Balzac. Creació i destrucció

Quan una obra és una obra artística? Quan està acabada una obra d’art? Aquestes són algunes de les qüestions que van emergir en la conferència “L’obra mestra desconeguda de Balzac: creació i destrucció” impartida per la professora de la UB, Laura Borràs, el dimecres dia 25 d’abril de 2012 a CaixaForum de Girona, i dins el cicle “Clàssics moderns”.

La sessió es centrà en aquest breu text d’Honoré Balzac titulat Le Chef-d’œuvre inconnu. Un relat on tres pintors de tres diferents generacions (Pousin, un pintor jove; Porbous, un pintor ja reconegut, i Frenhofer, el vell pintor obsessionat amb la seva obra mestra) debaten sobre diferents concepcions de l’art. ¿Què és el que aporta vida a un quadre, el dibuix que n’és l’esquelet o el color que crea la llum? El dibuix, la representació, el posar les coses en el seu lloc, … tot això no és la vida. “Per ser poeta un gran poeta, no n’hi ha prou en conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d’ortografia”.  Pot haver-hi vida en un quadre on les coses no estan en el seu lloc. “La missió de l’art no és copiar la natura, sinó expressar-la”. L’art no és un motlle de la realitat; més aviat extreu l’esperit, l’ànima de les coses i les persones. Però és difícil expressar la natura i la vida: vida i bellesa no es deixen atrapar.

I quan s’acaba un quadre? Una darrera pinzellada pot ser creadora o destructora. El desig de perfecció impulsa el creador, però què passa quan es vol fixar o conservar la bellesa, realitat efímera? S’esdevé la seva destrucció. Així com en l’anhel de perfecció física pot destruir a un mateix. Explorar els límits, apropar-se a la perfecció comporta un càstig; com si el creador desafies volent robar el secret o poder creador diví. Després de la darrera pinzellada, de l’obra mestra de Frenhofer no en queda res més que un bell peu.

Picasso es sentí fascinat per aquest relat de Balzac; fins i tot l’il·lustrà. El text és una breu síntesi de la història de la pintura, anticipant la pintura abstracte i anunciant avant la lettreels trets definidors de la pintura contemporània: un art que crea tot destruint.

Picasso il·lustra L’obra mestra desconeguda

Aquest Nietzsche, sí que m’agrada

.

Coincidint amb la presència a la Universitat de Girona del pensador alemany Peter Sloterdijk (del 3 al 6 de maig de 2011, en un seminari organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani) s’ha publicat en català i també a Girona el seu llibre Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault (Girona, Edicions de la ela geminada, 2011).  El mateix professor Sloterdijk assistí a la presentació del llibre: dinou retrats brillants i suggeridors de dinou gegants intel·lectuals.

Com és ben sabut, l’obra de Nietzsche permet pluralitat d’interpretacions o lectures. Em sento molt proper a la lectura o interpretació que del pensament de Nietszche fa el professor Sloterdijk en aquest llibre. Nietzsche, explica Sloterdijk, es pren molt seriosament la necessitat de la lluita per fer-se néixer a si mateix, és a dir, la necessitat de treure la pròpia vida de l’estat de matèria primera o de potencialitat i fer-ne un bell producte vital.

Des de la modernitat, en un món constantment dinàmic, l’educació dels alumnes sempre serà una tasca inacabada: pares i mestres es sentiran sistemàticament incapaços de sortir-te’n. S’ha acabat aquell món en el que l’educació complia una funció adaptativa. El programa de Nietzsche és un programa de potenciació dels homes, de superació del limitat horitzó de la seva educació.

“La tristament cèlebre formulació nietzscheana del superhome no significa, en aquest context, altra cosa que l’exhortació a crear, a partir del semiproducte que les mares i els mestres envien al món, un jo/obra-d’art que no deixi mai de formar-se a si mateix autoplàsticament. D’aquest programa en resulta conseqüentment el pas de la primacia de l’autoconeixement a la de l’autorealització.“  SLOTERDIJK “Temperaments filosòfics”, pàgina 109.

Nietzsche esperona perquè fem del nostre jo una “individualització divina”, un individu amb qualitats elevades i aptes pel més gran; individualització lluny de les figures de l’star system global del present, en les  que “hi percebem més els pallassos que són que no pas les encarnacions del que volen ser”.

Aquesta lectura de l’obra de Nietzsche no és exclusiva de Sloterdijk. En bona part també la trobem en el capítol dedicat a Nietzsche del llibre d’Alain de Botton El consol de la filosofia i, òbviament, en la seva reproducció audiovisual que el mateix Alain de Botton fa en el muntatge titulat Nietzsche i l’infortuni. Recordant l’interés de Nietzsche per la jardineria, comenta que hauríem de mirar les dificultats com si fóssim jardiners. Així com unes arrels lletges i estranyes poden donar flors i fruits esplendorosos, així també a la nostra vida, unes potencialitats i unes situacions difícils poden donar “amb un cultiu acurat, grans èxits i alegries”.

Dalí, ciència i art

Ciència i filosofia. Ciència i art. L’establiment de vincles o connexions entre filosofia i ciència no només m’entusiasma sinó que ho considero imprescindible; penso que només es pot fer metafísica seriosa o quelcom semblant després d’haver obtingut els corresponents coneixements científics. És per aquesta perspectiva d’establiment de vincles que em meravellà el documental “Dimensión Dalí” (TV2, diumenge 24 d’octubre de 2010) i que lamento haver vist només parcialment; he tingut cura, però, de cercar dades complementàries sobre el tema. El documental mostrava els molts enllaços de l’obra de Dalí amb la ciència més pionera del moment; i que no només en fou coneixedor, sinó que la ciència l’inspirà i es manifesta en les seves creacions. Per tant, ciència i art. Apuntem uns exemples d’aquests vincles dalinians.

a) Einstein. Són ja molt conegudes les connexions entre la visió dels temps que esbossa Einstein en la seva teoria especial de la relativitat (1905) i els rellotges tous que pintà Dalí en La persistència de la memòria de1931. El temps està vinculat a l’experiència i a la situació de l’observador, ja no un temps absolut com es defensa en la visió clàssica.

 b) Freud i la psicoanàlisi. Sigmund Freud publicà al 1900 La interpretació dels somnis, una obra plena de simbologia que incidí profundament en la temàtica de Dalí, arribant a afirmar que Freud era el seu pare. Certament, el món oníric inspirà pluralitat d’obres superrealistes com ara El gran masturbador (1929). El juliol de 1939, Dalí aconseguí visitar Freud; un any abans n’havia fet un retrat.

c) Física atòmica. La física atòmica impactà i marcà l’obra daliniana. Per una banda, la fissió nuclear amb la seva immensa capacitat destructiva; Les tres esfinxs de Bikini de 1947 reprodueixen el bolet atòmic. Per altra, un reconeixement de la composició atòmica de la matèria es manifesta en Galatea de les esferes de 1952.

 d) Matemàtica. No només mantenint, òbviament, la proporció àuria en les seves pintures, sinó mantenint contactes amb matemàtics de renom. I en l’obra daliniana El rostre de la guerra (1940-41) es prefiguren els fractals que posteriorment desenvoluparà Benoit Mandelbrot. El Corpus hipercubus, de 1954, és com un exercici matemàtic, exercici  que realitzà tot consultant un matemàtic de renom.

e) Mecànica quàntica. Dalí mostra interès per la mecànica quàntica, especialment pel conjunt d’idees de Heisenberg i Schrödinger. La realitat física ja no és una realitat determinada i objectiva, més aviat és l’observador qui la determina; és l’observador qui concreta l’estat del gat de Schrödinger; gat que apareix en la fotografia feta per Haselman i Dali titulada Dali Atomicus. Dalí fa seves aquestes idees essent la seva obra concrecions de fragments de la realitat.

 f) ADN. Els descobriments de Crick i Watson sobre l’ADN van seduir-lo. Quantes vegades en les seves declaracions va fer referència a l’àcid desoxiribonucleic? L’ADN el fascinava. Connectà personalment amb James Watson i veiem l’àcid representat, entre altres, en l’obra Paisatge amb papallones de 1957.

g) Complexitat dels fenòmens naturals. Les darreres pintures de Dalí evoquen la teoria de les catàstrofes de René Thorm en la que explica la complexitat dels fenòmens naturals, inclosos els humans, mitjançant càlculs matemàtics. La funció o corba representativa el pas de l’estabilitat a inestabilitat, una s allargada, es mostra en obres com  Cua de l’oreneta de 1983. Dalí es relacionà i fou amic de Thorm.

 La ciència és un coneixement inspirador de l’activitat artística de Dalí; la ciència és un coneixement inspirador de l’activitat filosòfica. La filosofia no pot estar al marge de la ciència més pionera del moment.