquanta universitats i unes vint mil empreses van assumir el projecte. Resultat: després d’èxits i fracassos, l’any 1968, la nau Apol·lo 8 orbità la Lluna veient la seva tripulació, per primera vegada per part de cap humà, la seva cara oculta. No serà fins el juliol de 1969, amb l’Apol·lo 11, que es posarà el peu al nostre satèl·lit.

 El planeta Terra és mostra bell i fràgil; és la nostra casa i cal tenir-ne molta cura: l’ecologia esdevindrà una ciència emergent. La carrera espacial ha estimulat el nostre afany de comprensió de l’univers: la seva formació i evolució; la recerca cosmològica rebrà un fort impuls.

Apunts de Filosofia Política: Pogge, Viroli i Agamben

.

Repasso apunts d’una sessió de Filosofia política que va tenir lloc a la UdG el mes d’abril de 2009. El ponent era el professor Oriol Ferrés i es centrà en alguns aspectes de l’obra de tres pensadors ben actuals: Thomas Pogge, Maurizio Viroli i Giorgio Agamben. Rellegeixo els meus apunts i anoto algunes idees.

 Thomas Pogge i els deures negatius

Thomas Pogge és un pensador alemany, nascut el 1953, que destaca per les seves reflexions sobre el  cosmopolitisme, el nou ordre mundial, i la justícia o injustícia globals (com a conseqüència). El 2002 publicà World Poverty and Human Rights: Cosmopolitan Responsabilities and Reforms. Les seves arrels o influències més rellevants són Kant i Rawls. Parlar de justícia o injustícia globals vol dir, en sintonia amb el nostre món globalitzat, reflexionar sobre qüestions que sobrepassen fronteres, per exemple, la persistència d’una  pobresa extrema per part de mitja humanitat. Pogge advoca per una reforma global de les institucions, per una domesticació del capitalisme.

 El seu liberalisme, defensant l’individualisme, i el principi d’universalitat dels drets és el que el porta a parlar més de deures negatius que no pas de deures positius. Els deures positius són aquells que ordenen dur a terme una determinada acció, per exemple, ajudar a un ferit en accident. Els deures negatius són aquells que ordenen una abstenció o una no-col·laboració, per exemple, el deure de no imposar unes regles econòmiques desiguals o de no beneficiar-se d’una situació d’injustícia. Per Pogge, el deure negatiu de no aprofitar-se d’un sistema econòmic injust és més important que el deure positiu d’ajudar els pobres i els països necessitats.

 Pogge insisteix en els deures negatius dels més rics cap els més pobres, així el deure d’eradicar la pobresa i això perquè la seva riquesa es basa en la violació dels deures negatius vers els més pobres.  En aplicació d’aquestes reflexions impulsa, entre altres mesures, la creació d’un Fons per l’Impacte de la de Salut (HIT, abans Track2) amb l’objectiu de resoldre els problemes derivats de la manca d’investigació de malalties pròpies dels països pobres.

Maurizio Viroli i el republicanisme Maurizio Viroli, pensador italià nascut el 1952, qüestiona aspectes de les nostres democràcies com ara els aparells burocràtics excloents amb el seu despotisme i amb la conseqüent manca de participació; repensa el concepte de llibertat política i el reformula amb el que anomena Republicanisme. Autor, entre altres, de Repubblicanesimo (Republicanisme, 1999), Il sorriso di Niccolò. Storia di Machiavelli, (El somriure de Maquiavelo, 2000). Influenciat per la tradició republicana, per l’obra de Maquiavel i Rousseau.

Viroli entén per republicanisme la forma política en la que la ciutadania és protagonista i la llibertat política el principi bàsic, no la presumpta democràcia de partits amb polítics professionals fent d’intermediaris. En aquest context, la llibertat no és només l’absència de coacció o de subjecció; sinó més, és l’absència de dependència de la voluntat arbitrària d’altres. L’absència de coacció o interferència és només una “llibertat negativa”; però cal també una altra llibertat, la que permeti superar la dependència de poders arbitraris. Així, doncs, llibertat significa, pel republicanisme, “no ser dependent”, “no tenir amos” (independentment de que siguin bons o dolents).

Així com la democràcia és el “govern del poble”, el republicanisme és el “govern de la llei”. El republicanisme no considera que la suma de vots del poble doni la raó; aquesta està en la força de la llei i de la llibertat comuna. Ja deia Ciceró “som servents de la llei per no ser servents dels homes”.

Un dels objectius de la proposta republicana de Viroli és superar el distanciament entre política i ciutadania; creant un espai cívic de participació i decisió serà possible trencar el creixent abstencionisme polític, especialment negatiu entre els joves.

Giorgio Agamben i el paradigma del camp d’extermini  

Giorgio Agamben, pensador italià nascut el 1942, destaca en l’àmbit de la filosofia política pel seu qüestionament d’una modernitat que ha possibilitat, en el pas dels individus de súbdits a ciutadans, la figura del marginat, de l’exclòs o del que viu als marges. Agamben sospita de la idea de progrés; la mera existència de l’Estat ja és una forma d’excés de dominació, de dominació del cos i de la vida. De Michel Foucault assumeix la idea biopolítica, que és manifesta en el mecanisme de control, per part de l’Estat, de la vida biològica; també influència de Benjamin, de Hannah Arendt, entre altres. De 1995 és l’obra Homo sacer I. Il potere sovrano e la nuda vita;  de 1998, Homo sacer III, Quel che resta di Auschwitz.

Els individus, més que ciutadans, hem esdevingut simples objectes experimentals de la ciència; són els camps de concentració o d’extermini, més que no pas la ciutat, el que ha marcat la pauta del nostre temps. La mateixa biopolítica dels camps, en la que s’experimentava sobre els límits dels humans, és la que es manifesta en l’experimentació mèdica actual: una gestió política o una interferència de poder en la vida.

El camp esdevé el paradigma per analitzar el funcionament del poder i l’organització social. La marginació del camp es repeteix en els individus posat als marge: els ocults, els refugiats, els que no compten, els exiliats de la societat. L’homo sacer, categoria pròpia del pensament d’Agamben, representa aquest individu exclòs de la societat i que pot ser eliminat impunement.

En la categoria de nuda vita o “vida nua” concreta la reducció de l’ésser humà o subjecte a només els seus mínims aspectes d’ésser viu i d’objecte d’experimentació científica o mèdica, deixant de banda totes les altres dimensions humanes. I és aquesta reducció de la vida humana a mera vida animal o planta és el que s’assajà en els camps d’extermini.

La proposta d’alternativa passa per la debilitació de la interferència de l’Estat en la vida de les persones, deixant que aquestes puguin manifestar més la seva humanitat i no vegin reduïdes les diferents dimensions de les seves vides.

No fer els deures (polítics)…, no s’ha de penalitzar?

.

Si els alumnes han de fer els deures, molt més les persones que tenen una responsabilitat política. I si els estudiants, per no haver respost satisfactòriament, poden suspendre i, per tant, ser penalitzats, també s’hauria d’aplicar aquesta exigència als nostres polítics i altres persones que ocupen llocs en les institucions. Quan persones adultes, que han assumit voluntàriament responsabilitats, incompleixen els seus deures envers la col·lectivitat, no s’han de penalitzar? Desgraciadament sofrim massa mostres d’incompliments no penalitzats!

 Amb el temps que portem de crisi econòmica i amb la dificultat que suposa superar-la, no és deure de tots els que tenen responsabilitats polítiques assolir un pacte conjunt? Certament, que els líders polítics pactin o arribin a un acord conjunt sobre les mesures a prendre en una situació com la present no és garantia d’èxit; ara bé, l’impacte social seria positiu: no només disposaríem de més possibilitats de trobar el camí de sortida amb la conjunció d’estratègies sinó que també es generaria confiança i pujaria la malmesa reputació dels líders polítics.

Una altra mostra; en aquest cas, de doble incompliment. Després de quasi quatre anys de “reflexions”, el Tribunal Constitucional encara no ha fets els seus deures sobre quant a  l’Estatut de Catalunya. Si una institució no és eficient a l’hora de resoldre un afer com aquest, què vol dir? Que no sap què fer, perquè altres poders el controlen? Que no l’interessa fer res, només deixar passar el temps? Que considera millor no fer res, perquè Catalunya ja ha decidit…? En tot cas, ineficiència insostenible i que es paga cara. I una altra abdicació de deure s’ha d’imputar als líders polítics que no han renovat els quatre membres del Constitucional ja caducats. Un cas més que manifesta una voluntat política d’eficiència ben minsa. No passa el mateix en altres àmbits de l’administració com ara en el de la recaptació d’impostos.

Alternatives? Com en moltes tasques que realitzem els humans, la voluntat per fer el que cal és bàsica. Com potenciar la voluntat (si és que ens interessa) dels nostres polítics i d’altres membres de les institucions?

Què passaria si, per exemple a l’hora de pactar solucions davant la crisi econòmica i l’atur que implica, els nostres líders polítics, mantenint la proporció parlamentaria, es tanquessin ja no a pa i aigua però tampoc amb excés de luxes i no poguessin sortir de la seva reclusió fins arribar a un pacte? Què passaria? Penso que ben aviat arribarien a un acord, acord del qual en serien responsables i n’haurien de donar compte.

Què passaria si, ara en relació al cas del Constitucional, per cada mes d’endarreriment de la sentència es penalitzés els seus membres amb una reducció del deu per cent del seu sou?  Molt probablement s’espavilarien pactant una sentència o, encara millor, acordant que no cal sentència perquè a) el Parlament ja ha aprovat l’Estatut, b) el poble de Catalunya l’ha ratificat i c) el seu funcionament no ha pertorbat el funcionament de l’Estat.